Vivim sota l'ombra de la por permanent. Tot provoca un cert temor perquè estem envoltats de violència de tot tipus de manera permanent. Viure amb l'herència de la inquietud permanent: què passarà amb la feina, inquietud del que ens pot passar inesperadament a nosaltres i als nostres, desconfiança provocada per totes les notícies que es produeixen diàriament, missatges audiovisuals de sang i fetge permanents. I així un llarg etcètera.

Però aquesta realitat no vol dir en cap moment que l'haguem d'assumir. Sota l'aparença de la por són molts els que fan el seu agost. La por és un sentiment d'inquietud i s'ha instaurat en la quotidianitat. No voldríem quedar a l'atur, no desitgem perdre la societat de benestar que havíem aconseguit, no ens agrada que els polítics ens amenacin amb cataclismes immediats... Un sentiment social fa que pensem que tot és possible, però també que tot és incert. Amb aquestes coordenades és difícil la supervivència i és fàcil el desencís. Sobretot perquè l'exageració --cada vegada més arrelada en tots-- no hi ajuda gens ni mica. Abans i ara tenim por de la mort.

El problema actual és que també tenim por de la vida i per aquest camí, poques rutes seguirem. Repassem les nostres accions i veurem que el temor neix a dins nostre. La por ens obliga a fer allò que no és necessari i que impedeix massa vegades tirar endavant el que realment importa. Per això la por és cada vegada més el pare de la duresa i el més perillós de tots els sentiments col.lectius.

Per combatre la por --deia Maria Edgeworth-- es necessita quasi sempre molt de valor. Però aquest mateix valor és necessari per posar les coses al seu lloc. En cas contrari, podria passar que de tanta por que sentim, quedem alleugerits quan el temor es fa present, cosa força inversemblant.

Periodista. [email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.