• El vienès Klaus Ebner publica Andorranische Impressionen', viatge literari a l'andorranitat

Tenim un rar, inquietant vincle que ens lliga als països germànics. És veritat que britànics, americans, francesos i espanyols acaparen la nòmina dels viatgers més o menys il·lustres que s'han interessat pel nostre racó de món i s'han molestat a deixar-ne constància escrita, des de Zamora i Vuillier fins a Bayard Taylor i Freeston. Però són els autors de parla alemanya els que molt més esporàdicament, però amb molt més entusiasme s'han endinsat en l'andorranitat, des del pioner, Werner Piesold, als anys 30, fins a Peter Handke, que inclou el Principat entre els països visitats a Ayer, de camino, dietari de viatge recentment publicat en castellà, passant pel fotògraf Werner Lengemann, autor d'Andorra, prinzessin des Glück, crònica il·lustrada de la visita que ens va girar els anys 50.

L'últim a afegir-se en aquesta llista és Klaus Ebner (Viena, 1964), romanista austríac amb una extravagant dèria per la cosa catalana que l'ha portat no només a aprendre el català de forma autodidacta –¡i des de Viena!– sinó també a escriure (i publicar) un poemari en català, Vermells, i ser membre actiu de l'Associació d'escriptors en llengua catalana. Doncs facin des d'ara mateix un lloc a Ebner a la nòmina dels andorranòfils de tinta i paper, perquè el nostre austríac acaba de publicar un patracoll titulat Andorranische Impressionen (Wieser), una cosa aixó com Impressions andorranes i que ell mateix defineix com un assaig literari que combina els reglamentaris capítols dedicats a la història i les institucions nacionals –el coprincipat, les parròquies, la Constitució del 1993: el fet diferencial a l'andorrana, vaja– amb les personalíssimes impressions de les seves visites, des dels primers anys 80 fins al 2007. Hi ha lloc per a la literatura i l'arquitectura, però també per a la gastronomia, l'oci nocturn, Eurovisió i –seguint una molt germànica fal·lera– el sistema postal i els segells andorrans.

Diu Ebner que el nostre tros de Pirineu és un gran desconegut per al germanòfon del carrer, que com a molt sap que és un país de neu i ha sentit a parlar (vagament) del contraban i de la nostra especial relació amb Carlemany. Renega l'autor de l'Andorra de Max Frisch –¡per fi, un heretge!–, i entre els seus flaixos andorrans admira la «contribució» dels autors locals a la cultura catalan i la «fermesa» del país davant la Unió Europea (!?), i explica l'experiència que els interlocutors natius «seguien parlant-me en català fins i tot quan cometia un error linguïstic, a diferència de Catalunya on la gent canvia de seguida a l'espanyol». Li haurem de demanar o anava a comprar... Si en volen saber més, a Andorranische Impressionen. Pe`ro hauran de llegiur l'¡alemany, perquè no té versió catalana. ni se l'espera.

Per a més informació consulti l'edició en paper.