PUBLICITAT

JAUME TORT Educador

«T’ho miris com t’ho miris, no poder caminar és una putada»

Per Meritxell Prat

El Jaume Tort en una de les aules on va impartir una xerrada.
El Jaume Tort en una de les aules on va impartir una xerrada.

El Jaume Tort s’ha passat tota la setmana fent xerrades a les escoles del país per prevenir els accidents de trànsit. Ell va tenir un accident de moto amb 19 anys que el va deixar en una cadira de rodes i adverteix que tot i fer una vida normal, el més important és prevenir per no haver d’arribar a aquest extrem. L’acció s’emmarca dins el Pla Nacional d’Educació Viària.

–Què explica a les xerrades?
–Els explico que la raó que jo sigui aquí és que arran d’un accident he deixat de caminar. És a dir, la vida m’ha canviat al 100% i m’he adonat que a part que un pugui tenir més o menys sort a la vida, si fas imprudències, jugues amb la sort. Per tant l’objectiu és ajudar a convèncer-los que més enllà de la sort, l’important és fer-ho bé. El problema no és anar en moto, sinó anar en moto més ràpid del compte o sense casc o beure i conduir. I si ho explico jo que vaig en cadira de rodes, ja veuen que no és una broma.

–Què s’ha de tenir en compte a l’hora d’explicar aquest tipus de situacions?
–Els ho explico d’una manera que no sigui traumàtica, que vegin que soc feliç i faig una vida normal, però que no camino i que si no hagués tingut l’accident, faria vida normal i a més caminaria. Però sovint ens adonem de les coses quan no les tenim. Que vegin que en un accident a part de trencar-te un braç també pots matar o et pot passar quelcom que no es cura. És a dir, no parlar de manera traumàtica, però sí realista. I tenir clar que molts accidents són evitables, però hem de pensar abans i a vegades quan un és jove, es veu invencible.

–Els troba conscienciats dels perills?
–A priori diríem que tothom està conscienciat, excepte casos puntuals. És a dir, tothom sap que si beu, no ha de conduir, però en el moment que surts és més complicat. Quan t’has pres tres cerveses i has conegut algú i tot va molt bé, és difícil deixar el cotxe o la moto. I com que som animals de costums, si des de jove t’acostumes a fer-ho d’una manera concreta, de més gran aniràs amb casc sense pensar en accidents ni res, o a cordar-te el cinturó o a no conduir si beus.

–Per tant, l’important és agafar uns bons hàbits.
–Sí, l’important és que a la gent d’entre 14 i 16 anys, que són els que poden començar a anar en moto, se’ls conscienciï perquè són els que encara són verges, per dir-ho d’alguna manera. Amb un que ja té 25 anys és més difícil convèncer-lo. És als joves a qui els has de fer veure que la vida, per pegues que hi hagi, és maca, però val la pena viure-la amb el millor que tenim.

–I el factor sort?
–També els en parlo. Ens hem d’adonar que tenim la sort d’haver nascut en un país on estem bé i d’haver nascut bé, per tant, ho hem de conservar. No sabem si d’aquí a uns anys tindrem càncer, però com a mínim, allò que depèn de nosaltres, fer-ho bé. A més, cal tenir clar que el problema dels accidents és que amb una sola vegada n’hi ha prou. No cal caure 30 vegades amb la moto perquè et passi alguna cosa, a la primera ja pot passar. Encara que és obvi que hi ha un punt de sort, perquè fer-ho tot bé no t’assegura no tenir un accident, però és un tema de probabilitats.

–També parlen de què comporta no poder caminar?
–Sí, els parlo del que comporta trencar-te la medul·la, no només per deixar de caminar, sinó en temes de sexualitat, incontinència d’orina, que vegin que no és broma.

–Posar-los cara a cara amb una experiència personal com la seva és un impacte, però deu tenir els seus resultats.
–Això m’ho diu tothom. El sol fet que jo estigui afectat, ja no té res a veure que si caminés. Veuen que el que dius no és perquè ho has estudiat, sinó perquè et passa a tu. I encara que hi hagi coses que les expliquis de manera distesa, el que els dic és que ho miris per on ho miris això és una putada. No és que sigui complicat, és una putada. Altra cosa és que un cop ens ha passat tirem endavant i mirem la vida d’una manera optimista. Sobretot no han de mirar tot allò que podem fer els que anem en cadira de rodes, han de mirar tot allò que deixarien de fer per un accident. I llavors valorar si val la pena tenir-lo.

–Què és el que més li pregunten?
– Per exemple, quan parlo que tinc dues filles, pregunten si són meves, cosa que implícitament vol dir que volen saber si podem tenir fills. Els explico que ara hi ha tècniques suficients per tenir relacions i ser pare, però sempre els faig el mateix afegitó: el millor és fer-ho tot d’una manera normal. Jo em moc amb la cadira de rodes, però millor poder-ho fer caminant. També em pregunten què va representar per als meus pares o si els amics em van deixar de banda o si el govern ens dona ajudes.

–El fet de compartir la seva situació, creu que l’ha ajudat a tirar endavant?
–No ho sé, en realitat fa molts anys i faig una vida normal, sense caminar, però normal. El que sí que m’agrada és explicar-ho perquè penso que malament no anirà. Només que n’hi hagi uns quants que et vegin i pensin que val la pena fer-ho bé, ja n’hi ha prou. Ara bé, egoistament, com a Jaume, el que vull és que vegin que una persona minusvàlida és una persona normal. Jo tinc les mateixes il·lusions, els mateixos drets, tot igual. No ens cal la compassió de la gent, el que ens cal és la comprensió i que, per exemple, el dia que vegis una plaça d’aparcament per a minusvàlids, la respectis.

–Amb els anys que han passat des que va tenir l’accident, creu que hi ha més conscienciació sobre els riscos?
–Hi ha una diferència molt gran. Abans podies beure i no passava res, perquè tampoc es sancionava, ningú t’avisava i segurament no li donaves importància. Ara els controls són bàsics per castigar qui no vol fer-ho i s’ha fet molta feina des de les administracions. Per tant, és molt més fàcil convèncer que quan un beu no ha de conduir. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT