Retrat de Climent Olm, l'eremita de Rocaviva, i una de les més de 600 pedres que conformen el parc d'escultura de Mussa Foto: EL PERIÒDIC

Tallista en roca, pare del bosc màgic de Rocaviva.

Quan d'aquí a centenars, milers d'any, tot hagi petat, és molt probable que pels boscos de Mussa encara hi pul·lulin les talles de Climent Olm (1950). Un parc d'escultura –rostres antropomòrfics, símbols maçònics, figures geomètriques– que l'autor defineix com un «laberint màgic», i que després d'un quart de segle de feina avui integren mig miler llarg de peces de granet. Rocaviva –així es diu la criatura– fa un efecte considerable, a mig camí entre els atlants tolteques, els moais de l'illa de Pasqua i els pares fundadors del Mont Rushmore. ¡Però a tocar de Martinet! El Consell Comarcal de l'Alt Urgell li consagra des d'avui i durant tot el juny una exposició. Per cert: Olm busca aprenent. S'abstinguin els hilòfobs.

–Si Rocaviva és un bosc màgic, per força hi ha d'haver menairons.

–I tant. N'està ple. Hi ha pedres molt grans que clarament han estat mogudes de lloc. Si no fos pels menairons, no hauria pogut fer res.

–¿Un museu a l'aire lliure?

–Més aviat un projecte viu, un lloc que pretén incitar a la reflexió i a la meditació. No és només un parc d'escultures.

–¿Algun parentiu, amb el bosc de Xixu Cabanyes a Can Ginebreda?

–Algun punt de contacte sí que el tenim; tots dos toquem molt la mort. Com la vida, d'altra banda, perquè cada nit ens morim i cada matí ressuscitem. A la gent li fa por pensar-hi, com si li parléssim del papus, però tots estem morts: des del mateix dia que naixem, estem condemnats.

–Que encoratjador. ¿Quin és el símbol de la mort, a Rocaviva?

–La calavera. Un clàssic que comparteixen moltes cultures.

–Quan va començar, ¿tenia un pla al cap?

–Vaig començar d'una manera accidental; un dia vaig posar-me a treballar la pedra, però no en tenia ni idea de si serien tres o 300. De fet, avui n'hi ha més de 600.

–Prolífic, ho és, vostè.

–Dit així, ho sembla. Però precisament per això prefereixo parlar de roques treballades abans que d'escultures. Crec que és més exacte, tot i que hi ha des de baixos relleus fins a escultura exempta.

–I amb el bosc d'Ibarrola, ¿hi sent alguna afinitat?

–Poques; ell prefereix pintura i arbre; jo, pedra i ceràmica.

–Pedra que veu, ¿pedra que talla?

–Tant, tant, tampoc. Procuro deixar una distància entre roca i roca.

–¿Com és, una pedra bona?

–Estaria bé poder triar, però faig amb el que trobo i més aviat és la roca, la que em tria a mi.

–Amb la mà al cor, ¿sap on són totes i cadascuna, d'aquestes 600 roques treballades?

–Diria que sí, però de vegades em despisto. I ara no em posis a prova.

–¿Tenen títol?

–No.

–Menys mal, perquè si no, tindria un problema. La temàtica: hi predomina la figura humana –cares, ulls i mans... ¿Per què?

–Més que cares, són energies tel·lúriques o, si vols, éssers extraterrestres.

–I figures geomètriques.

–Sí. Tenen un valor universal perquè –crec– estan inscrites al patrimoni genètic de l'ésser humà. S'han fet servir en la maçoneria, en la Rosa-Creus, el Cristianisme, el budisme...

–Pelet esotèric, tot plegat... ¿No serà maçó, vostè?

–No, no. El que passa és que l'esoterisme no és tan... esotèric.

–¡?

–Vull dir que l'esoterisme és a la vista de tothom, el que passa és que moltes vegades no sabem veure-ho. ¡Perquè ningú no ens n'ha ensenyat, ep!

–Ensenyi-me'n. Quan vaig per Rocaviva i veig un rectangle, ¿què he d'interpretar?

–Estic parlant de construcció, de matèria.

–¿I si m'hi topo un triangle?

–Creació, manteniment, destrucció; el cicle de la vida.

–¿Un cercle?

–El símbol perfecte, que utilitzem per referir-nos al cosmos, als astres, al temps... I la combinació d'aquests símbols és el que ens porta al present, a l'ara i aquí. Si t'ho mires bé, l'ahir és mort; i el futur no ha arribat...

–Hi ha qui hi ha volgut veure influències romàniques; d'altres, de cubistes; i també qui l'emparenta amb el land art. Si m'ho permet, a mi m'ha fet pensar en l'art precolombí, des dels tolteques fins a les línies de Nazca...

–Mai he pretès imitar ningú. Aquestes cultures treballaven la pedra, que és un material dur que et marca unes pautes.

–Granet, ¿per què?

–Perquè és la pedra que tinc a l'abast.

–¿Treballa sempre in situ, o s'endú les roques al taller i quan acaba les torna al lloc?

–Normalment són massa grans. Impossible moure-les del lloc... si no tinc l'ajuda dels menairons, és clar.

–També hi talla versicles, a la roca. ¿Ens en xivata un?

–«La vida és màgia en acció».

–Amb missatge, em temo.

–I tant: vivim d'una manera molt inconscient; no ens donem compte que en aquest món hi som només una estoneta. Hem de disfrutar de cada moment, de fets tan senzills com ara respirar, caminar, parlar, veure-hi... Tots aquests petits gestos en què consisteix la vida són pura màgia, i només ens n'adonem quan ens falta.

–¿Un altre versicle?

–«Ara és el moment, demà no arriba mai, és temps de despertar».

–Perdoni, però això és pur Quevedo: «Ayer se fue; mañana no ha llegado;

hoy se está yendo sin parar un punto:/ soy un fue, y un será, y un es cansado...»

–Doncs sí.

–Fa dos anys que no hi afegeix cap peça nova, a Rocaviva: ¿el considera acabat?

–En absolut. Però sol no puc i necessitaria algú que m'ajudés.

–Rocaviva és un somni, i els somnis són cars; ¿què li ha costat, a vostè?

—La salut i molts, molts diners.

–¿I la família?

–He tingut algunes dones, i totes han sortit fugint, abans o després. Ho entenc, però ho tornaria a fer.

–Les pedres, ¿es queden aquí?

–Així ho espero. Si no se les enduen els menairons, és clar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.