PUBLICITAT

Els pits: una geografia

  • La galeria Art al Set celebra el 10è aniversari amb el retorn de Puigmartí a l'erotisme dels 70
A. L.
ANDORRA LA VELLA

Periodic
No és un personatge sortit d'Easy Rider, sinó el pintor Josep Puigmartí, ahir al Park Hotel de la capital Foto: ÀLEX LARA

Ja ho dèiem fa quatre temporades, quan Josep Puigmartí (Monistrol 1932) va debutar a Art al Set amb una col·lecció dels àliens que constituïen la seva última dèria creativa: francament, no enteníem com podia preferir aquelles estranyes i deformes criatures a les tetes, culs i mugrons amb què als anys 70 es va fer un nom al mercat d'art internacional. L'erotisme, per a ell, s'havia acabat. Cosa que era molt dir en algú que s'habvia prodigat a Hustler, Playboy i Lui, la santíssima trinitat –i perdonin vostès la metàfora– de les revistes per a homes de la segona meitat del segle XX. Però ens devia llegir (?) perquè resulta que Puigmartí ha tornat on deia que mai no tornaria. A instàncies de clients i galeristes, assegura, i només en una sèrie limitada de seixanta teles. Que no n'hi haurà més, diu. Però jo de vostès no m'el creuria.

En fi, que un tastet d'aquest remake eròtico-festiu és el que fins a l13 de gener protagonitza l'exposició amb què Art al Set celebra el 10è aniversari. Les coses han canviat tant, també en el món de l'art, que la galeria va haver de deixar la seu a Prat de la Mola i avui exposa d'hotel en hotel. A Puigmartí li ha tocat el Park Hotel de la capital, que ha inundat d'un festival de pits. Bé, ell en diu tetes, així no ens farem nosaltres els finolis. Diu que pinta de memòria, que a la seva edat –81 anys– ell ja s'ha retirat. I que més que tetes de veritat, ell el que pinta són –ecs– «furóncols grossos». Són tetes —o furóncols– tirant a adolescents, perquè els artistes es poden permetre aquestes llibertats. I més si venen dels gloriosos 60 i dels llibertaris 70. Turgents i ferms, sense pelleringues ni plecs ni caigudes lliures.

De tant en tant li surt algun de més newtonià que altre –per Helmut, no per Isaac– i quasi sempre de pell blanquíssima, perquè Puigmartí no té precisament –i afortunadament– el do de la correcció i sosté sense manies que la pell pàl·lida «és molt més sexual que la fosca, tan de bronze, tan ferruginosa». I com que és un expert en la matèria –ni que sigui retirat– no serem nosaltres qui li portarem la contrària. Això sí: si als anys 70 arrasava amb senyores de quatre, sis i vuit pits –una cosa sensacional, no direm que no, però francament inquietant– en aquest retorn a la teta li ha donat per cenyior-se a l'estricta realitat comptable i com a mínim a les teles que exposa al Park Hote les senyores que hi retrata només en tenen dos, de pits. Alguns ho agraïrem, i ja ens poden dir carcamals. Potser sí.

¿Per què pinta tetes? ¿Per encàrrec? ¿Per vendre? «Jo sempre he fotut el que m'ha donat la gana. No conec cap pintor, antic ni modern, que hagi pintat senyores amb sis tetes». Pintor, potser no. Però Paul Verhoeven es va treure de la màniga a Desafío total una portentosa mutant de, glups, tres pits, que a alguns ens va posar els pèls de punta. Potser tenia el director holandès a la retina la imatge de les dones de Puigmartí. No seria estrany perquè l'artista català –un de tants que ha viscut sota l'allargada i pesada ombra de Tàpies, el pintor nacional de Catalunya– ha parat al llarg de la seva vida taller a París i Los Angeles, abans de recalar el 1995 a l'hotel l'Estella de Sitges, seu avui de la seva fundació, i obrir el 2007 museu permanent a Bourgmadame. Les seves teles,, tetes incloses, ha d'entrar al primer cop d'ullSi no, ho tenen magre. Però creiem que no desbarrarem massa si diem que el personatge que ha creat –ulleres de Top Gun, barret d'Easy Rider, botes de Cocodrilo Dundee– és la seva millor obra. Llàstima que no el puguin conèixer. 



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT