L'actriu catalana, dilluns a la plaça de Prada Casadet de la capital. Foto: TONY LARA

–¿Parla en la intimitat amb eles geminades, la ela doble de vull, la a de quaranta?

–Ho intento. No cal parlar com al segle XIX, però hem de conservar la sonoritat de la llengua. També en castellà: s'estan perdent les dues consonants: ara diuen asoluto, conceto, mostruo. És lamentable.

–Les telesèries, ¿són l'opi de les catalanes?

–En tot cas, són l'opi dels televidents de tot el món. De telesèries se'n fan arreu. I les catalanes són molt dignes.

–Confessi: ¿n'és addicta?

–Tant, no diria, jo. Però alguna en segueixo. Cuéntame, per exemple.

–Obrim secció de Política: ¿qui va guanyar el debat de diumenge entre els candidats a la Generalitat?

–No hi va haver ni guanyadors ni perdedors. Un zero patatero, perquè tots van nedar i guardar la roba.

–O van fer la puta i la Ramoneta.

–També, també. Van pecar d'excessiva prudència. M'hauria agradat que algun demostrés més valentia.

–El tripartit, ¿ha sigut bo, dolent o ni fu ni fa?

–Ha tingut coses positives, però no crec en un govern amb tres maneres tan diferents de concebre la societat. En prefereixo un d'un sol partit amb –si cal– el suport puntual d'altres.

–¿Indignada, amb l'espot orgasmàtic del PSC?

–Sí, però encara més amb el videojoc del PP amb Sánchez Camacho disparant a immigrants.

–¿Què creu que passarà, diumenge?

–¿Per què no em demanes que vull que passi?

–Home... Per no comprometre-la.

–De vegades, cal comprometre's. Només espero que al Parlament hi hagi una majoria de sentiment català per defensar des de Catalunya els interessos dels catalans. Que siguem nosaltres els que decidim. I si ens equivoquem, ja els criticarem. Que no decideixin des de Madrid.

–I això, ¿a qui exclou?

–Als que tenen un pensament de dependència absoluta respecte de l'estat. ¿Potser no li he dit que sóc independentista? Jo sempre dic que admiro la llengua i la cultura castellana. Els castellans me'ls estimo com a amics... però no els vull com a amos.

–Si fos la Carulla del Palau de la Música, ¿què faria?

–Una neteja absoluta. Tota aquesta gent ficant la mà a la bossa... Tristíssim.

–¿On mirava, fa un any i mig, tota la gent que ara ho veu tan clar?

–Jo vaig al Palau a veure els concerts que s'hi programen. No és feina de la gent del carrer fiscalitzar-ne els comptes. En tot cas, dels partits. Però potser és que tots hi estan una mica emmerdats. A veure si la justícia ens il·lumina.

–Per acabar, ¿quin haiku ens deixa en herència?

–El 21, que diu així: «Les rels antigues:/ aire, foc, terra i aigua./ Atura't, Roda!». Aquest «Atura't!»...

–¿Una mica espès, no li sembla?

–Amb Bartra t'hi has d'entretenir, és clar. Però quan vas descobrint els haikus topes amb una bellesa, una humanitat i una profunditat que enganxen. És com si obrissis una caixeta i en sortís una música que no has sentit mai. Atreveix-t'hi: no t'en penediràs.

Per a més informació consulti l'edició en paper.