• Franciscos de Zamora i Antoni Puig van firmar la primera documentada al Casamanya, sosté Villaró H Una visura del 1294 dóna fe dels primers alpinistes locals amb noms i cognoms: cinc canillencs rescatats de l'oblit per Martí Salvans

INFOGRAFIA: PAKO TEMPRADO

Entre les moltes històries sectorials que queden per fer –¿qui serà el valent que s'atrevirà un dia amb la molt prometedora crònica negra d'aquest racó de món?– la de l'alpinisme nostrat és una de les més sorprenents: som un país de muntanya –si és que som alguna cosa– però ningú no s'ha preocupat mai, sembla, d'establir un rànquing més o menys oficial de les primeres ascencions documentades als pics de per aquí dalt. Fins ara, és clar, que la cosa alpina comença a fer xup-xup gràcies a la dèria grafòmana del bloguer aragonès (i també alpinista) Alberto Martínez Embid, premi Pirene 2011, erigit en l'Elizabeth Hawley del Pirineu.

Com a mínim, del nostre trosset de carena, ho anat anat veient aquí mateix perquè n'hem deixat puntual constància. Des de la seva estupenda bitàcola ancorada al web de la revista Desnivel expurga des de mesos enrere els textos canònics de l'alpinisme del Vuit Cents, sí, però també lligalls que rescata de remotos despatxos ministerials per identificar els heroics pioners que van ser els primers a enfilar-se dalt de tot del Comapedrosa i companyia. Fins a l'arribada d'Embid, l'Any Zero de l'alpinisme local era oficiosament el 1864: aquell estiu, dues de les vaques sagrades del muntanyisme universal –el francès Henry Russell i l'anglès Chalres Packe– van pujar els 2.687 metres del pic de Rialb. ¿Era concebible que ningú, abans que ells, hagués fet cim i hagués tingut a més la paciència i el detall de deixar-ne constància escrita? Òbviament, no, però ho semblava.

En fi, que Embid va donar-li corda al rellotge del pirineisme nacional i el va posar a l'hora. Segons els seus càlculs, el primer alpinista que trepitja terra andorrana amb una perspectiva moderna va ser el geòleg suís Jean Charpentier (Freiberg, 1786-Bex, 1855), establert el 1809 a Tolosa i que al seu Essai de la constitution géognostique des Pyrénées determina amb formidable precisió l'altura de tres dels nostres pics: la Sererra, Rialb i Fontargent. Una proesa que, segons Embid, només s'explica si concedim que hi va pujar personalment. També li devem al bloguer aragonès tres fites espectaculars del pirineisme nostrat: la primera ascensió al Medacorba, datada 8 d'agost del 1866 protagonitzada per Manuel Oncín, Santos Gil i Eusebio Eira, militars espanyols destacats al Pirineu per traçar la primera Carta Geogràfica d'Espanya.

Atenció a la segona fita, amb rectificat inclòs, perquè afecta el Comapedrosa, el sostre andorrà amb els seus 2.942 metres. Inicialment el va posar al sac del tolosà Roger de Monts. El feliç esdeveniment va tenir lloc el 18 de setembre del 1878, i Monts va deixar una targeta de visita –literalment: els senyors victorians eren així– que vuit anys després hi trobaria Aymar d'Arlot, comte de Saint Saud. En un periple, per cert, en què es faria acompanyar per Luis Morante, «guia andorrà». Doncs no: la primera al Comapedrosa és vint anys anterior. Data del 22 de setembre del 1858 i els seus feliços protagonises van ser els sis membres de la comissió hispanoandorrana que en aquella època delimitaven la forntera entre els dos països –una frontera que erròniament pensaven que passava pel Comapedrosa. El brigadier José Mellid de Bolaño, Antonio de Moner i José López, per part espanyola, i el síndic Franesc Duran, el subsíndic Joan Moles i un tal Josep Povida, per la nostra, són els herois que van conquerir pic i hi van aixecar el túmul de pedra sota el qual Monts hi havia de deixar dos decennis després la targeta que Saint Saud trobaria el 1886. Costa de seguir, però fa gràcia –¿o no?– perquè tot acaba quadrant.

El Casamanya, rectificat

La tercera fita que li devem a Embid també té nom il·lustre: el Casamanya. I també inclou rectificat en l'aire perquè el seu conqueridor no és –com ressenyàvem la setmana passada– el parisenc Alphonse Lequeutre, a qui Embid adjudicava la primera al Casamanya en data tan tardana com 22 d'agost del 1877. ¡Tampoc! Amb reflexos dignes de Mallory –abans d'estimbar-se, és clar– l'historiador Albert Villaró va rescatar els diaris del viatger castellà Francisco de Zamora, vell conegut nostre, per documentar la primera ascensió històrica al pic. Va ser el 23 de setembre del 1788, i acompanyat –atenció– per mossèn Antoni Puig, el del Politar, que no s'ho devia voler perdre. Embid refreda l'entusiasme –«Cal anar amb ull amb Zamora, també diu que el 1794 va pujar al Mont Perdut, i tots els especialistes ho donen per fals»–, així que millor li deixem l'última paraula a l'il·lustre viatger: «Subimos a la montaña de Casamaña por el lado de Canillo, que presenta una hermosa vista pues toda ella se alla vestida de una continua pradera [...] Desde allí vimos toda la figura del Valle y sus ríos, sus límites y montes».

En aquest catàleg (provisional, ep) del nostre pirineisme històric hi ha lloc per a una útima patum, l'alpinista Maurice Gourdon, a qui també hem de posar, però, els punts sobre les is: conserva la primera a l'Estanyó, que no està gens malament –va ser el 6 de juny del 1878– però en aquest ball de noms perd el Pic Negre d'Envalira: sí, hi va pujar amb tots els ets i uts el 8 d'agist del 1881, però l'historiador Martí Salvans ha localitzat una visura que els canillencs Vidal de Moreig, Buquet de Sala, Canigoll Sibra, R. Sinfreu i P. Vezeda van girar... ¡el 1294! –i això sí que es anar enrere– a un lloc anomenat «Castell Ayner» que Salvans –seguint Jacint Bonales– identifica amb el Pic Negre. No en té prou, Salvans, i s'atreveix fins i tot a esmenar-los la plana al duet estel·lar, Russell&Packe: basant-se en la mateixa descripció que Russell va deixar del periple, especula que no van pujar al pic de Rialb sinó al de la Font Blanca. Si hi afegim, per acabar, la primera als 2.777 metres d'Arcalís –Saint Saud, una altra vegada, el 25 de juliol del 1886– aquest esbós de catàleg del nostre pirineisme comença per fi a tenir cara i ulls. Però s'admeten aportacions. I tant, que sí.

Per a més informació consulti l'edició en paper.