PUBLICITAT

Petita crònica de la gran passió blanca

  • 'Un siglo de esquí en el Pirineo' repassa la història dels esports d'hivern al Principat
EL PERIÒDIC
ESCALDES-ENGORDANY

Periodic
A dalt, la primera delegació que va competir als Jocs Olímpics sota bandera andorrana: va ser a Innsbruck 76, i la integraven Antoni Naudi, Antoni Crespo, Xavier Areny, Carles Font i Esteve Tomàs. Aquí al costat, Francesc Viladomat, la gran figura de l'esquí andorrà els anys 50, i el visionari que va creure en les possibilitats de l'esport blanc com a motor econòmic del país. Grandvalira és el seu llegat Foto: ARXIU VILADOMAT

Setmanes enrere i des d'aquest mateix racó de diari advertíem, amb motiu de la publicació de 501 crims que has de conèixer abans de morir, de la urgència d'una crònica negra local, un molt prometedor camp fins ara inexplorat. El mateix es podria predicar de la història de l'esquí a casa nostra, erm bibliogràfic difícil d'entendre al país dels Pirineus i que només il·luminen obres com La realitat d'un somni –l'estupend volum escrit pel periodista Miquel Ribas i publicat el 2007 per commemorar el 50è aniversari de l'estació del Pas– i el que ens ha portat fins aquí: Un siglo de esquí de esquí en el Pirineo (Lectio), que firma el també periodista Antoni Real. Els sonarà, segur, perquè és des de fa un quart de segle l'ànima i el rostre de Temps de neu, el veteraníssim espai blanc de TV3, i l'autor d'un altre títol imprescindible pel tema que ens ocupa: 100 anys d'esquí a Catalunya.

Vagi per endavant que Un siglo de esquí és una obra geogràficament ambiciosa i que dedica per tant una atenció episòdica als afers andorrans. Són, però, una trentena de pàgines profusament il·lustrades que serveixen com un esbós, una introducció a la història de l'esquí per aquestes valls nostres. A la història esportiva i també empresarial, i amb una figura proteica que destaca per sobre de totes: la de Francesc Viladomat, el visionari que tenia la dèria de la neu al cap i que va creure en el potencial econòmic dels esports d'hivern abans que ningú i, pel que sembla, contra l'opinió, els interessos i els desitjos de molts. Viladomat és per tant el pal de paller d'aquesta història. Hi tornarem, és clar, però no és l'únic ni tampoc el primer dels nostres protagonistes d'avui. Real ha posat nom i data a la irrupció dels primers esquís –o esquisos, ja que ens hem posat locals– per aquest racó de món: va ser Miquel Farré de cal Canaro, diu, «el carter de Soldeu», el primer natiu a calçar per aquí unes sabates noruegues, el nom que a l'època se li donava en aquell exòtic artefacte.

Va ser cap al 1924, i amb un considerable retard respecte a Catalunya, on l'inici oficial de l'esquí va tenir lloc el 25 de desembre del 1908, als Rasos de Peguera. Segons l'autor, Ferré va descobrir els esquís a la localitat de Porta i no va dubtar a adoptar-los com a calçat de treball, abandonant per sempre les seves rudimentàries raquetes de neu: «Quan va arribar a Soldeu, els veïns van quedar impressionats amb aquells pals de fusta flexible, es van adonar de la seva utilitat i es van posar a fabricar-ne rèpliques». En fi, conclou, que l'esquí va entrar a Andorra «exactament igual que a la resta dels països del nord, el centre i el sud d'Europa: per pura necessitat, perquè amb les sabates noruegues era molt més fàcil desplaçar-se per la neu que s'acumulava a les valls del país». No s'acaba aquí el protagonisme del Canaro, que tornarà a ensenyar la poteta el 1976, amb l'estrena del primer canó de neu del país.

Invents del TBO

Viladomat de banda, l'altre nom propi que emergeix una i altra vegada al llarg d'aquesta crònica és el d'Álvar Menéndez, enginyer de Fhasa que va ser el catalitzador de les primeres passes de l'esquí esportiu al país. La primera travessa amb esquís va tenir lloc el 1929, entre Soldeu i el Pas; tres anys després es funda l'Esquí Club, s'aixeca el xalet-refugi d'Envalira i es fitxa Max Kessler, instructor austríac que va importar les últimes tendències. Sempre amb Menéndez com a ànima de la festa, el 1935 s'estrena el primer remuntador mecànic, una mena d'invent del TBO que consistia en un camió tunejat amb erugues al darrere i esquís al davant. El tenen aquí al costat. La guerra civil espanyola, primer, i la mundial, després, van frenar en sec l'incipient negoci. La següent fita es farà esperar fins al desembre del 1957, amb la inauguració del primer telesquí, el del Coll Blanc, al Pas de la Casa i ja amb Viladomat com a ànima de l'invent: 2.000 metres de recorregut per superar un desnivell de 500 metres. Atenció també aquí a les maneres artesanals d'aquells pioners, que van connectar el telesquí al motor d'un camió que s'havia quedat colgat al port d'Envalira: «Vam posar el camió d'esquenes al telesquí, li vam aixecar les rodes i el vam enganxar al reductor del giny. L'endemà vam donar el contacte: primera, segona, tercera... ¡i funcionava! Quan el remuntador anava ple havíem de canviar de marxa, reduir i accelerar...», recorda el mateix Viladomat a La realitat d'un somni. Acabava de néixer l'esquí modern al Principat. Al Pas de la Casa li seguiran Soldeu (1964). Arinsal (1972), Pal i Ordino (1983), en un procés que culminarà amb les fusions del decenni passat: Grandvalira (2003) i Vallnord (2004).

El capítol andorrà d'Un siglo de esquí conclou amb l'apartat estrictament esportiu, amb Viladomat una altra vegada en primer lloc, al costat de Lluís Molné, els primers olímpics andorrans. Tots dos van competir a Oslo 52 i Cortina d'Ampezzo 56... però sota bandera espanyola, perquè el comitè olímpic andorrà no havia de néixer fins al 1971. A banda d'aquests pioners, també hi figura la nòmina completa dels 25 esquiadors olímpics que han competit sota la tricolor, amb Vicky Grau en un lloc destacadíssim, i menció també per a les últimes promeses, Kevin Esteve i Lluís Marín. Si li diuen al carter de Soldeu, no s'ho creu.



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT