Jaume Funes defensa que malgrat els anys i els canvis en la societat, encara no s’ha après a gestionar l’entesa amb els adolescents. Demà a les 19.30 hores oferirà una conferència al Centre de Congressos d’Andorra la Vella basada en el seu llibre Estima’m quan menys m’ho mereixi... perquè és quan més ho necessito.
 
–De què ens parlarà en la conferència?
–La nostra societat no s’acaba d’assabentar d’allò que val la pena fer amb els adolescents. Continuem amb una mirada que primer veu problemes i després veu adolescents. Per tant, en aquesta etapa, en lloc d’educar, el què fem és intentar prevenir problemes i al final acabem construint problemes. Parlarem de com gestionar conflictes inevitables, o com gestionem els riscos i les preocupacions o com eduquem en valors. 

–Per què és tan difícil l’entesa entre els adolescents i els adults?
–Bé, és contradictori perquè tots els pares i mares han estat adolescents. Però crec que hi ha una part de dificultat associada al fet que són impertinents. I aquesta confrontació diària no tothom la porta bé, ho vius com una mena d’agressió. D’altra banda, els pares fem de pares i ens preocupem i neguem una cosa òbvia que és que els nanos necessiten altres adults i en lloc de construir aquests adults, intentem construir el control. Però qui els ajuda a descobrir com s’és adolescent en aquest món? Ningú.

–S’intenta imposar-los massa responsabilitat quan no els toca?
–El que trobem sovint és una contracció. Per una banda se’ls diu que ja són prou grans i han de ser responsables i l’endemà, per una altra cosa, els dius que encara són petits. Per tant, ens trobem en la contradicció que només volem que siguin responsables amb les coses que ens agraden a nosaltres. I si tu els vols fer responsables, assumiràs que s’equivocaran i els ajudaràs a aprendre de l’equivocació. 

–Els pares tenen por de descobrir segons quines coses en el món dels seus fills adolescents?
–En aquest moment el panorama d’influències és tan ampli i tan complex, que bona part del que fa i descobreix un adolescent és desconegut pels seus adults i no sempre hi ha disponibilitat per escoltar i descobrir el seu món. Per exemple, la discussió no és si han de veure porno o no, perquè se’l trobaran, la discussió ha de ser si està preparat per gestionar-ho i sovint no els preparem per gestionar-ho.

–Les prohibicions són contraproduents?
–La prohibició sempre és una simplificació: com que són petits, encara no ho poden fer. Per exemple, quants parlamentaris van esperar fins als 18 anys per beure alcohol? Una cosa és la norma, una altra pensar que posant un límit d’edat, modificaràs la realitat. Què farem, posar un mosso d’esquadra darrer de cada adolescent? La prohibició és útil? Potser té una utilitat simbòlica, però això no canvia la seva realitat, en tot cas la complica, perquè si una substància ja els és atractiva, només falta que nosaltres els la prohibim, perquè llavors els generi més interès.