Fa uns dies conversava amb un bon escriptor amb una clara visió dels problemes actuals. Ens trobàvem en una terrassa de la zona alta del país i al davant nostre teníem un panorama realment inigualable. "Andorra ha de saber vendre la seva singularitat --manifestava--, que no és altra que el paisatge i la seva tranquil.litat". Aquest ha estat el reclam al llarg dels anys i en molts aspectes encara perdura. Però els temps canvien. Ara els turistes demanen altres serveis.

També els de casa hem transformat el que teníem en un espai molt diferent. "S'ha menjat el paisatge i s'ha plantat ciment en els arbres". La frase és categòrica i a la vista del que estem mirant en aquells moments, era ben certa. Una vegada feta la digestió, aquells que la poden fer, arriben les conseqüències. Ara mateix amb la crisi es parla d'un descens del turisme. La gent, però, continua venint en una proporció molt més alta que en altres indrets. El problema és que ja no tenim tanta singularitat per oferir i els nostres serveis s'han rebaixat.

Si no és així es necessitaran ajuts per sortir del mal moment en què ens trobem. Sí, és clar que en l'àmbit públic s'han de buscar solucions i aquestes passen, una vegada més, perquè el poble torni a pagar. Però no tots, perquè el qui més guanya és el que més demana l'ajut. La resta, paga i calla. Els uns demanen solidaritat amb els seus problemes i els altres no diuen ni piu, però fan el que han de fer: aguantar o marxar.

Els que en el seu moment es van atipar de menjar-se el paisatge troben a faltar aquelles vendes sobre plànols que en el seu moment feien per especular amb les seves construccions i que en determinats moments no eren una sola vegada, sinó diverses abans que l'obra estigués feta, perquè els beneficis canviaven a cada moment. Ara tenim excés d'oferta davant d'una demanda més debilitada. El Govern només pot fer el que pot o li deixen.

Periodista. [email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.