PUBLICITAT

Baldrich, heroi de novel·la

  • Hugues Lafontaine converteix el passador traspassat diumenge en personatge del seu debut en la ficció, 'La princesse de San Julia'
  • L'historiador lauredià hi retrata l'Andorra de la Segona Guerra Mundial a través dels ulls d'una jove refugiada espanyola
A. L.
ESCALDES.ENGORDANY

Periodic
Molné i Baldrich posaven el març del 2007 davant del Palanques, quarter general de la xarxa de Forné. Foto: EL PERIÒDIC

Com són les coses: diumenge moria Joaquim Baldrich, el penúltim dels passadors de la xarxa que Antoni Forné va dirigir des de l'hotel Palanques de la Massana durant la Segona Guerra Mundial, i just aquesta mateixa setmana en Quimet, que ja havia passat per dret propi als llibres d'història (Guies, fugitius i espies, Les mutanyes de la llibertat, Andorrans als camps de concentració nazis) ingressava en la nòmina d'herois de ficció locals: el lauredià Hugues Lafontaine (Avranches, 1954) l'ha convertit en un dels molts personatges de carn i ossos que pul·lulen per La princesse de San Julia, el seu debut novel·lístic. L'historiador normand hi retrata l'Andorra que va haver de conviure amb els tumultuosos efectes col·laterals de la guerra civil espanyola, d'una banda, i de la subsegüent guerra mundial, de l'altra: refugiats, contrabandistes, passadors, espies, gendarmes, fugitius, agents de la Gestapo, supervivents de totes les derrotes i traïdors de tots els pelatges.

I tot plegat, a través dels ulls de Marietta, la princesa del títol, una nena de la Seu que espetega a Sant Julià fugint de la violència revolucionària –com tants altres dels seus convilatans, i com acaba de documentar des d'una perspectiva més acadèmica Francisco Javier Galindo a La Seu, 1936– i que entrarà aquí en contacte amb les xarxes de passadors que operaven en aquells moments des del Principat. Baldrich és un dels personatges reals que aporten versemblança a la novel·la. Però n'hi ha més: el mateix Forné, per descomptat, i també Eduard Molné –amb el cèlebre episodi de la seva detenció per un escamot de la Gestapo, delatat per un infiltrat, l'enigmàtic Nico– i Francesc Viadiu, el cervell de l'altra gran xarxa de passadors, així com el síndic de l'època, Francesc Cairat, i el veguer francès, Émile Lasmartres, d'infausta memòria i –diu Lafontaine– un dels dolents que ensenyen la poteta en aquesta història.

Vagi per endavant que l'autor s'ha pres la llibertat d'esquitxar el relat amb els cameos d'aquests personatges verídics, però ubicant-los sempre en fets i llocs històricament documentats: el més que dubtós paper que Lasmartre va jugar durant els anys més foscos de la Segona Guerra Mundial, per exemple, el van desvelar Roser Porta i Jorge Cebrián a Andorrans als camps de concentració nazis, que el descriuen –a partir del testimoni de qui va ser el secretari del veguer, M. Larrieu– com un home violent i agressiu, despòtic, avar i odiat pel poble, a qui les autoritats locals evitaven, que no dubtava a extorquir els refugiats que queien a les seves mans ni a entregar els refractaris al destacament alemany estacionat al Pas de la Casa, i que va amenaçar repetidament amb una invasió nazi del Principat. Una invasió que mai no es va concretar, com és ben sabut.

Romeu i Julieta a l'andorrana

Amb aquests antecedents, Lasmartres tenia, és clar, tots els números per erigir-se com un dels dolents de la novel·la. Val a dir, però, que la guerra i el contraban, els nazis i els passadors, els espies i els delators, funcionen sobretot com el teló de fons del nus argumental de La princesse de San Julia, que no és altre que la història d'amor entre la protagonista, Marietta, i Roberto, fill també de la Seu que abraça amb l'esclat de la guerra civil la causa anarquista i que, quan la Generalitat imposa finalment l'ordre republicà a la capital urgellenca i n'expulsa els comitès revolucionaris, es refugia al seu torn a Sant Julià. I ja els tenim tots dos junts una altra vegada. Però no tot seran flors i violes: Lafontaine defineix la trama com una mena de Romeu i Juliteta a la pirinenca, un amor impossible des del moment que Roberto és còmplice, ni que sigui ideològic, dels anarquistes que van causar la mort del pare de Marietta. Pecat mortal que el germà de l'heroïna, Cheno, no oblidarà mai i que provocarà un desenllaç fatalment tràgic.

Abans, però, Roberto haurà tingut temps per redimir-se en ingressar a la xarxa de passadors de Forné i participar d'aquesta gesta èpica que serà el pas clandestí d'homes –jueus de totes les nacionalitats, francesos refractaris al Servei de Treball Obligatori instaurat pels nazis, pilots aliats abatuts sobre els cels de l'Europa ocupada– i que ha assegurat herois com Baldrich un lloc en la història. I és precisament Baldrich, antic militant de la CNT i commilitó per tant de Roberto, qui en la ficció de Lafontaine el recluta, primer com a contrabandista i després com a passador, i li dóna l'oportuntat de purgar les seves culpes. La cosa acaba malament, és clar: amb una delació pel mig, una emboscada de la guàrdia civil a Fontaneda i... no direm més per no espatllar el suspens.

Falta, però, per explicar el to principesc del títol: en un gir argumental amb tirabuixó i rosca, Lafontaine fa la seva Marietta descendent de Xipaguazin. Sí, home, la princesa de Moctezuma, aquella fascinant mistificació històrica que un venedor de fum va convertir els anys 60 en una lucrativa expenedoria de títols pseudonobiliaris. Pel que ens interessa: Marietta torna finalment a Toloriu, casa dels seus avantpassats, amb l'esperança de recuperar el tresor de Moctezuma i pagar així el rescat del seu Romeu. Aquesta pirueta final no treu que La princesse de San Julia –sense t ni accent, llicència poètica– hagi catapultat el nostre Quimet i la xarxa de Forné a la molt justa i immortal categoria d'herois de ficció, i per primera vegada amb noms i cognoms. La llàstima és que Baldrich no arribés a temps per veure-ho. Llegir la novel·la pot ser un acte d'homenatge pòstum.



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT