PUBLICITAT

El mal veïnatge d'Espanya

  • La N-145 no es pot comparar amb les comarcals catalanes a les quals dobla com a mínim en intensitat
ANTONI POL I SOLÉ
ARQUITECTE

Periodic
Foto: NOE

El passat gener es van complir 100 anys de l'arribada de la primera carretera espanyola al Principat d'Andorra, en concret el tram que uneix la Seu d'Urgell amb la frontera hispano-andorrana per la Farga de Moles, a demanda del Copríncep episcopal Joan Benlloch.

Aquest fet es produïa 2.130 anys després del pas d'Aníbal pels Pirineus, 2.109 anys després de la creació de les dues províncies de la Hispània romana, 1.477 anys després de l'inici de l'acció del primer bisbe d'Urgell conegut com a Egigà, 1.366 anys després del bisbe d'Urgell St. Just, 1.015 anys després del comte d'Urgell Guifré el Pelòs, 877 anys després del bisbe d'Urgell St. Ermengol, 814 anys després que una butlla del Papa Urbà II confirmés tota la Vall d'Andorra com a possessió de l'església d'Urgell, 750 anys després de la concòrdia signada entre el bisbe d'Urgell Bernat Sanç i els canonges d'Urgell amb els homes de la Vall d'Andorra, 736 anys després de la concòrdia signada entre el Bisbe d'Urgell Arnau de Pereixens i els homes d'Andorra, 708 anys després de la redacció de les cèlebres homilies d'Organyà, 704 anys després del casament entre Ermessenda de Castellbó i Roger Bernat I de Foix, 686 anys després que els homes d'Andorra prestessin jurament de fidelitat al bisbe d'Urgell Pere de Puigverd, 634 anys després de la signatura dels primers Pariatges entre el bisbe d'Urgell Pere d'Urtx i el comte de Foix Roger Bernat III segellats pel rei Pere II d'Aragó i el Papa Martí IV, 522 anys després que el rei d'Aragó i després els diputats de Catalunya confirmessin que els andorrans podien importar de Catalunya, amb franquícia de drets, tots els productes necessaris per al seu consum, 420 anys després del descobriment d'Amèrica, 418 anys després de les darreres noves exempcions de pagar drets de maestrat, passatge i pontatge als ramats andorrans en la seva transhumància cap al sud, 400 anys després que Ferran II d'Aragó decretés que les Valls d'Andorra formaven part del Patrimoni Reial, 374 anys després que l'emperador Carles I concedís als andorrans el privilegi de poder comerciar amb França i Espanya en temps de guerra, 365 anys després que els síndics d'Andorra protestessin contra el Capítol i la ciutat d'Urgell per no complir el compromís d'adequar el pont de Gargantà, 334 anys després que Carles I rei de Castella confirmés els privilegis de franquícia duanera, 327 anys després que els Diputats de Catalunya confirmessin el privilegi concedit als homes d'Andorra 194 anys abans, 313 anys després que Felip III rei d'Espanya confirmés als andorrans els privilegis concedits anteriorment, 309 anys després que la Diputació General de Catalunya concedís als andorrans l'exempció del dret de pas per a les mercaderies importades, 277 anys després que la mateixa Diputació General de Catalunya ho ratifiqués en Lletres Patents, 238 anys després que l'Audiència de Catalunya confirmés les franquícies duaneres que per privilegi posseïen els andorrans, 220 anys després que el Capità General de Catalunya confirmés el dret dels andorrans de portar a Catalunya amb franquícia el bestiar criat a les Valls i altres productes, 206 anys després que el rei d'Espanya Carles III d'Àustria confirmés els privilegis atorgats anteriorment als andorrans, 169 anys després que la Reial Audiència de Catalunya atorgués als andorrans el dret d'exportar bestiar a Catalunya sense haver de pagar drets, 155 anys després que el rei d'Espanya Carles III de Borbó confirmés els privilegis de franquícia duanera atorgats anteriorment als andorrans, 109 anys després que el rei d'Espanya Ferran VII confirmés els privilegis de franquícia duanera concedits anteriorment als andorrans, 59 anys després que la reina Isabel II confirmés els privilegis de franquícia duanera atorgats als andorrans, 43 anys després de que el Ministeri d'hisenda espanyol per una Reial ordre establís que totes les manufactures d'Andorra haurien de pagar drets de duana, 17 anys després que a proposta de Carvajal a les Corts Espanyoles de mantenir les franquícies duaneres per a l'exportació de bestiar d'Andorra la Comissió General de Pressupostos nomenada pel Congrés acceptés per unanimitat la proposta, 14 anys després de la crisi colonial espanyola amb la pèrdua de les colònies americanes, 10 anys després de crear-se un impost pel Consell General per sufragar les despeses de la carretera Andorrana-La Seu d'Urgell, 9 anys després de subhastar-se els treballs de construcció de la carretera Andorra-La Seu d'Urgell, 8 anys després del decret del copríncep episcopal Josep Laguarda creant una xarxa telefònica entre Andorra i Espanya ...

Han passat 100 anys i aquesta carretera, considerada teòricament nacional, es troba envoltada de carreteres d'inferior categoria però que es troben en més bon estat i són de major qualitat i amplada.

Però la carretera Nacional espanyola 145 no es pot comparar amb les comarcals catalanes a les quals dobla com a mínim en intensitat mitja diària de trànsit ni tampoc amb la Carretera General 1 andorrana amb la qual connecta.

La durada inacabable de les obres, que des de fa anys s'hi estan fent, és la mostra més clara d'un incomprensible desinterès d'Espanya per Andorra així com pels milions de ciutadans espanyols que la visiten o hi viuen, especialment si es té en compte el que queda de les obres pendents i el que suposa el seu valor per al que es considera un país ric (14 milions d'euros als que sembla no pot fer front).

Aquesta manca d'interès aplicat i real d'Espanya per Andorra contrasta amb un marc diplomàtic tradicionalment de bones relacions i d'interès mutu entre els dos països i especialment amb la voluntat històrica espanyola d'incrementar la seva influència sobre Andorra, donat que no n'ha pogut ostentar mai ni la sobirania ni la cosobirania, tot i les cites històriques fallides.

El procés d'obertura d'Andorra al món, passant per Espanya i França així com per la Unió Europea, està xocant amb aquest desinterès que ha esdevingut un acte de boicot i mal veïnatge, que podria semblar involuntari però que en no haver cessat de repetir-se en el temps i contradictòriament, s'ha d'entendre com encobert i per tant inacceptable.

Les bones relacions hispanoandorranes que tant es desitgen no es poden sostenir en la deixadesa que condueix al mal veïnatge.

El fet no es pot reduir a una qüestió econòmica de crisi o d'estalvi, o de més o menys inversions a Catalunya, sinó d'indiferència manifesta, flagrant i maleducada girant l'esquena a un estat sobirà veí al qual se li està mostrant tot el menyspreu possible i una mala voluntat, quan se li està exigint per altres vies una obertura i convergència europees.

La falta de coherència d'Espanya en relació a Andorra, que per un costat hi vol augmentar les seves bones relacions i la seva influència però per un altre es comporta mesquinament en infraestructures i altres materialitzacions possibles demana, a crits, una reconsideració profunda de les relacions entre Andorra la Vella i Madrid, que aturi el desprestigi d'aquests darrers anys. Si no es pot corregir el retard històric almenys cal evitar que s'agreugi més.



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT