PUBLICITAT

Gerhard Lang: «Borís era un 'cuentista', un faldiller i un estafador, però per pura necessitat»

A. L.
ESCALDES-ENGORDANY

Periodic
Foto: EL PERIÒDIC

BIÒGRAF DE BORIS SKOSSYREFF.

Aquí el tenen, Gerhardt Lang (Saarbrücken, 1951), l'home que ha dedicat sang, suor i qiu sap si alguna llàgrima a seguir el rastre de Borís pels arxius de mig món, incloses les profunditats abisals de la burocràcia russa. El resultat és Boris von Skossyreff, agent dels alemanys, rei dels andorrans, la primera biografia acadèmica que mereix l'efímer i pintoresc monarca, i un pou de sucoses sorpreses com veuran de seguida. A les llibreries, per Sant Jordi, si tot va bé. Lang, que també ha radiografiat el pontificat dels quatre primers bisbes d'Urgell del segle XX –Riu, Laguarda, Benlloch i Guitart: trobaran el patracol a l'Arxiu Nacional– ha tingutel rar gest de cedir el seu monumental dossier skossyrefià al mateix Arxiu, com han pogut comprovar les últimes setmanes. Però cedim-li d'una vegada la paraula.

–Perdoni, però, ¿d'on li ve, aquesta dèria pel nostre Borís?

–M'hi vaig topar mentre investiigava la història d'Andorra. A l'època el seu rastre es perdia després de la detenció a la Seu i el posterior trasllat a Madrid. Això em va picar la curiositat. I quan vaig localitzar la seva biografia alemanaya, encara em va intrigar més. Així que vaig començar a estirar del fil, i fins aquí. Per mi ha sigut com escriure una novel·la policíaca.

–Pel que es veu, i segons l'expedient soviètic que l'envia al gulag, Borís es va afiliar el 1935 a la filial francesa del partit nazi...

–Doncs no. Cal tenir en compte que una de les grans obsessions de Borís serà sempre aconseguir un passaport: primer a França, i per això es casa el 1930 amb Marie Louis Parat; no se'n va sortir, i ho tornarà a intentar a Alemanya, inventant-se aquest passat nazi. Pensa que només s'hi podien afiliar els nacionals alemanys. I Borís era apàtrida, com consta fins i tot al seu expedient militar.

–¿I de què li podia servir, davant d'un jutge soviètic? Més aviat sembla una temeritat, reivindicar-se nazi.

–En aquella època l'havien enrolat com a agent dels serveis secrets de la futura República Federal, apadrinats per la CIA. Si l'haguessin acusat d'espia, s'hauria arriscat a penes de desenes d'anys, qui sap si a l'escamot d'afusellament. Com que quan l'enxampen no porta cap docment a sobre que el delati, s'inventa com a mal menor i per desviar l'atenció un plausible passat nazi: d'aquí surt aquest suposat activisme a la França dels anys 30. Un pecat, sí, però no tan greu com el de ser espia.

–¿Què hi feia, exactament, a Eisenach, quan el capturen els soviètics?

–Ja m'agradaria saber-ho. L'expedient no ho diu. Ell hi al·lega que hi havia anat per motius comercials, però això sona a excusa barata. Un pretext perquè no surti la veritat: que és un espia.

–¿Quina pena li cau?

–El condemnen a 25 de reclusió.

–Doncs tampoc li va sortir tan bé, la jugada. ¿I com és que surt al 1956?

–Adenauer firma un aord pel qual Alemanya reconeix l'URSS i els soviètics alliberen els presoners de guerra. Primers tornaran els militars; poc després, els civils que havien estat detinguts per delictes diguem que comuns –o amb qualsevol altre pretext, perquè amb els soviètics mai no se sabia. I Borís entra en aquest segon paquet.

–¿En quins camps va estar tancat?

–Gràcies als arxius de la Creu Roja sabem que va estar en quatre o cinc, un dels quals, a prop de Moscou.

–El que consta a l'expedient soviètic –que el van adscriure a la unitat d'intel·ligència de la 6a divisió pànzer, que va guanyar dues Creus de Ferro...– ¿ens ho podem creure?

–Una part de la inventa i l'altra és probablement certa, perquè els mateixos soviètics la van contrastar amb els seus informes. Sabem que abans d'enrolar-se a la Wehrmacht va tenir algun càrrec en els camps de treballadors estrangers a Berlín. Els soviètics diuen que n'era una mena de cap i que havia castigat algun dels interns. És obvi que una informació que el podia perjudicar n la va facilitar ell. La devien treure d'algun informe propi que no hem localitzat. Però és que a la regió de Berlín hi havia cap a 5.000 camps d'aquests.

–¿Ell formava part, d'aquest contingent de mà d'obra arribada al Reich per treballar en la indústria de guerra?

–Tenim el contracte firmat a París l'octubre del 1943 pel qual es compromet amb la firma AEG. Com que parlava idiomes, de seguida va prosperar i va ser elevat a cap de barracó.

–¿Com salta d'un camp de treball a la Wehrmacht?

–Pels contacte. Tenia una cosina, també emigrada, que s'havia instal·lat a Berlín. Amb prou èxit: es va afiliar al partit nazi i la van destinar a la contrapropaganda. I el va ajudar a col·locar-se a l'exèrcit. El destinen com a sonderführer de la Policia Militar, com a oficial d'enllaç de la 6a divisió pànzer, transferida el 1943 al front de l'Est. La seva funció consistia a interrogar els presoners russos.

–¿Era un simple intèrpret, o prenia part activa en els interrogatoris?

–Molt probablement el van formar en tècniques d'interrogatori.

–Va arribar al grau de major. ¿El podem considerar un alt oficial?

–Tu diràs: ¡comandant! També aquí demostra la seva habilitat per buscar-se la vida. Quan ingressa a la Wehrmacht diu que havia sigut capità de l'exèrcit zarista. Una bola, és clar. Com a simple intèrpret no hauria passat de sergent, però ingressa directament com a capità i és finalment ascendit a comandant.

–¿Va arribar a entrar en combat? Ho dic per les Creus de Ferro...

–Ho dubto molt. Sembla la típica fanfarronada de Borís. La seva era una feina d'oficina, un buròcrata. Pel que fa a les Creus de Ferro, tot és mentida. He verificat que no figura en cap llista oficial de soldats condecorats, fiables en un 95%,

–No sembla molt sensat, fardar no d'una, sinó dues Creus de Ferro davant d'un tribunal soviètic.

–El que sembla clar és que al front rus no va cometre cap barbaritat. Si n'hagués constat la més mínima, l'haurien pelat.

–El final de la guerra, ¿on l'enxampa?

–Amb la seva divisió, a la frontera entre Txecoslovàquia i Alemanya. Cau en mans dels nord-americans, i comque al·lega que no és alemany, se'n surt de seguida.

–¿Com és que acaba a Boppard?

–Perquè el quarter general de la divisió era molt a prop de la ciutat, i tenia un company d'armes, un tal Von Grapov, que n'era originari.

–Entre el 1945, que s'instal·la a Boppard, i el 1948, que el capturen els soviètics, ¿a què es dedica?

–S'espavila, com tothom. Estraperlo, probablement, amb els francesos, que tenien el quarter general a la vora. Fins que cau en desgràcia. Marie Louise treballava com a dona de fer feines en un hotel, i cosia...

–Perquè el matrimoni amb Marie Louise havia sigut clarament de conveniència...

–I tant: per obtenir la nacionalitat. Era una dona de mala reputació, fitxada per la policia, sospitosa d'espiar a favor dels alemanys durant la Primera Guerra Mundial i que, en fi. li portava quinze anys: havia nascut el 1885 a Marsella.

–Però el segueix a Berlín i després a Boppard, fins que se separen el 1957.

–És que amb aquests antecedents no podia tornar a casa seva. I sabem que ho va intentar.

–¿Què va ser d'ella, després de separar-se?

–Va morir a Boppard el 1962. Va viure els últims anys en una situació molt precària. Econòmicament i físicament,

–¿Qui és aquesta Roswitha amb qui Borís contrau matrimoni el 1969?

–L'havia deixat embarassada, per això es van casar. Va patir un avortament i es van divorciar al cap d'un any. No en va voler saber res més, de Borís.

–Però l'esquela bé que la firma ella.

–Borís va morir sol en una residència d'avis. Com que no tenia família coneguda, van avisar-la a ella, que és qui va organitzar el funeral.

–¿De què vivia, aquests últims anys?

–Ens hem de remuntar a la immediata postguerra, quan treballa per als serveis secrets per obtenir la nacionalitat: a canvi d'una targeta d'identitat, ni que sigui falsa, accedeix a espiar per als nord-americans. Aquesta targeta –¡falsa!– l'acompanyarà durant tot el captiveri soviètic, i la du a sobre quan torna, el 1957. És la que li obrirà la porta accès al passaport. A ell i a la seva esposa. Gràcies a això tindrà dret a la pensió de veterans de guerra i supervivents del gulag. Una pensió tan mínima que per força havia de percebre alguna altra renda, probablement dels serveis secrets.

–¿Es va tornar a casar?

–No, no, ja havia tingut prou aventures. Roswitha, tampoc.

–¿Va tenir descendència?

–No, per molt que alguns diguin el contrari.

–¿Ha parlat amb ella?

–Sí. De fet, molts dels documents personals que he reunit me'ls va cedir Roswitha, que se'n volia desfer. Ni ell li va explicar quasi res, del seu passat, ni ella volia saber-ne gran cosa, pel que es veu.

–¿Alguna vegada es va referir a l'aventura andorrana?

–Mai. Roswitha només sabia alguna cosa, i no gaire, de l'estada a l'URSS.

–La pregunta del milió: ¿per què va venir a Andorra? ¿De veritat es pensava que en treuria alguna cosa?

–Hi ha qui diu que va ser una broma. Però ningú es gasta un ronyó que Borís no tenia –a traduir i publicar fulletons i declaracions– per una una simple broma.

–¿Per què, doncs? Què suggereix?

–Que treballava per als serveis secrets.

–¿Per a quins?

–Per als alemanys, que des dels anys 30 estaven molt actius a Catalunya i que intenten a infiltrar-se entre els obrers de Fhasa per mirar de minar la influència francesa, com ho estaven fent al Sarre. Aquesta era la idea.

–En conclusió: Borís, ¿què era? ¿Un vividor? ¿Un oportunista? ¿Un il·luminat?

–Un personatge fascinant, difícil d'explicar i d'entendre en termes racionals. És sens dubte un estafador, però fins a un cert punt ho és per pura necessitat. També és un cuentista, i un faldiller...

–¿Un xulo?

–No, perquè no vivia directament de les dones, però sens dubte s'aprofitava de les que seduia.

–¿Florence?

–Per exemple, que n'estava tan abduïda que quan l'abandona acaba ingressada en un psiquiàtric. Pensa que a Andorra va venir amb Florence, que tenia al Parrilla d'Escaldes, i amb Phyllis, que va hostatjar a l'hotel Oros d'Encamp.

–¿I on és, Marie Louise, mentrestant?

–A Saint Cannat.

 

MÉS INFORMACIÓ:

Borís: de la Creu de Ferro al gulag


Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT