PUBLICITAT

Camina, Quimet, camina

  • Mor als 95 anys Joaquim Baldrich, penúltim supervivent de la xarxa que Antoni Forné dirigia des del Palanques
EL PERIÒDIC
ESCALDES-ENGORDANY

Periodic
Baldrich, en la inaguració del monument als passadors davant del Palanques. Era el 17 de gener del 2006. Foto: EL PERIÒDIC

El que no van poder ni la temudíssima Gestapo, ni la Guàrdia Civil espanyola, ni els gendarmes francesos, ni les delacions dels talps infiltrats a les xarxes de passadors en què va militar durant la Segona Guerra Mundial, ho va aconseguir l'edat, aquests 95 anys que els últims temps li havien anat minant fatalment la salut i que se'l van endur ahir. Amb el traspàs de l'escaldenc Joaquim Baldrich (el Pla de Cabra, Tarragona, 1917) desapareix un dels últims supervivents d'un dels capítols més fascinants del segle XX andorrà: el que entre el 1941 i el 1944 van escriure les desenes d'homes d'acció i de convicció que, com el mateix Baldrich, es van enrolar com a guies en les xarxes de passadors per conduir fins a la seguretat del consolat britànic a Barcelona centenars de pilots aliats abatuts als cels de l'Europa ocupada, jueus de totes les nacionalitats que fugien de la Solució Final, francesos en edat militar que pretenien evitar el Servei de Trabell Obligatori instaurat pels alemanys, i polítics de tots els colors que fugien de l'horror nazi.

Van ser en total 380, els homes i dones que ell va ajudar a salvar, segons recordava Baldrich en les entrevistes que havia concedit els últims anys. Prop de quatre centenars de refugiats que van requerir una quarantena de perillosos viatges entre Andorra i Barcelona. Baldrich s'havia posat a les ordres d'Antoni Forné, antic militant del POUM –la història és prou coneguda– que acabada la guerra civil espanyola es va instal·lar a la Massana, i que dirigia des de l'hostal Palanques una de les xarxes de passadors que operaven des del Principat. Forné n'era el cervell, el contacte amb l'MI6, el llegendari servei exterior britànic; Baldrich, l'home d'acció, bon coneixedor del terreny gràcies a l'entrenament dels seus anys com a contrabandista i l'encarregat de guiar les partides de refugiats fins a la destinació final: Barcelona.

La xarxa de Forné la completaven Salvador Calvet, Josep Mompel, Alfredo Vicente Conejos i Eduard Molné, fill del Palanques i que és avui, després del traspàs de Baldrich, l'últim supervivent de la xarxa. Precisament Molné evocava ahir la figura proteica del seu company de fatigues, «un home valent» –deia– «que va tenir un paper destacadíssim en la xarxa i que s'hi va jugar repetidament la pell». Val a dir que Baldrich exhibia amb legítim orgull la fita dels prop de 400 homes que va conduir fins a Barcelona sense haver-ne perdut ni un de sol, ni haver patit mai cap topada amb la policia. Només en dues ocasions es va veure en la tessitura de recórrer a la Parabellum i el naranjero que l'acompanyaven en els seus viatges: a Tarascó, l'única vegada que va anar a recollir un grup a territori francès i que va ser interceptat per la Gestapo, poca broma; i tornant d'una de les excursions a Barcelona, quan una parella de guàrdies civils van pujar a l'autobús que feia la línia de Berga a la Seu i van començar a demanar la documentació dels viatgers. Així ho recordava el mateix protagonista en una entrevista publicada el 2003 al setmanari Informacions: «Després d'una missió, normalment tornava a peu des de Manresa. Però aquell dia vaig agafar l'autobús. ¡Mai no ho hagués fet! Així que els vaig veure pujar vaig pensar que els hauria de matar allà mateix. Mai no he tingut passaport. L'únic que tenia era la meva Parabellum, i no em podia deixar agafar: al poble m'acusaven de 83 assassinats, ¡i m'haurien pelat! Van baixar abans d'arribar on m'asseia i no vaig haver de disparar. Però ho hauria fet».

Així era i així s'expressava Quimet Baldrich, a qui Claude Benet –que el va convertir en un dels protagonistes de Guies, fugitius i espies, l'obra canònica sobre els passadors a casa nostra– reconeixia ahir el doble mèrit d'haver optat pel bàndol de la democràcia en un moment en què no tothom ho feia –ni a França, ni a Espanya ni tampoc a Andorra– i d'haver-ho explicat abans que ningú, quan el tema semblava encara carn de tabús i prejudicis, «sense por i sense embuts, amb un llenguatge planer i a diferència de molts altres que van parlar molt i ben poca cosa van fer». També el va posar com a model ètic, «perquè va saber escollir el seu camí i mantenir fermes les conviccions antifeixistes i d'home d'esquerres. És, en definitiva, el tipus d'home que hauríem de tenir al cap en moments d'incertesa com els actuals». En un sentit similar s'hi va referir l'historiador català Josep Calvet (Les muntanyes de la llibertat): «Baldrich és el prototip del passador: un home d'acció que, a diferència de Viadiu i Forné –que operaven des de la rereguarda– es jugaven la vida a cada sortida».



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT