PUBLICITAT

David Arrabal: «He intentat escriure la novel·la que a mi m'agradaria llegir»

A. L.
ESCALDES-ENGORDANY

Periodic
Arrabal posa amb un exemplar de la seva criatura Foto: ANA MARIA CASTILLO

NOVEL·LISTA AUTOEDITAT

Disposàvem fins ara ala biblioteca d'autors locals de novel·la històrica, juvenil i negra. A part de la diguem-ne de tesi. Doncs ja hi podem afegir des d'ara mateix la novel·la més o menys gòtica, sense vampirs, d'acord, però amb àngels antropòfags –glups– fent la viu viu per aquest racó de l'univers. El culpable n'és el canillenc David Arrabal (Barcelona, 1977), autor debutant i vigilant privat a la vida real, que ha tirat pel dret i s'ha autoeditat El final de todos los inviernos (Círculo Rojo). El lector el trobarà a la llibreria de Pyrénées. Si els van agradar El cor de l'àngel i Fallen, tastin aquesta història d'amor absolutament marciana en el panorama literari nacional.

–A veure què tenim aquí: ¿una altra novel·la d'àngels i dimonis?

–Parteixo de la, diguem-ne, mitologia hebrea i cristiana, sí, però són àngels caiguts: el protagonista és Araziel, àngel de la guarda que s'enamora inoportunament de Batshemesh, la seva protegida. Déu s'enfada amb Araziel perquè ha preferit l'amor humà a l'amor diví i l'expulsa a l'infern; a ella la castiga condemnant-la a reencarnar-se eternament, però sempre en una vida de misèria, soledat i pena.

–Ja tenim els dos pobres amants. Sospito que les passaran magres, per retrobar-se.

–Així és. Araziel escapa de l'infern i ha de buscar la seva enamorada. Però no sap sota quina identitat s'ha reencarnat; només coneix l'ànima de la noia, que avui –que és el temps en què està ambientada la novel·la– es diu Irene i que viu en una ciutat del nord d'Espanya, probablement a Galícia.

–¿Quines proves haurà de superar Araziel?

–Ell aterra al món real, el nostre. En un bosc de no se sap on, acabat de sortir de l'infern i ens pèssimes condicions físiques. Amb la peculiaritat que per acabar de corporeïtzar-se ha de menjar carn humana...

–Vaja: ¡antropofàgia!

–Efectivament: s'acaba cruspint una noia, i com que ara ja té cos, detecta la presència de Batshemesh.

–Si acceptem que l'antropòfag Araziel és el bo, ¿qui són els dolents?

–Els àngels a qui Déu encarrega que vagin a buscar-lo, perquè no pot tolerar la insubmissió d'un dels seus missatgers. I el més dolent de tots és Abbadón, el carceller de Lucifer, amb el seu esbirro, Richel; i un altre que tampoc no és gaire bona peça és Elemiah, l'àngel de la guarda d'Irene, i que és qui li inculca aquest mal de vivre que l'embarga. N'hi ha més: les Set Ires i l'arcàngel Uriel, l'arxienemic.

–El final de todos los inviernos, ¿a quin lector està destinat?

–He escrit la novel·la que a mi m'agradaria llegir. A partir d'aquí, penso que pot agradar a qui li agradi la mitologia.

–¿Novel·la juvenil?

–El missatge que intento transmetre no és estrictament juvenil. I el que volia dir és que amb voluntat tot espot aconseguir.

–¿Hi haurà una segona entrega?

–Tinc coses al calaix, sí, però no sóc autor de sagues. La pròxima no tindrà res a veure amb El final de todos los inviernos.

–La pregunta obligada: ¿les seves referències literàries?

–Llegeixo de tot: Pérez Reverte, Delibes, Tolkien, R. R. Martin... No tinc autor de capçalera. Si he de buscar-li a El final de todos los inviernos algun parentiu, potser el trobaria en l'ambient obscur i tètric de Plenilunio, de Muñoz Molina, i en pel·lícules com ara Blade Runner.

–¿D'on surt, David Arrabal?

–El final de todos los inviernos és la meva primera novel·la. Vinc de la il·lustració: he dibuixat cartells i alguna historieta. Sempre per afició. Però com que el còmic m'exigeix mlt de temps que no li puc robar a la feina amb què em guanyo la vida, se'm va ocórrer novel·litzar un guió que ja tenia escrit. I aquest és el resultat.

–L'autoedició: ¿l'única opció de publicar?

–És més aviat una coedició: l'autor aporta una part del capital –una quantitat totalment assequible– i ells s'encarreguen dels tràmits legals, la correcció, maquetació, impressió i comercialització. I la veritat és que em va sortir a la primera: no vaig haver de peregrinar de porta en porta.



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT