Foto:

«El poeta d'Andorra». Amb aquest qualificatiu tan exacte es referia la periodista i escriptora Rosa Mari Sorribes a Rafael Tamarit Asensi, bo i dedicant-li una pàgina completa en el diari Poble Andorrà del 10 d'agost de 1975. Es tractava d'una fonamental aproximació, i potser la darrera, al nostre gran poeta neoclassicista. Poc més d'un any després, el 5 de setembre de 1976, a la portada del mateix periòdic, hom llegia el titular «Ha mort un poeta: RAFAEL TAMARIT», i, en la tercera pàgina, J. Eduard Bosch signava un text que més que notícia era líric obituari, on, tot esmentant Plató i Pier Paolo Pasolini (assassinat a les acaballes de 1975), sentenciava amb aquests mots: «[Tamarit] Estimà aquest país que l'estimava, i Andorra li deurà sempre més els seus versos agraïts».

I agraït estic jo a la família andorrana de l'escriptor, i sobretot al seu fill, també poeta i a més actor i dramaturg, Rafael Tamarit Crespo, per la gentilesa d'haver escorcollat a l'hemeroteca i haver-ne pouat documents imprescindibles i inapel·lables sobre la importància de l'autor d'En calessa per les Valls (1970) o Pinyol dolç (1972) en un moment que la literatura andorrana començava molt a poc a poc a emprendre un vol feliç. Rafael Tamarit, com bona part dels escriptors referents del Principat d'Andorra (Tomàs Junoy, Esteve Albert, Miquel Lladó, Sergi Mas…) va néixer fora del país, però hi va residir i s'hi va identificar de manera completa.

La majoria d'ells va fer bo aquell adagi que aquí parafrasejo: qui és andorrà? El fill d'andorrans? No, perquè pot haver nascut i viscut a l'estranger i no venir-hi mai. El nascut a Andorra? No, perquè pot sentir-se d'un altre lloc o anar-se-n'hi ben aviat. Aleshores, qui és l'andorrà? El pare d'andorrans, perquè ha sabut transmetre als fills l'estima per un país i els l'ha donat com a herència. Rafael Tamarit, sense cap mena de dubte, és andorrà seguint també aquest principi. De fet, li responia a Rosa Mari Sorribes, en l'entrevista adés esmentada, coses com aquestes: «no puc viure sense Andorra. Andorra ha fet per mi coses molt interessants, m'ha lliurat el sentiment […] dubto que pogués viure-hi lluny». I afegeix més endavant: «he arribat a fer d'Andorra la Pàtria pròpia».

Rafael Tamarit va residir al voltant d'una dècada entre nosaltres. La seva vida, però, no va ser la d'un home arrelat a un territori des de la seva naixença. València, Catalunya, França, l'Àfrica espanyola i, a l'Amèrica, Colòmbia conegueren la seva petja com a escriptor i, sobretot, periodista. Director de diaris, fundador de revistes, i constant conreador del vers, tant en llengua catalana com espanyola, la seva obra merita ser de nou publicada i estudiada. En una literatura minoritària com la d'Andorra, on cada escriptor conforma en ell mateix una generació, Rafael Tamarit s'alça com la veu essencial d'un moment històric que arribà retardat al nostre país. Esbrinant-ne, dels seus volums, els poemes més assolits, ens trobem amb un escriptor de saviesa i elegància.

Rafael Tamarit, però, es planyia de la manca absoluta d'ajuts que havia tingut a Catalunya i a Andorra per a l'edició dels seus llibres: «Si alguna ajuda he tingut, ha estat dels particulars», afirmava. Per això resultava curiosa la seva contundència: «Potser sóc l'únic home del món que visc de la poesia». El motiu l'explica ell mateix: sempre anava amb llibres seus damunt i així els venia: «una poesia, si no l'ofereixen, no te la demanen».

Entre els títols que encara tenia inèdits o sense acabar el 1975, hi ha Història d'Andorra, El motiu andorrà, Les sis parròquies cantant o Raonaments, contes i faules d'Andorra, que potser es trobin encara a l'arxiu familiar, enllestits i preparats per a la impremta, o malauradament sense fer la darrera puntada. La seva publicació eixamplaria l'obra poètica de Tamarit fins a d'altres gèneres, i engruixiria la producció andorrana d'aquell moment, donant-li una espenta que potser relligava moltes coses…

Tanmateix encara que aquestes obres no es trobessin, els llibres editats per Rafael Tamarit Asensi ens proporcionen ja la imatge d'un poeta que va voler ser, sobre totes les coses, un poeta andorrà.

Filòleg i escriptor

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.