PUBLICITAT

Natalia Solà: «Si d'una cosa he presumit és de pedagoga; mai de compositora»

A. L.
ANDORRA LA VELLA

Periodic
Solà, fotografada ahir a la terrassa de casa seva a la capital Foto: TONY LARA

PROFESSORA DE MÚSICA.

La cita és el 21 de juny a l'Auditori del conservatori de Barcelona, amb un espectacle titulat Poesia i lied d'Andorra que combina les seves dues gran obres, Interiors i El despertar de les aigües, i amb els Cantors Lliures com a convidats d'excepció. Però atenció, perquè Natàlia Solà (Mallorca, 1934), que va fundar la primera escola de música del país i la va dirigir fins a la jubilació, el 2006, té al forn un nou disc, aquesta vegada de cançó infantil i —si es compleixen les previsions– cantat pels pupils de Catherine Metayer.

–¿Com és que en sentim a parlar tan poc, de vostè?

–Mira, a mi sempre m'ha agradat una cosa que deia Esteve Albert: «Jo estic millor a l'ombra que al sol».

–Doncs no ho practicava gaire, ell, que no es perdia ni un sarau –cultural, s'entèn.

–Home, és que és autor d'una obra literària immensa i importantíssima, que per molt que volgués no podia amagar. Era tot un personatge.

–Avui semioblidat, per cert.

–Això sempre passa. I mira que va fer molt, per Andorra. Moltíssim. De fet, jo mateixa vaig conèixer Andorra perquè vaig venir a veure una de les primeres representacions del Pessebre Vivent. Ell va ser el primer a veure les possibilitats comercials del turisme. I no cal ni que parlem de la seva obra històrica i literària.

–Vostè en va musicar els poemes, que són potser el menys conegut de la seva bibliografia.

–És una llàstima, però és que tocava tantes tecles que és difícil conèixer-les totes. Així que és molt recomanable tornar de tant a la seva Obra Completa editada per Manuel Anglada, un altre gran home que va fer molt per Andorra i a qui quasi no recordem.

–Esteve Albert serà, en fi, un dels protagonistes del 21 de juny. Per cert, el concert,¿sembla un homenatge? ¿O ho és?

–No ho és, no. Però, ¿saps què passa? És que són més de 50 anys que he tingut l'escola vinculada al Liceu. Així que som com una família, s'ha anat corrent la veu i ha acabat semblant un homenatge. Però no ho és.

–Doncs, ¿què és?

–Una oportunitat de donar a conèixer aquest repertori de cançó lírica dedicada a Andorra i inspirades en poemes d'autors del país. No voldria dir el que no és, però sospito que no existeix un repertori similar.

–Per a molts, serà la primera notícia.

–Doncs s'ha fet fins i tot a Tòquio: deu fer cosa de dos anys em van trucar que volien incloure alguna de les cançons en un programa de música catalana. ¡I tant!

–En canvi, per aquí dalt ha sigut ben car de sentir.

–No diria tant: l'estrena va tenir lloc a Sant Julià –deu fer deu anys, ja– i el 2010 l'ambaixada de Portugal ho va recuperar, amb els mateixos intèrprets, al Centre de Congressos, en un muntatge amb la simfònica Esproarte, una estupenda orquestra juvenil de Mirandela.

–Una faceta seva que també sorprendrà a més d'un és la de compositora de cançó infantil. ¿On podem trobar, aquesta obra?

–Precisament, n'he fet una selecció i estem preparant el repertori per a dues veus i coral amb els Cantors Lliures per gravar-la. Es titularà Caminets... A veure, durant la meva vida he tractat molta canalla, i sovint m'han tingut més confiança a mi que no als pares. Això passa sempre...T'expliquen coses, tu els aconselles com bonament pots i assisteixes des de primera fila en aquest fascinant procés d'aprenentatge. Les cançons de Caminets volen ser el reflex d'aquest procés.

–I seran el material del seu nou disc.

–Així és. Ja l'havíem d'haver gravat aquest any, però tant la Catherine [Metayer] com jo mateixa hem tingut mols compromisos. Però del curs que ve no passa. En fi, si prescindim de les dues veus, penso que es podria treballar a les escoles, perquè els nens al final se'n cansen, d'En Joan petit com balla... La canalla d'avui és més desperta, més espavilada, més oberta.

–Sospito que té més obra al calaix pendent d'estrena.

–N'hi ha, n'hi ha. ¿Saps què passa? Un escriptor o un pintor en tenen prou a posar-se davant de la tela o del paper; un compositor, en canvi, necessita un director, un productor, uns intèrprets... És complicat.

–Ja que n'hem parlat, ¿què hi guarda, al calaix de les sorpreses?

–Cançó lírica, valsos i obres d'encàrrec. Recentment he musicat uns poemes de la poeta francesa Ilke Maréchal. Però que quedi clara una cosa: no he presumit mai de compositora; escriure, per mi, ha sigut una afició. Si d'una cosa puc presumir, és de pedagoga.

–¿Quants anys fa que s'hi dedica?

–Més de 50: vaig començar el 1959; el 2006 vaig traspassar l'escola al comú d'Escaldes, però he continuat donant classes particulars. Ara, d'una forma estrictament artesanal: quan tens una escola has d'agafar tothom qui et ve; ara, en canvi, puc triar l'alumne.

–¿I quants alumnes han passat per les seves mans, en aquets mig segle llarg?

–No t'ho sabria dir. A una mitjana d'entre 80 i 100 per curs, calcula-ho tu mateix.

–¿Algun deixeble que hagi fet carrera musical?

–Molts han fugit d'Andorra i els he perdut la pista; uns quants s'han dedicat a la docència. I si n'he de citar un, Jordi Porta.

–Està clar el que vostè ha dionat als seus alumnes, però, ¿què li ha reportat a vostè, la docència?

–La música no és només una cosa d'ús personal; serveix per sensibilitzar la persona i per obrir-li la intel·ligència. Encara que al final l'alumnes no s'hi acabi dedicant, és una escola de vida i de paciència. Molts països ho tenen clar i donen la importància que es mereix a l'ensenyament musical.

–¿I nosaltres?

–S'ha avançat molt. Pensa que quan vaig començar aquí no hi havia cap escola. Cap. L'únic professor era el mestre Isidre Marbà, de la Seu, excel·lent personal, un home molt sacrificat, que venia a donar classes particulars. ¡Va ser el primer professor dels Claret!

–¿És desitjable, que hi hagi una petita escola de música a cada parròquia, en lloc d'una sola escola que pugui arribar a ser un dia tambñe conservatori?

–Facilita les coses. Però al final depèn del pla pedagògic. No es tracta de portar el nen a classe perquè aprengui a tocar un valset. ¿La carrera de músic dura 14 anys!

–És que no tothom podrà –ni voldrà– dedicar-s'hi.

–Un instrument requereix constància i dedicació. I els exàmens serveixen per estimular precisament això. Si no hi ha aquesta exigència, sempre trobaràs una excusa –estic malalt, tinc exàmens del col·legi– per saltar-te les classes.



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT