PUBLICITAT

Sílvia Palau Psicòloga i impulsora del grup Petits Estels d’Andorra

«Vivim en una societat que no ens ensenya que els nens es poden perdre»

Per Meritxell Prat

La psicòloga i impulsora de Petits Estels d’Andorra, Sílvia Palau.
La psicòloga i impulsora de Petits Estels d’Andorra, Sílvia Palau.

Veient en el seu dia a dia a la consulta la falta de recursos per a les mares que pateixen avortaments o perden un fill durant les primeres 24 hores de vida, la psicòloga Sílvia Palau va decidir impulsar el grup de suport Petits Estels d’Andorra. L’especialista considera que falta molta preparació per afrontar la mort i superar els processos de dol.

–La mort gestacional i neonatal sembla que no existeix, però n’hi ha més casos del que un es pensa?
–Sí, des que vaig impulsar el grup he rebut molts missatges, però és cert que estem davant d’un dol silenciat.

–L’any passat a Andorra se’n van produir tres casos. És una xifra normal?
–Sí, és l’habitual. A Catalunya  hi ha un 10% de morts en aquestes circumstàncies.

–Què implica per una dona patir una mort gestacional o neonatal?
–Primer de tot trenques totes les expectatives que tenies com a mare, el pare com a pare... és un canvi d’identitat. Esperes vida i reps mort, per tant es produeix una distorsió cognitiva. Es tracta d’un mecanisme de defensa que fa que la teva ment pugui sortir amb una depressió, angoixa o altres manifestacions. I aquestes dones el que veuen és el buit, pensen que no han servit per ser mares, que han fallat i que són culpables.

–El sentiment de culpa és habitual?
–Sí, molt, en qualsevol dona. També la vergonya pel fet que tenies una panxa i temen que no sabran què respondre si els pregunten què ha passat. Habitualment es vol quedar bé amb la resta de la societat i s’obliden d’elles mateixes. 

–És diferent el dol perinatal que el que es viu en un altre tipus de mort?
–Si es mor algú altre, pots entendre les causes, però en la societat que estem no ens han ensenyat a perdre nens i els símptomes es multipliquen. Si en qualsevol dol hi ha depressió, en el cas d’un nadó es multiplica perquè no entens per què l’has perdut. 

–És més difícil de superar? El procés és més llarg o depèn de la persona?
–Depèn de la persona. Si ja has tingut altres pèrdues, potser no sobta tant. Però des del meu punt de vista és un dol que s’intensifica, no has pogut tenir aquesta persona, no t’ha pogut dir mare, no has pogut viure el seu aniversari, llavors cada vegada que s’aproxima la data de la mort, la mare torna a tenir pics elevats d’angoixa, depressió o fins i tot es pot tenir estrès posttraumàtic. La pèrdua d’un nadó és un estat de xoc, de crisi, i genera trauma. Per tant, és molt important que els professionals estiguin sensibilitzats.

–El suport psicològic és bàsic?
–I tant! L’ideal seria que l’hospital posés un psicòleg a disposició de la família. Ara ja es fa un acompanyament, però en aquell moment tu no penses en si has de registrar la criatura, la funerària... Per tant, la figura del psicòleg és clau per al pare i per la mare. És qui et podrà dir que has de sentir la culpa, que ho has de sentir tot i no pots deixar-ho de banda perquè si no, no superes el dol.

–Parlava del pare. Ell també ho viu, però potser queda oblidat?
–Molt. A més, sovint se sent com doblement responsable perquè a part del que ha de viure ell, vol ajudar a la dona, vol que estigui bé i es responsabilitza de tot el que vindrà. D’altra banda ens trobem que s’ha d’incorporar a la feina molt ràpid, no hi ha un procés perquè el pare descansi i pugui processar el dol. Es deixen molt de banda i, de fet, tinc més homes a la consulta que dones. Elles venen més a l’inici, perquè estan de baixa i com que no estan bé busquen ajuda. Però els homes venen més tard, quan han ajudat la dona a superar-ho i llavors a ells els apareix l’afectació en no haver superat la pèrdua.

–No pot fer els dies de baixa que li toquen, el pare?
–No. Se li treu el dret de tot i això també afecta.  

–I la relació de parella?
–Sí, perquè hi ha un trencament del sistema. Quan ja tens el tractament de pare, de cop ja no existeix aquesta possibilitat. També hi ha el tema de la culpa i les relacions sexuals, perquè la dona es tanca en banda i no vol saber res del seu cos i menys, del sistema reproductiu. Per tant, cal trobar la manera de reconduir tot això i tornar a connectar la parella, ajudar-los que ho superin junts, encara que estiguin en fases diferents.

–En el cas de la mare, també deu afectar el fet que el cos segueixi el procés natural. Et puja la llet, però no servei de res.
–És clar, hi ha un estat de xoc. En puja la llet, però tens els braços buits.

–I l’entorn, com ha d’actuar. Segurament la frase «tranquils, sou joves i en podreu tenir més», deu ser el pitjor que et poden dir.
–Sí. Jo sempre penso que l’altre no ho fa amb mala intenció, intento que entenguin que els ho diuen perquè no saben què dir, que no s’ho prenguin com un atac, que en realitat volen ajudar. Per això estaria bé conscienciar la societat que aquests dols passen i s’ha de parlar. A vegades només cal escoltar.

–Ningú ens ensenya a afrontar aquestes situacions.
–Sovint s’obvia la realitat, per això estaria bé fer xerrades, fins i tot a adolescents, per explicar tot el que comporta la maternitat, també que hi poden haver pèrdues.

–Es pot fer una preparació prèvia per a les dones?
–Quan estàs embarassada és un moment molt sensible i afecta el vincle amb el nen, per tant, si et parlen de pèrdues, potser es genera un estat d’angoixa i hipervigilància. En tot cas, es podrien fer xerrades per parlar de l’embaràs i de les seves conseqüències, explicant-ho tot, però no centrar-ho únicament en el dol.

–La mort encara és tabú.
–Sí, i en el cas dels nadons potser més. Ningú espera la mort d’un nadó, tampoc la mare. I als nens, per exemple, tampoc se’ls parla de la mort, no s’afronta. En altres cultures es fa i quan veus la unió que es genera t’adones que ens falta molt per aprendre.

–Superada la mort gestacional o neonatal, com s’afronta un nou embaràs?
–És qüestió del dia a dia. Sí que a vegades les mares es desvinculen molt. Volen tornar a ser mares, però tenen tanta por que no volen notar el nen, volen estar al marge i per tant, hi ha un problema. A vegades, després d’una pèrdua, sembla que la nova criatura ha de substituir el que has perdut i tot això s’ha de treballar. No has de deixar que es desvinculi.

–Quan hi ha una mort així, per a la família és millor poder veure i tocar el fill o no?
–Sí, això hauria de ser protocol, si bé tinc constància que al país es fa. Quan hi ha una pèrdua, s’hauria de recomanar que puguin estar una estona amb el nen. Has de tenir una mena de reestructuració mental. Jo recomano fer fotos, guardar una mica de cabell, la polsereta, fer les empremtes... poder tenir una petita caixa dels records que sempre t’acompanya.

–Què queda per fer per afrontar el dol perinatal?
–El tema de la burocràcia, que sigui legítim de poder inscriure el nadó, que quedi registrat com a fill de, cosa que ara no passa. I la baixa de maternitat, que sigui més llarga perquè la mare, encara que no hi hagi nadó, s’ha de recuperar. I que el pare també hi pugui tenir accés. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT