PUBLICITAT

Pere Ballart: «El Príncep d'Astúries a Cohen és un acte d'estricta justícia poètica»

A. L.
ANDORRA LA VELLA

Periodic
Ballart va presentar ahir La veu cantant a la Fada Ignorant. Foto: EL PERIÒDIC

Professor de Teoria de la Literatura a l'Autònoma de Barcelona, crític (El País, Avui, Serra d'Or), antologista (Arts de poeta) i assagista prolífic (El contorn del poema), el català Pere Ballart (Barcelona, 1964) és un home amb una dèria: normalitzar la poesia, baixar-la del pedestal i portar-la al carrer, al costat de l'últim best seller i de l'últim blockbuster. I ens ho explica a La veu cantant. Sobre la condició actual de la poesia, últim Sant Miquel d'Engolasters. Per cert: en prosa.

–El Príncep d'Astúries a Leonard Cohen, ¿sacrilegi?

–Al contrari: es tracta d'un acte d'estricta justícia poètica. Aquest premi no és en absolut una ocurrència sinó un retorn als orígens més genuïns de la poesia, que es diu lírica perquè va néixer per ser precisament cantada amb l'acompanyament d'una lira.

–¿Quina és la tesi de La veu cantant?

–Reivindico la lectura de poesia al marge de la suposada dificultat del gènere. Es tracta de convèncer no tant qui no llegeix mai, sinó el lector de narrativa que quan passa davant d'un llibre de poesia, recula espantat i es posa immediatament l'excusa que allò és massa elevat.

–¿Excusa... o realitat?

–El que passa és que el poema planteja unes exigències diferents a les d'una novel·la. La dificultat del poema sorgeix de la peculiaritat que algú ens convida a entrar en el seu món simbòlic, emocional i ideològic en 150 paraules. Una brevetat que sorprèn, i espanta, qui està acostumat a patracols de 500 pàgines.

–¿D'on sorgeix, la por a la poesia?

–De dos fronts: d'una banda, aquells mestres terrorífics que ens plantaven davant d'un poema i ens feien buscar-hi per exemple figures retòriques, sense preocupar-se del que deia el poema; i de l'altra, d'aquells que posen la poesia en un pedestal tan elevat que només hi arriben ells i quatre elegits. I tan perniciosa és l'actitud escolar del mestretites com la de l'esnob. El que sostinc és que cal llegir poesia, i parlar-ne, amb la mateixa naturalitat com comentem una novel·la o una pel·lícula.

–Internet ha multiplicat exponencialment el nombre de poetes en exercici. Això, ¿és bo o dolent?

–En un país on piques de peus a terra i toques un poeta, les noves tecnologies en faran aflorar encara més. I de la quantitat en surt la qualitat.

–S'escriu i es publica molta poesia, però fa la sensació que la catalana és una literatura amb més poetes que lectors.

–No em faig il·lusions: la poesia sempre serà un gènere minoritari. Però insisteixo: a banda del geni espontani, de la quantitat també en pot sortir la qualitat.

–En un context com Internet on no cal passar cap filtre per publicar, ¿desapareixerà el cànon?

–Editorials, premis i crítics construeixen una mena de cànon col·lectiu, però al final cada lector té el seu. I una de les idees que intento transmetre és que cal obrir la poesia al màxim d'estils, estètiques i noms, precisament perquè cada lector hi pugui trobar la seva veu poètica.

–Que el cànon poètic català estigui encapçalat per Martí i Pol...

–Som un país que sembla que hagi de viure necessàriament de poetes del poble i de poetes nacionals. Ara tenim el cas de Joan Margarit, relleu natural de Martí i Pol. És inevitable. Però per això mateix cal obrir al màxim el ventall. És el que he intentat en aquest llibre, on cito la poesia de l'experiència d'un Pere Rovira, però també la poesia metafísica de Màrius Sampere, la poesia visual de Perejaume, la poesia avantguardista de Laia Noguera, o la poesia lúdica de Jordi Julià. I no té res a veure amb les meves preferències com a lector.

–Twitter, ¿és l'última oportunitat de la poesia, o una moda que passarà?

–Té molt de moda, però té al seu favor la brevetat, la concisió, la creativitat i la immediatesa, implícites en la poesia i també en les xarxes socials. Tot apunta que el format poema estarà a l'ordre del dia en aquest nou context.

–Per acabar, regali'ns dos versos.

–En citaré dos de Carner que toquen el tema de la ironia com a arma per buscar la complicitat del lector. Un consell que he intentat practicar al llibre. Parla d'un riu i diuen així: «Sos còdols suavitza la fresca fontanella/ talment com la ironia poleix un esperit». Vaja, que la ironia endolceix els nostres caràcters com l'aigua ho fa amb les pedres.

«Som un país que ha de viure de poetes del poble i de poetes nacionals. Abans era Martí i Pol; ara sembla que li toca a Joan Margarit»

 



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT