• Editorial Andorra estrena col·lecció de guies amb Villaró i dues debutants, Carli Bastida i Mireia Garcia

Carli Bastida, Mireia Garcia i Albert Villaró fullegen un exemplar de les nove si flamants guies d'Editorial Andorra, ahir a la seu del segell Foto: ÀLEX LARA

Al desparegut José Antonio Labordeta li va donar per posar-se tot un país –el seu, Espanya– a la motxilla, i anar fent. La cosa li va anar prou bé. Editorial Andorra, més modesta, s’ha proposat posar el nostre –que és menut i es deixa–  a la butxaca del lector. Així que s’ha tret de la màniga una col·lecció de guies amb una certa ambició literària, amb la legítima vocació de transcendir el model estrictament turístic i que pretén ser d’utilitat tant al neòfit com al diletant amb un cert –però no gaire, queden advertits– coneixement de causa. Iniciativa inèdita i per tant necessària en els temps moderns, que arriba a temps d’omplir un (altre) buit clamorós en la bibliografia de temàtica andorrana, i que suposa un salt mortal amb tirabuixó per a l’històric segell de la capital, que se la juga en un camp on tot està per fer, en quatre idiomes –català, castellà, anglès i francès–, unes tirades a to amb els temps de pura supervivència que ens han tocat –un miler d’exemplars per barba–i uns preus –entre 14 i 16 euros– no tan econòmics com promet l’epígraf Guies.

Ho fa de la mà –millor dit, la ploma; i millor encara, del teclat– d’aquest cul de’n Jaumet de les lletres andorranes que és Albert Villaró, que el mateix reincideix en la novel·la més aviat negra –amb L’escala del dolor, l’altra novetat de cal Closca per a aquest Sant Jordi– que assaja un prometedor compendi de la història, la geografia, l’administració, l’economia, la política i fins i tot les arts d’aquest racó de món, seguint el model de les relacions del XVIII. L’ha titulat Nova descripció del Principat i Valls d’Andorra, i dóna exactament el que promet: un curset accelerat d’andorranitat que es pot digerir fàcilment en una tarda –adverteix– i que posa al dia (ja era hora: això ho diem nosaltres) aquella relíquia entranyable (però relíquia) que era Andorra, el meu país. El lector informat no hi trobarà probablement grans novetats, però Villaró ha tingut l’encert, el temps i la paciència de sistematitzar un oceà de dades, dates, noms i referències fins ara disperses en patracols escassament manejables o directament introbables. I esporgant aquí i allà es pot topar el pacient lector notícies ben sucoses, com ara el títol del primer llibre «editat i publicat» al Principat: Conoce tu Citroën tracció delantera (1952). Espectacular i també premonitori –diu – de les inquietuds intel·lectuals del país.

Llegendes i romànic nostrat / Al costat de Villaró, Editorial Andorra ha donat la veu i la paraula a dues autores que s’estrenen precisament ara: la filòloga Carli Bastida (1980) i la historiadora i restauradora Mireia Garcia (1976). La primera debuta amb Nou llegendes, que és exactament —segona vegada que utilitzem l’adverbi, i no és perquè sí– el que resa el títol. Un recull en què no falten les històries canòniques de l’imaginari andorrà –La Dama Blanca d’Auvinyà, Els llops del coll d’Ordino, El llac d’Engolasters–  i que Bastida s’ha atrevit a completar amb una llegenda de nova planta –saltant per sobre de l’aparent contradicció– i a compte dels menairons: La tartera. Atenció a les il·lustracions que completen el volum i que firma Arnau Pérez Orobitg. Nou llegendes, en fi, només té un però: que Àlvar Valls i Roser Carol s’hi avancessin, ara fa un parell de temporades, amb Llegendes d’Andorra. Tenint en compte que és una obra d’encàrrec, potser es podria haver tastat un dels molts camps verges que queden per explotar, i no trepitjar un camí ja transitat.

També s’estrena Mireia Garcia: El romànic a Andorra constitueix un qui és qui (il·lustrat) de l’arquitectura, la pintura i –ep– també l’escultura d’aquest període. Sí, ja teníem l’Andorra Romànica i l’excel·lent catàleg de l’exposició Magister Sancta Columba. Però ni l’un ni l’altre caben a la butxaca ni són probablement la primera opció de qui busca una porta d’entrada al romànic nacional. Un manual d’iniciació que, curiosament i sorprenentment, fins ara no existia.  Garcia hi posa ordre, aporta utilíssimes indicacions pràctiques i actualitza fins abans d’ahir –les noves hipòtesis que ubiquen al jaciment de la Roureda el primitiu castell d’Enclar no han arribat a temps– l’estat de la qüestió romànica. Amb suculentes notícies, com ara les restes de policromia aparegudes al campanar de Sant Germà, el document que retarda fins al 1487 –que hi farem– la construcció del pont de la Margineda, l’únic romànic del país, o la novel·lesca peripècia del frontal d’altar de Sant Romà de Vila, avui al MNAC i que il·lustra l’espoli artístic amb coartada conservacionista perpetrat al primer terç del segle XX pels nostres amables veïns de baix.  Garcia presta finalment atenció especial a l’escultura del període, la joia oculta –diu–  del tresor romànic nacional, amb dues peces –els Sants Crists de Sant Joan de Caselles i de Sant Martí de la Cortinada– pràcticament desconegudes i que mereixen figurar al costat de les molt més mediàtiques marededéus.

Per a més informació consulti l'edició en paper.