PUBLICITAT

Quan el Pirineu era el Far West

  • Lluís Obiols reconstrueix a ?Lo niu de bandolers de Catalunya' la carrera de Joanot Cadell d'Arsèguel
A. L.
ESCALDES-ENGORDANY

Periodic
Vista de la localitat d'Arsèguel; una perspectiva que de tenir poc a veure a la del segle XVI, quan Joanot Cadell n'era el senyor, perquè poble i castell van ser arrasats després del setge del 1592; a la dreta, portada de Lo niu de bandolers de Catalunya Foto: LLUÍS OBIOLS

Sidamon, el Pla d'Urgell, un dia de principis de l'any del Senyor de 1587. Una partida de bandolers entre els quals hi ha noms tan sonors –i tan nostrats– com el Minyó de Montellà, el Sarigüelo de Cabó, els Garreta d'Oliana i el Poll del Pla (¿de Sant Tirs?) dóna l'alto a un transport d'or i plata propietat de l'orde de Sant Joan de Jerusalem –perquè alguns dels protagonistes d'aquesta història tenen, ja ho veuran, molta prosàpia. De l'alto passen al pedrenyal, i del pedrenyal als ferits i també als morts, tots del costat de la guàrdia. Com es veia venir, el resultat d'aquest assalt al més pur estil Far West –posin una diligència de la Wells&Fargo en lloc de la tartana local i una colla de pistolers estil Billy el Nen, i la cosa rutllaria igual– va ser que la quadrilla del Minyó de Montellà es va apropiar del tresor i se'l va endur, atenció, cap a Arsèguel.

¿I per què, a Arsèguel? Doncs perquè quatre segles abans que Artur Blasco la convertís en la capital de l'acordió diatònic pirinenc, en aquesta melòmana i estratègica població del Baridà hi tenia muntat el cau Joanot Cadell, senyor de la localitat i cap visible de la facció dels Cadells –ja saben, la contrapart dels Nyerros– que s'havia convertit en una mena de Vito (Corleone) dels bandolers d'aquest racó de món i els oferia refugi i protecció a l'acollidor castell local. No l'hi busquin, avui, perquè no l'hi trobaran: el castell el van arrasar cinc anys –i unes desenes de morts– després les tropes del rei Felip II comandades pel gallard Jeroni d'Argensola. I de passada, van arrasar també tot el poble.

Aquesta prometedora història de sang i fetge –hi falta una mica de sexe, però és ben veritat que on es pot tenir tot– és la que reconstrueix l'historiador Lluís Obiols (Adrall, 1985) a Lo niu dels bandolers de Catalunya –títol honorífic que un cronista de l'època, el jurista gironí Jeroni Sanconominas, li va concedir a Arsèguel– que acaba de publicar a can Salòria i que posa en solfa la (fascinant) vida i la (sanguinària) obra del tal Cadell, un dels bandolers més actius i temuts a la Catalunya de finals del segle XVI, potser amb menys caixet historiogràfic i sobretot mediàtic que el televisiu Serrallonga –és el peatge que hem de pagar a comarques– però amb un currículum insuperat als annals del bandolerisme català: fins a dos setges en tota regla, cinc anys de persecucions i centenars d'homes van necessitar les forces reials per netejar lo niu de bandolers: «Hi va haver batudes per caçar bandolers abans i després, però aquesta obstinació i aquesta inusual mobilització militar, inclosos els dos setges, és el que converteix el cas de Cadell en excepcional».

Hem començat el relat a Sidamon perquè aquest va ser, diu Obiols, el punt d'inflexió: fins aleshores s'havien succeït a tota la vall del Segre entre el Pirineu i el Segrià –aquest era el molt considerable radi d'acció de les partides de bandolers en l'òrbita de Cadell– «infàmies, homicidis, latrocinis, furts, adulteris, strupos y mil altres crims, maleficis y maldats» causats per «hòmens ociosos e inclinats a tot gènero de vicis», en paraules de Jeroni Grau, jutge de crims de la Seu el 1570. Però l'atac al tresor de Sant Joan de Jerusalem perpetrat a més en ple camí ral, les tensions prebèl·liques amb la veïna França i l'ocupació per part del castell de Bar per sequaços de Cadell van acabar convertint el que inicialment era un molest problema d'ordre públic en una qüestió d'estat. I continua corrent la sang: el 1587 la colla del molt actiu Minyó de Montellà saqueja la vila de Graus, a la Ribagorça, i es refugia a Coll de Nargó –«Tierra absolutamente de ladrones», diuen les cròniques– abans de recalar novament a Arsèguel, a can Joanot. El gener del 1588 és la colla d'un Joan Gia la que visita la Seu i aprofita per pelar-hi mossèn Màrtyr Pallerols i mossèn Jonot Piquer, «fills d'esta ciutat, dos hòmens pacífichs». I l'1 d'abril, la d'un tal Plometa repeteix visita i liquida el mestre Fontanet, barber, que devia tenir la mala fortuna de topar-se'ls.

