Férriz es multiplica a Alba, on exerceix d'actor i també de director, a banda de guionista i muntador. Foto: EL PERIÒDIC

L'havíem conegut fins ara i sobretot en la faceta d'actor: de cine (El cónsul de Sodoma), de teatre (OB-sessions) i sobretot de televisió (Serrallonga, Bandolera, Física o Química). Però Isak Férriz (Andorra la Vella, 1979) té ànima de cineasta. I de cineasta total: la que gasta a Alba, tercer curtmetratge de la seva filmografia com a director, que no només ha dirigit sinó escrit, muntat i produït. Un drama disfressat de thriller psicològic sobre els desesperats intents d'una jove parella per recuperar la vida anterior a la tragèdia que, tres anys enrere, els va arrabassar la filla. Glups. Alba s'estrena demà als cines Girona (de Barcelona, ep), i podria arribar al juny a les pantalles del Principat. Probablement a Illa Carlemany i qui sap si dintre de la (diguem-ne) temporada de l'Escena Nacional. Mentrestant, Férriz prepara les maletes perquè a partir del 19 d'abril fa temporada al Fernán Gómez de Madrid amb La nostra classe. Ja saben, el drama sobre l'extermini de 1.600 jueus de la localitat polonesa de Jedwbane, el 1941, a mans dels seus conciutadans gentils que ha dirigit Carme Portaceli al Lliure i on –per cert– comparteix elenc amb Roger Casamajor.

–L'Alba del títol deu ser la filla...

–...exactament, i el que li va passar tres anys enrere és el leit motiv d'aquesta història d'uns pares torturats pel sentiment de culpa i que intenten recuperar la seva vida anterior a la tragèdia.

–La nena, ¿desapareix? ¿La maten? ¿La segresten?

–Les coses van per aquí, sí.

–¿I d'on ve aquest rar interès per explorar els mecanisme sicològics (i els devastadors efectes) de la culpa?

–El de la culpabilitat és un tema que m'agrada veure a la pantalla (i a l'escenari). És un sentiment molt humà, universal –qui no s'ha sentit mai culpables de res– i és molt difícil de conviure-hi: o intentes fer veure que no ha passat res, o li fas front amb totes les conseqüències.

–Davant l'alternativa, ¿què aconsella?

–La mare, Ana, decideix emprendre un altre camí, allunyar-se del fet traumàtic, ignorar-lo; al pare, Álex, el pes de la culpa li pesa com una llosa, no el deixa viure. I Alba és la història d'aquests dos personatges per recuperar la seva vida.

–Sí, ja, però al seu entendre, la culpa, ¿com s'expia?

–Jo crec que si no t'hi enfrontes directament, amb coratge i que sigui el que déu vulgui, no podràs girar mai full.

–¿D'on surt, el curt Alba?

–De fet, inicialment era un llargmeratge. El vaig anar aprimant amb l'objectiu d'acabar explicant la història esclusivament amb imatges, sense diàleg. I una peripècia que s'allarga durant tres anys l'acabo explicant en 18 minuts.

–¡¿Sense diàleg!? ¿No serà una pel·lícula muda i per a entesos?

–Tots els diàlegs caben en una pàgina i mitja, així que no parlen gaire, no, els actors. Però no és una pel·lícula hermètica.

–Ni experimental.

–Ni experimental. De fet, jo no sóc gaire partidari del cine elitista, tot i que em poden agradar segons quines coses. L'objectiu d'un cineasta –jo inclòs– és explicar una història i que com més públic s'hi pugui sentir identificat, millor. És el que he intentat a Alba: tots tenim fills, nebots o cosins i podem per tant sentir una certa empatia pel drama que sacseja els protagonistes del curt.

–Si li dic que el tema de la culpabilitat l'havia tocat –i molt bé– Kieslovski a Azul...

–...li contestaré que no és la primera persona que em fa aquesta observació i que tinc pendent de revisar-la, Azul: la vaig veure quan estudiava –i t'empasses totes les pel·lícules de culte que et citen– però la tenia oblidada. Està clar que hauré de fer els deures.

–Alba és el seu tercer curt, després d'En la cama i De buena mañana. El primer llarg, ¿cada dia més a prop?

–Ho tinc més negre que mai, perquè justament ahir es van anunciar les brutals retallades públiques al cine espanyol. No hi ha quasi cap pel·lícula en marxa. És clar que tenim l'exemple d'Argentina, on la fallida i el corralito van ser un estímul per als cineastes: es rodaven més pel·lícules que mai.

–Amb una sabata i una espardenya.

–Exactament. O muntant cooperatives on la gent treballa per amor a l'art. Els creadors el que volem és explicar una història. I ens emmotllarem al pressupost. I després t'has de sentir allò que «¡Ho veus, com es podia fer amb menys diners!» Però la gent del cine també té fills i ha de pagar hipoteques, lloguers.

–Li demanaré clarament: ¿hi ha llarg a la vista, o no?

–Tinc dues històries al cap i l'esperança que aquest curt em serveixi com a plataforma per intentar vendre les idees.

–Li he de demanar: això de ser home-orquestra i fer de guionista, muntador, director i si convé noi dels encàrrecs, ¿és per estalviar?

–Hi té molt a veure, francament. Però és que quan treballes amb un pressupost baix, per no dir mínim, hi embarques amics i coneguts que treballen pel que dicta estrictament el conveni. Una misèria. I no els pots exigir segons què. Jo sóc actor, però també m'agrada muntar i si t'escrius tu mateix les històries no has de pagar drets d'autor...

–La penúltima: La nostra classe fa tota la fila de ser un drama espès, espès. ¿M'equivoco?

–Totalmemt. És just al contrari. Dura tres hores i quan el vam esrenar al Lliure van desfilar pel teatre no sé quants institus. ¡I s'ho empassaven sencer! La directora, Carme Portaceli, ha creat un espectacle rodó.

–I per acabar: aquesta temporada l'han descavalcat de Bandolera. ¿Troba a faltar la televisió?

–El que en trobo a faltar és la nòmina. Però vaig estar un any i mig mentalitzant-me que la nòmina televisiva porta data de caducitat incorporada. Que has de saber economitzar per als anys de vaques magres. I al final, faig el que m'agrada: teatre i cine. Si això és crisi, que no vingui la pau.

Per a més informació consulti l'edició en paper.