PUBLICITAT

Tenim poeta

  • ?Repetició i diferència', de Toni Caus: vet aquí la gran esperança blanca de la lírica nacional
A.L.
ESCALDES-ENGORDANY

Periodic
Foto:

Doncs sí: tenim un poeta. Un. Anàvem errats –però molt— quan per Sant Jordi decretàvem l'eclipsi líric d'aquest racó de món. I com mola, equivocar-se, de tant en tant. Es diu Toni Caus i el nom es ha de sonar, segur, perquè ara fa tres cursos es va endur el Martí i Pol de la Biblioteca pública (amb Caçadors solitaris: no pel lleopard, no, sinó per la senyoreta Carson, sospitem). Ara no cal que corrin a buscar-lo a la llibreria perquè no l'hi trobaran. Ell mateix s'ha autoeditat un petit, auster, quasi zen poemari: una quarantena justa de pàgines, una seixantena de poemes –no facin cas de l'aspecte: sembla prosa però són versos delicats, pures peces d'orfebrria que ho teen tot, començant per una dolça melodia– i una setantena d'haikus dels quals els en regalaré un –el meu, que consti: jo m'hi vaig fixar primer– per fer-los venir salivera: «cadires buides,/ el teu cotxe que arrenca/ en l'hora blava».

La criatura es diu Repetició i diferència i ja els avisava unes línie s més amunt: a la llibreria no l'hi trobaran, l'edició consta de 25 exemplars i el meu volum no li deixo ni al meu pare. I és una llàstima o, encara pitjor, una tragèdia que en un país –Andorra– i en una literatura –la catalana– en què qualsevol que es criu versos es creu poeta i li riem les gràcies, on proliferen com bolets novel·les absolutament prescindibles, aquesta coseta delicada com un camafeu grec, sincera com la ganyota d'una Blanca de dos mesos, emocionant com un adéu que sabem per sempre més, constitueixi un secret de confessió a l'abast només dels quatre privilegiats als quals Sant Jordi, per una d'aquelles casualitats de la vida, ens ha posat a la mà un exemplar de Repetició i diferència.

¿Exagerem, per ventura? Caus –filòleg de formació, casteller per vocació, professor per accident, corrector d'ofici– ha construït un artectae per on circulen la devoció filial i l'amor conjugal amb tota la seva sensacional potència expansiva. Caus hi narra l'arribada d'un estrany a la casa on viuen les dues dones –mare i filla– que seran en endavant les seves companyes de viatge, la por quasi física de no encaixar-hi, la sensació d'estranyesa –i aquí els deixo un altre haikú: «serà una llar/ qua t'hi moguis amb els/ llms apagats»– i l'amenaça de la derrota: «tot costa. fer bona cara quan em mires de dalt a baix, recollir els plats quan no has plegat el tovalló, assecar-te els cabells quan torces els llavis. clavar-tre un sermó que ni jo em puc creure. haver d'aprendre a viure en tot el que fas...».

Caus, en fi, ha escrit sucant la ploma al cor una oda a la més difícil de les campanyes, que és la conquesta de la felicitat conjugal, domèstica i quotidiana –«bull l'olla amb la verdura del sopar. la taula s'ha trencat fa dies. ens aixequem cap als somnis que un altre demà ens espera»–, amb el contrapunt eròtic que l'emparenta a un Papasseit amb vistes al Cadí –el quadern està firmat a Alàs–en lloc del moll de la Fusta: «hi ets pertot i hi ets en tot. el raspall. un dels teus cabells. la tovallola. el drap de cuina, la roba que estenc. els llençols on enfonso la cara». I a sobre, ressuscita paraules que elles totes soles valen per un llibre –¿quants segles feia que ningú no escrivia que «fas escalanafi»? La veritat, que Caus sigui encara un poeta inèdit és un pecat. O una d'aquelles oportunitats que a un editori se li presenten de Nadal a sant Esteve. Corrin, corrin...



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT