És més que probable que sigui un reincident malaltís. Les circumstàncies hi obliguen, perquè d'altres em guanyen en reincidència. Repassant tot el que ha passat i s'ha dit en les darreres setmanes, comprovo la carència de novetats. Més del mateix a dosis cada vegada més altes. M'agradaria que aquells que tant parlen i sempre diuen que salvaran el país em contestessin una sola pregunta: ¿tan difícil és aconseguir sorprendre la ciutadania? Em costa entendre que el missatge sigui sempre el mateix de buit i repetit.

Discursos inconsistents sobre temes insistentment repetitius. Maniobres de distracció que sempre tenen el mateix signe i amb un final que tots coneixem abans de començar. Cap idea nova que pugui donar un xic d'il.lusió col.lectiva, encara que sigui parcialment, al panorama econòmic i social del país. Tot continua igual i a pocs dies de començar la nova cursa política, res indica que pugui canviar alguna cosa.

Amb mirada objectiva, l'espectacle que es contempla té un seguit de fases perfectament definides, per sectors socioeconòmics molt concrets. El primer, una terrible retòrica antiestatal i una defensa excessiva de sectors privats perfectament definits. Aquesta posició ens aboca a una campanya plenament antigovernamental, com si l'Executiu tingués la culpa fins i tot del canvi climàtic. Volia fer un altre canvi, però els controls populistes ho impedeixen.

Finalment, i fruit de tota la trajectòria descrita, s'aboca a una posició antisocialista radical, sense tenir present ni plantejaments ni conceptes. Tot aquest procés mai té present el ciutadà. Hauríem de girar la mirada al carrer per contemplar què és el que preocupa, es vol i es necessita. No és res del que es discuteix. El car- rer no parla perquè li resulta difícil. El carrer, o sigui, les persones que hi habiten, són la vitalitat ciutadana per excel.lència i l'emmordassem perquè no parli.

Periodista. [email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.