Pera es corda la cremallera pel que li pot caure a sobre... Foto: JOAN CORTADELLAS

–Senyor Allen: toca amb la New Orleans Jazz Band i omple els principals escenaris... Una mica aprofitat, ¿no?

–L'únic que pretenc és tocar el clarinet de tant en tant. Els aprofitats potser siguin els que em contracten.

–Perdoni la impertinència: ¿té prou qualitat, per tocar al Palau de la Música Catalana?

–Escolti, que jo he vist tocar al Palau aquest que em diu gent de molta menys categoria que nosaltres.

–¿Què li fa més mal a la vista: l'okupació del cine Princesa de Barcelona o el desallotjament pels Mossos?

–A mi el que m'interessa és que el cine s'ompli. A més, aquests xicots van demostrar una certa inquietud: podien haver-se reunit en una casa de putes i van preferir el cine.

–El cine, ¿en VO o subtitulat?

–Quan vaig al cine m'agrada sentir la meva veu. Ja li he dit tot. De totes formes, si qui em dobla és aquell paio que es diu Joan Pera i que és de Mataró, encara.

–¿És Vicky, Cristina, Barcelona la pitjor peli de la seva filmografia?

–He dirigit unes quantes pel·lícules i li puc ben assegurar que encara he de rodar-ne una que agradi tothom.

–Diuen que va fer Vicky només per fer calaix i dirigir a Londres, que és el que de veritat li interessava...

–Això jo no ho diré mai de la vida.

–Des de Bales sobre Broadway, i amb excepcions com ara Match Point, Woody és cada vegada menys Allen...

–Match Point té un gran defecte: que no hi surto. En canvi, a Scoop, que s'hi assembla força i que vaig dirigir immediatament després, sí que hi surto. Potser per això mateix és molt més divertida que Match Point.

–Això que no es digni ni a recollir els Oscar que li donen és de mala educació, com a mínim.

–Sempre responc el mateix: m'han donat un Oscar, sí, i encara no sé què és el que he fet malament.

–En confiança: ¿li guarda rancor, a Mia Farrow?

–Qui hagi llegit les seves Memòries es pensarà que sóc un monstre. Però només aspiro a ser una persona normal. Per això em poso el barret: amb l'esperança que la gent no em reconegui. No sempre serveix. En certa ocasió em van aturar per Central Park: ‘¡Pero... si es usted Juan Pera!'

–Anar a Venècia en viatge de nuvis en el jet particular no ho és gaire, de normal.

–Li he dit que era la meva aspiració. Vaig deixar de ser-ho, de normal, quan vaig guanyar el meu primer milió de dòlars i em vaig poder comprar un aparcament a Manhattan. Aparcament: amb ce.

–No em negarà que tot l'afer amb Soon Yi va ser un pèl sòrdid.

–Pobreta, la Soon... Però, ¿a qui de nosaltres no li agradaria tenir a casa una oriental?

–Ehem. «El matrimoni és la fi de l'esperança». ¿Com s'ho menja un senyor casat i amb una pila de fills com vostè, senyor Pera?

–No ho puc negar: sóc una persona casada, i hi afegiré que sigut molt feliç en el meu matrimoni... excepte les estones que he passat fora del llit.

–«Hi ha dues coses a la vida importants de debó: una és el sexe, i l'altra... No me'n recordo». ¿Li ajuda a recuperar la memòria al nostre Woody?

–No hi ha manera. Però no m'estranya gens perquè el cervell és només el meu segon òrgan preferit.

Per a més informació consulti l'edició en paper.