PUBLICITAT

Dídac Martínez Atleta

«La gent no es creu que tinc 65 anys»

Per Miquel López-Egea

Dídac Martínez.
Dídac Martínez.

Didac Martínez (Lorca, 1954) va viure a Igualada fins als 17 anys i després se’n va anar a Andorra. Fa 15 anys que corre, decisió que va prendre per fugir del sedentarisme. Ara no s’atura.

–Des de quan és atleta?
–Fa més de 15 anys que entreno. He fet quatre ultra maratons de 100 quilòmetres. De fet, vaig començar a córrer al febrer i a l’octubre ja vaig competir en una, encara que no vaig poder acabar perquè a 200 metres em vaig quedar clavat per un problema a les cervicals.

–Què va passar després?
–Vaig competir en maratons i mitges maratons. Ara fa tres mesos vaig córrer a Munic i vaig quedar cinquè de la meva categoria. Fa un mes i mig vaig quedar setè a la mitja de Lisboa de la meva categoria. Després vaig córrer els cinc quilòmetres d’Igualada, en la qual vaig guanyar en la meva categoria.

–Els resultats són molt sorprenents. Quin és el secret?
–Estic a Igualada perquè és molt planer i el temps és agradable. Aquí puc entrenar i li puc donar canya. M’agrada córrer i em trobo molt bé, però he fet un gran canvi perquè em vaig adonar del meu error, jo abans menjava carn, làctics i derivats. Tot això ho he eliminat i ara, no corro, volo. Ara peso 60 quilograms.

–Entenc.
–Fa cinc anys vaig fer la gran baixada de pes, quan vaig estar a la seva amazònica, vaig veure que amb més de 84 quilos no podia córrer. A base de verdura, fruita i fruits secs m’alimento. He canviat radicalment i ara estic energètic. La proteïna són els minerals i aquests estan a la terra. Vaig pel camp i si tinc gana, agafo un grapat d’herba i me’l menjo. A la selva feia el mateix, si veia un mico menjant unes herbes, jo feia el mateix. El càncer de còlon és a causa de la carn i el càncer de pròstata i de mama, per la llet. Som l’única espècie que no desteta mai, la llet ens fa molt de mal. Per tant, ara em trobo bestial.

–D’on surt la passió per córrer?
–Treballava assegut a la taula i estava gras, tenia panxa. No em podia moure i estava cansat. Això em va motivar per començar a córrer. I em va donar molt bon resultat.

–És la seva gran passió?
–Sí, corrent sóc feliç entre la natura. Vaig pensant i rumiant, vas corrent i analitzo el cos constantment. Si et trobes bé, tires endavant. No necessites que et facin anàlisis, quan et fa mal alguna cosa és perquè el cos es queixa de qui hi ha alguna cosa que no funciona. Jo no vaig al cardiòleg, per què? Perquè quan vaig anar es va quedar al·lucinat pel ràpid que recuperava. Per tant, si no tingués passió, no aniria a córrer.

–Entrena a Andorra?
–Entrenar a l’altitud a Andorra és bo per la sang però a Igualada corro amb gent i no es creuen que tinc 65 anys. Visc entre aquí i allà, sumant quilòmetres. Sóc pràcticament andorrà, m’aprecio molt el país.

Comenta aquest article

PUBLICITAT