La puta i la Ramoneta

Per tallar el problema d'arrel, el virrei ordena els jutges Francesc Ubach i Josep Mur posar setge al castell d'Arsèguel, on totes aquestes partides busquen i troben protecció. L'operació comença a principis de desembre del 1588 però s'ha d'aixecar deu dies després per les dificultats de mantenir un setge en ple hivern, i amb l'únic rèdit de la mort del Minyó de Montellà. Els tres anys següents assistirem a un curiós i perillós joc: com diria Jordi Pujol, Cadell es dedica a fer la puta i la Ramoneta, alternant sol·licituds de clemència en què s'ofereix per menar una força de 500 homes a lluitar a Flandes a canvi del perdó reial amb accions de pur bandolerisme: el setembre del 1589, nova i sanguinària incursió a la Seu: «Alguns bandolers, fills de perdició, van per estes costes fent mil mals, fins a girarse y voler forçar les dones que van per lo terme d'esta ciutat [...] Mataren a Jaume Peres, nafraren un tal Múrries y dos altres nafrats y molt mal tocats». Més encara: A finals d'any, sequaços de Cadell comandats pels germans Averó i pel Batllé d'Alós saquegen el monestir de les Avellanes, en fan fora l'abat i n'hi posen un del seu gust: un tal Abella de la Seu, per cert. El gener 1592 li toca a Organyà, on «han-hy mort dos o tres hòmens, ensagniades dos o tres dones y robat per 4 mil ducats».

És per tant qüestió de temps que li acabin omplint el pap al senyor virrei. I això passarà aquell mateix any, amb el nomenament d'Alemany de Tragó com a governador del vescomtat de Castellbò i la comissió de Jeroni d'Argensola –veterà de les guerres de Flandes, ¡com Alatriste!– com a comandant del segon i definitiu setge. Una operació que comença el 22 de setembre i que concentra a Arsèguel una força de prop de 600 homes, entre soldats pagats per la Generalitat, tropes castellanes i i sometent. Sembla per tant que la fortuna s’havia girat finalment en contra de Cadell. Però li quedava un últim as a la màniga: misteriosament, perquè les cròniques no recullen les causes portent, la matinada del 27 d’octubre el centenar i mig de bandolers acollits per Cadell, amb les famílies i els habitants d’Arsèguel, aconsegueixen escapar del setge sense ser vistos. Un prodigi que Obiols atribueix a un probable –però indemostrable– acord secret per evitar mals majors i que va acabar amb el castell i el poble d’Arsèguel arrasats.
¿I els bandolers? Cadell el trobem el novembre tranquil·lament instal·lat a Tarascó, i maquinant amb els seus amics francesos noves incursions en terra catalana com si res no hagués passat. Morirà a Foix, en una data indeterminada entre el 1598 i el 1602, amb els béns segrestats i implorant de tant en tant, com d’esma, el perdó reial que no arribarà. Curiosament, però, els seus descendents conservaran fins al segle XIX la baronia d’Arsèguel, ara ja amb la lliçó apresa i sense trabucaires a la vista. Pel que fa als seus comilitons –més d’un centenar d’homes– diu Obiols que procedien de la Cerdanya, l’Alt Urgell, el Baridà, Cabó, Oliana i la vall de Querol, amb un bon grapat de francesos... i com a mínim tres andorrans: lo Truyta, Steve Lavaneres i un tal Bocanegra. Potser va ser gràcies a ells que les partides de bandolers van respectar –sembla– la neutralitat del país. Homes amb ofici, opina, que es dedicaven temporalment a bandolejar per guanyar-se un sobresou: com el contraban actual, vaja, i amb el risc cert d’acabar torturat, decapitat i esquarterat com a càstig exemplar.
La més cruel paradoxa de tot plegat és que si el padrí d’Arsèguel se’n va sortir raonablement bé –només li va cremar la segona residència, com si diguéssim–, molt pitjor els va anar als que el van derrotar: el 1600, a Castellbò, un tal Perot Ribó d’Artedó mata a cop de pedrenyal Alemany de Tragó; i el valent Jeroni d’Argensola és destituït i empresonat, i trigarpa un decenni a netejar el seu nom. I tot perquè, especula Obiols, els tentacles i les influències dels Cadell arribaven fins a les més altes instàncies, inclosa la Reial Audiència i el Consell d’Aragó, des d’on va moure els fils per defenestrar Argensola.
Pel que fa a Joanot Cadell, l’autor l’erigeix en epítom de la petita noblesa comarcal a qui la falta d’expectatives d’ascendir en el servei al rei acaba convertint en un dels capitostos dels dos bàndols -nyerros i cadells– en què es divideix la societat catalana del segle XVI. Unes bandositats que tenien poc o cap component ideològic, que funcionaven a la manera de les famílies mafioses –com un conglomerat d’interessos i vincles personals i de parentiu– i el retrata com un home hàbil, que va saber utilitzar els seus molts contactes i que va mirar sempre per la seva butxaca. Tan hàbil, que ni va morir penjat d’alta forca, ni tan sols esquarterat, sinó probablement de vell. I tan rellevant i significatiu, insisteix, com Serrallonga: «El que passa és que Arsèguel queda molt lluny de Barcelona.  Estic segur que si hagués nascut al Vallès, ho sabríem quasi tot d’ell i tindria novel·la i sèrie televisiva». Segur.



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT