Es diu Genís Besolí Ramos i té 26 anys. És una persona que gaudeix de la seva família i amics, i té un esperit aventurer, li agrada fer plans improvisats. És andorrà i li agrada fer riure a la gent, perquè diu que somriure és la millor de les medicines per seguir endavant, li encanta viatjar, però sobretot gaudir de la vida cada dia com si fos l’últim.
 
–Per quina raó es va quedar amb cadira de rodes?
–Vaig tenir un accident a la hípica de L’aldosa de la Massana amb un tractor, on al maniobrar per no caure al mur de darrere la maneta del tractor estava trencada i al inclinar–la cap a mi i tornar–la a deixar al lloc la pala del tractor va seguir pujant i em va caure una bala de palla de 250 kg a sobre, que em va deixar amb cadira de rodes per el que porto 6 anys a l’espera d’un judici.

–A què es dedica?
–Ara mateix sóc entrenador del futbol Club Santa Coloma a la categoria infantil i del Fc Santa Coloma B a la lliga unida d’Andorra.

–D’on li ve aquesta afició amb el futbol?
–Des de ben petit m’agrada el futbol, però no se perquè, ja que els meus pares no són aficionats, l’únic que sé és que el futbol ha sigut una manera per aprendre a conèixer–me molt més com a persona i també ha estat una ajuda personal, per això estimo tant aquest esport i li estaré sempre eternament agraït al club per confiar amb mi des del primer dia.

–Andorra està equipada per a la gent amb mobilitat reduïda?
–Algunes parròquies del país si que estan equipades, però moltes altres no. A part, hi ha diversos restaurants del Principat  que són poc accessibles per a la gent amb cadira de rodes, i crec que aquest aspecte hauria de millorar.

–Què proposa fer perquè aquest aspecte millori?
–Jo proposo que hi hagi més implicació i conscienciació de les administracions i la societat en general per millorar l’accessibilitat del nostre país.

–Té pensat com encarar el seu futur?
–Sóc una persona que m’agrada viure el dia a dia, viure el present, tot i així vull seguir formant–me en la meva tasca d’entrenador de futbol per intentar emancipar–me i fer una vida independent.

–Quin consell li donaria a una altra persona amb mobilitat reduïda?
–Sobretot que quan pateixes un accident com el meu, és veritat que al principi és molt dur, però sempre et tens que aferrar a lo que et fa feliç i gaudir de la vida. Per molt dur que sigui el camí, sempre hi ha persones, amics i familiars amb tu i aquest fet és amb el que t’has de quedar. És important no perdre mai el somriure, ja que la vida és un regal espectacular i la tenim que viure al màxim.