PUBLICITAT

El pariatge d'Andorra de 1278

PER JOSEP CARLES LAÍNEZ
Periodic
Foto: TONY LARA

Com més reculem en la història d'un país, i sobretot en els documents substancials de la seva idiosincràsia cultural i política, més fàcil és trobar-nos textos allunyats de la literatura i fins i tot de la llengua pròpia.

Potser en Estats o territoris amb abundància d'autors i d'obres no hauríem de tirar mà d'aqueixa mena d'escrits que responen a necessitats administratives, que no tenen cap voluntat d'excel·lència lingüisticoliterària o retòrica i que, de més a més, són redactats, en determinats casos, en llatí. Així, ni els Llibres dels Consolats de Mar, ni el Aureum Opus, ni els Furs o les Costums de tantes ciutats catalanes, acostumen a ser citats en les històries de la literatura; amb les quatre grans cròniques ja n'hi hauria prou.

Tanmateix, per al Principat d'Andorra, la història com a ens particular, i també el punt d'inflexió quant a documentació escrita, atès l'enorme buit secular, i l'absoluta inexistència de qualsevol peça literària fins a l'any 1700, començaria, míticament i joiosa, amb el Pariatge signat a Lleida el 8 de setembre de 1278, entre Pere d'Urtx, bisbe d'Urgell, i Roger Bernat III, comte de Foix i vescomte de Castellbò. No es tracta d'una obra literària; tampoc d'un text en català, sinó en llatí; no ha sortit de mans andorranes; no ha estat redactat o pensat des d'Andorra… Però el valor simbòlic d'aquell primer Pariatge és tan gran que, en el cas del nostre país, no podem negligir-lo.

¿Què és un «pariatge»? En primer lloc, un arcaisme. Tot i que el d'Andorra sigui l'únic que resta en vigor de la munió de documents d'aquest tipus que s'establiren en l'Edat Mitjana, el terme pertany al llenguatge d'aquella època, i es refereix a l'establiment, en un mateix territori, d'un règim de sobirania compartida entre dos senyors. Per extensió, s'aplicà també al document emanat d'aquest pacte.

Evidentment, les circumstàncies que abocaven en una solució tan salomònica no sempre eren meditades o regides pel seny, sinó que responien a sortides d'urgència davant un estat de creixent agitació o de clar perill de xocs violents. El cas andorrà formaria part d'aquesta classe: el Pariatge de 1278 es va signar quan la maquinària diplomàtica cercà corrents una entesa davant la immediata acció militar del comte de Foix contra el bisbe d'Urgell. Gràcies a aquesta solució en la qual intervingué l'estament reial, la noblesa i la Mitra, el Principat d'Andorra aconseguí un règim que no era en absolut peculiar aleshores i sí molt comú, sobretot, a la veïna regió llenguadociana; un règim polític, però, que, degut també a uns altres factors, ens ha permès d'arribar al segle XX amb una personalitat política diferenciada i, ara sí, única.

Vull assenyalar també que l'àmbit sociopoliticocultural d'aquell Pariatge no era, amb tota evidència, ni estrictament el d'Andorra ni merament el de Catalunya, sinó el més ampli d'una òrbita panoccitana. De fet, hi intervingueren personatges amb responsabilitats a València (el bisbe Jaspert de Botonac), l'Aragó (el col·lector dels delmes Bonanat de Lavània), a Catalunya (Ramon de Besalú, ardiaca de Tarragona) i al Llenguadoc (el susdit Bonanat, canonge de Narbona), sense esmentar-hi, per descomptats, el bisbe d'Urgell i el comte de Foix. En poques paraules, l'àmbit natural de la nostra cultura als dos vessants dels Pirineus.

El Pariatge de 1278 l'han estudiat des del segle XIX diversos autors i especialistes, tant andorrans com catalans i francesos, i n'hi ha traduccions des de l'Edat Mitjana al que Joan Riera i Simó denomina «catalano-occità», és a dir, a la que en aquells segles encara es considerava, ça i lla de la serralada, una llengua comuna, la d'Oc. Les versions més accessibles continuen estant la del mencionat Riera en el seu llibre Pariatge d'Andorra (1978) i la de Bonaventura Riberaygua en el seu clàssic Les Valls d'Andorra (1946).

Capbussem-nos-hi. El Pariatge no és a soles part de la nostra història, sinó que n'és la pedra cantonera, i com a tal l'hem de conèixer… i fruir.

Filòleg i escriptor

[email protected]



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT