• Benigne Marquès i Mercè Pujol reconstrueixen la biografia del pintor alturgellenc al número 9 dels ?Quaderns d'Estudis Andorrans' H El volum inclou l'estudi definitiu de les pintures de Sant Esteve

Detall del sostre de sant Miquel de la Mosquera, obra de Josep Oromí: a les taules de la llei a les quals els falta el 6è manament; a la dreta, El petó de Judes, pintura romànica Sant Esteve Foto: EL PERIÒDIC

De vegades passen coses estranyes: com ara que Josep Oromí (Coll de Nargó, 1836-1915), un dels pintors de qui més obra s'ha conservat en aquest racó de món –en tenim a Sispony, a la Mosquera, a l'Aldosa i a Encamp, a banda de les que es conserven al servei de Patrimoni i de les de Meritxell, que es van cremar el 1972– fos fins fa quatre dies un artista de biografia pràcticament desconeguda. Quatre dies en sentit literal: és el temps que fa que va sortir del forn el número 9 dels Quaderns d'Estudis Andorrans, que inclou sengles artciles de Benigne Marquès i de Mercè Pujol que reconstrueixen el periple vital del pintor alturgellenc i en tracen un detallat catàleg de l'obra andorrana.

S'ha fet esperar, el nou volum dels Quaderns –quasi un lustre, ja que en parlem– però sembla que haurà valgut la pena perquè ens arriba farcidet de promeses de sorprenent actualitat: ¿recorda el lector que dies enrere deixàvem aquí mateix constància de l'ingrés al madrileny museu del Prado d'un dels plafons de les pintures romàniques de Sant Esteve? Doncs les historiadores catalanes Rosa Alcoy i Montserrat Pagès consagren al conjunt mural a un documentat estudi que en segueix el periple a l'exili i en proposa una datació aproximada –el primer o segon decenni del segle XIII, sota el pontificat del bisbe Pere de Puigverd– i un diguem-ne parentiu probable. Val que no arriben a identificar l'autor amb nom i cognoms –cosa raríssima, per no dir inèdita quan parlem del romànic– però vinculen el que anomenen Mestre d'Andorra amb un autor format, diuen, «als nuclis pictòrics de l'Europa germànica més clarament connectada amb els centres del nor d'Itàlia». Entre l'Alto Adige transalpí –San Jacoppo de Termeno: això sí que és filar prim– i l'escola de Salzburg, per concretar-ho per la banda de dalt. Ho argumenten amb els models d'arrels bizantines que comparteixen amb el nostre humil Mestre, però es posen la bena per si un cas: «No insinuem que l'obrador d'Adige sigui el bressol directe dels murals, però entenem que experimenten sobre uns substrats pictòrics amb prou elements comuns com per no passar per alt la seva relació».

Queda dit. Coberta la quota romànica, tornem de seguida amb Oromí, home com es veurà de seguida especialment devot, de vida familiar més aviat desgraciada i amb un gust quasi malaltís pel fer-se el pobre. Fins al punt que al testament –conservat al Museu Diocesà, i que hya servit de guia a la investigació de Marquès– es demana un funeral «de tercera classe», seguint le'xemple de la seva esposa –Dolors Fiter, fila també de Coll de Nargó, i amb qui es va casar el 1875– que encarrega unes exèquies «de cuerpo presente de clase pobre o medianos». El nostre Josep va ser el gran de sis germans: amb els tres nois –Pere, Manuel i Joan– va formar societat i de fet els va incorporar al taller, ensenyant-los l'ofici i compartint itinerància –van treballar a Catalunya, Andorra i el Riosselló–.fins que parteixen peres cap al 1880. Una de les germanes morirà ben aviat, i de la segona, sembla que minusvàlida, se ‘n farà càrrec fins al final. Diu Marquès que els quatre germans Oromí van acabar enemistats per culpa de l'excessiva pietat de Josep, que no havia tingut fills, queda vidu el 1897 i que pretenia deixar tot el patrimoni familiar al rector de Coll de Nargó. No hi van estar d'acord, és clar, i van acabar amb advocats pel mig. El de sempre, vaja.

Ni Marquès ni Pujol han pogut establir on va aprendre l'ofici: «Probabelment en algun taller prop de la Seu més que en una escola de pintura». Així que no el poden entaforar «dins d'un estil artístric concret ni dins de cap escola del moment», diu Pujol. Però sí que hi reconeixen un estil «molt personal i peculiar, una manera de fer pròpia que permet identificar les seves composicions»: la proliferació cortinatges, núvols, arquitectures figurades, plafons, sanefes, medallons i garlandes. N'hi ha prou a fixar-se en el Crist amb Moisès i el profeta Elies, aquí dalt, per saber de què parlem. No ens trobem probablementdavant d'un gran mestre, i el gust de la seva pintura preferentmemt mural ha passat sens dubte de moda; de fet, «al costat d'escenes molt ben resoltes se'n trobes altres de vulgars», admeten. Però li assenyalen unes composicions «sòbries, equilibrades i harmòniques», amb recurs habitual a cites bíbliques oportuníssimes i que denoten –diu la historiadora– «una bona formació o com a mínim, un magnífic assessorament». Excepte –diguem-ho tot– en les taules de la llei de la Mosquera, en què se li va traspaperar el sisè manament, quin lapsus. Pujol en descriu finalment l'obra andorrana al complet, en detalla la ubicació i l'estat de conservació; amb el conjunt mural de Sant Climent de Coll de Nargó –l'obra mestra– i amb la seva obra cerdana: Nostra Senyora dels Àngels de Palau de Cerdanya, Sant Vicenç de Claira, Sant Sulpici de Bouleternère, Sant Sadurní d'Enveitg i Sant Miquel de Conques. En fi, que gràcies a Marquès i a Pujol, Oromí ha deiat de ser només un nom i s'ha convertit en una persona. No és poc avenç.

Per a més informació consulti l'edició en paper.