PUBLICITAT

El majestuós sostre del món

  • El director de Soldeu-El Tarter, Conrad Blanch, va encapçalar la primera expedició catalana que va coronar el cim de l'Everest Els millors alpinistes catalans d'aleshores ho van assolir el 28 d'agost del 1985
IRENE CASASAYAS
CANILLO

Periodic
Tan a prop i tan lluny El camp 6, l'últim esglaó abans del cim. Foto: CONRAD BLANCH

I calia passar a l'acció. I posar a prova tots els anys de preparatius i d'entrenaments. No qualsevol prova. Un examen personal i d'equip en què es barrejava seny i ambició. Il.lusions que es van dipositar en cada ànima dels 14 catalans que van sortir de casa per lluitar contra ells mateixos i a favor d'un país. Van passar tres mesos fins que l'alpinista Òscar Cadiach va cridar allò de: "Catalunya ha assolit el sostre del món. ¡Visca Catalunya!". Eren les set de la tarda --hora de Pequín-- del 28 d'agost del 1985 quan els radiotransmissors van permetre la comunicació de la fita històrica. Els primers catalans. Òscar Cadiach, Carles Vallès i Toni Sors. La tercera ascensió mundial i la primera europea des de l'aresta nord-est de l'Everest.

Al capdavant, l'esperit i el gestor. El cap d'expedició, Conrad Blanch. Coordinador dels recursos i integrador. El negociant dels permisos per tenir via lliure per enfilar, tram a tram, vers el cim. El dissenyador de les pautes per combatre la rebel.lia de la muntanya. I a partir d'aquí, en joc la capacitat de cadascú, l'ordre natural, i a voltes, l'imprevisible resposta de l'entorn físic. Logísticament tot estava contemplat en el planning de Blanch. Ordenat i calculador, però sobretot entusiasmat d'obrir una nova via fins a l'objectiu irresolt la tardor del 83, quan es va veure obligat a abandonar la conquesta del cim.

L'aprovisionament de queviures inicial va ser simpàtic. Un grapat d'homes preparats per moure's en condicions ambientals i físiques duríssimes per plantar-se al cim van fer demanar al carnisser del poble que s'acostés al camp base per sacrificar aquella carn fresca (gallines i cabres) que havien adquirit. Cadascú el seu rol, evidentment.

A la força de 14 homes s'hi va sumar l'empenta de cinc xerpes. Tres també van arribar al punt més alt de l'Everest. El seu paper va ser clau en la històrica aventura. Es van contractar "els millors, tant en l'aspecte humà com en el físic", explica Blanch a aquest diari. "Un és una celebritat al seu país", afegeix.

Hi va haver un abans i un després a l'atac del 12 d'agost. Va ser aleshores quan Jordi Camprubí, Jordi Canals i Xavier Pérez anaven molt ben direccionats --només quedaven 200 metres pel cim-- però com bé assenyala Canals al llibre Hem fet el cim! d'Edicions 62, quan comunica la retirada:"Som a 8.650 m, molt a la vora del segon esglaó. Però quan la muntanya diu que no, és que no. Hem intentat passar per tot arreu. No és difícil, però ens ensorrem fins al pit".

Aquesta temptativa va anar acompanyada de dues més, però el cim, una vegada més, es negava a rebre els inquilins catalans.

[email protected]



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT