Cumellas, ahir a Coprínceps. Foto: ÀLEX LARA

Un es va quedar enganxat a l'harmònica gràcies a la insistent, inoblidable melodia que Charles Bronson entonava a Hasta que llegó su hora. Cortesia d'Ennio Morricone, ja que en parlem. Però allò era al segle XIX i al Llunyà Oest. Poc a veure amb l'harmonicista canillenc Joan Pau Cumellas (Barcelona, 1970), una au tan rara en el panorama musical català com el vibrafonista Geni Barry. Com a mínim. I com ell, ahir va desfilar per la plaça Coprínceps amb l'acompanyament de Miguel Talavera a la guitarra i un repertori que va arrencar en el blues reglamentari i va acabar en el country, passant pels Beatles. L'harmònica, ho sospitàvem, és més, molt més que el Kumbaya escolar.

–¿De sota de quin bolet surt, vostè?

–Els harmonicistes som uns espècimens exòtics, això és veritat. El meu pare artístic és el mallorquí, Víctor Uris, que tocava amb una de les primeres bandes de blues que hi va haver a Catalunya, l'Harmònica Coixa Blues Band. El vaig sentir un dia i va ser un amor a primera vista: en una banda en què hi havia bateria, guitarra, saxo, baix i cantant, eren ell i la seva harmònica els protagonistes absoluts. Allò era el que volia fer.

–Si relacionem l'harmònica amb l'èpica de l'Oest i al folk americà, ¿ens equivoquem?

–Gent com Dylan, Bruce Sprignsteen i Neil Young, malgrat no fer servir l'instrument com ho fem els harmonicistes professionals, li van donar molta difusió i popularitat. Però toquen d'una altra manera: ells, com a acompanyament, amb melodies molt senzilles; jo, com a instrument solista, amb recursos molt més complexos.

–Sospitava que literatura per a harmònica, la justa, i que estaven condemnats al paper de comparsa...

–N'hi havia poca, és cert, i semblava un instrument sense gaires possibilitats. Però això ha canviat els últims anys i l'harmònica ja s'ha fet un lloc com a instrument solista amb tots els ets i uts, capaç de tocar tots els pals, des del jazz, rock'n'roll i blues fins a –naturalment– folk i música melòdica.

–Perdoni que insisteixi, però, ¿quin lloc té l'harmònica dintre de la tradició musical catalana?

–Els anys 60 hi havia molta afició, amb grups com ara Acors i el trio Néixer. Tocaven peces melòdiques i clàssiques amb harmònica cromàtica, diferent de la meva, que és la diatònica. Aquesta tradició es va estroncar als anys 60, quan el rock i la guitarra elèctrica van arrambar amb tot això, i reneix els últims anys –posem que uns deu– amb l'afició pel blues.

–¿Per què l'harmònica és el primer instrument que aprenem a toquetejar de petits, i també el primer que acabem abandonant?

–Perquè d'entrada és molt senzill de tocar: només que bufis i aspiris, ja sona alguna cosa, i és fàcil tocar melodies senzilles de l'estil de l'Oh, Susanna...

–...¡O del Kumbaya!

–Exactament: el primer dia ja pots tocar amb una certa coherència. Ara bé, si vols anar més enllà, tot sol no ho pots fer. I aquí és on es queda moltíssima gent.

–Vostè, en canvi, se'n va sortir tot sol.

–Sí, però m'ha costat molt. La cosa bona és que quan aprens diguem-ne que per lliure, desenvolupes una manera de tocar única, que ningú et podrà imitar. Així que com que no he tingut cap professor, tinc el meu estil. A canvi, però, m'he passat anys donant-me cops de cap contra la paret.

–¿Quants harmonicistes en actiu hi ha, a Catalunya?

–De solistes, potser som dos: Víctor Puertas i jo mateix.

–Així que de feina, tranquils, que no els en faltarà.

–De moment, no. Però potser si fóssim cinc, ja no en tindríem tanta.

–Per acabar, ¿què té l'hamònica que la faci especial?

–Aquest punt que recorda molt a la veu humana, un timbre radicalment diferent a altres instruments que pot recordar en ocasions el violí, d'altres la gaita, la trompeta o el saxo. L'harmònica sembla que parli, i això la fa especial, atractiva, genera de seguida interès i curiositat. S'ha provat amb nens autistes, que potser per això hi reaccionen amb més intensitat que amb altes instruments.

Per a més informació consulti l'edició en paper.