PUBLICITAT

De l'apoteca a la farmàcia

  • Àngels Mach recull la història de la farmàcia a Andorra des de la primera, que Antoni Dallarés va obrir a mitjans XIX a ca l'Apotecari
  • Avui n'hi ha 58, una per cada 1.300 habitants, pels 2.500 d'Espanya i els prop de 9.000 de Dinamarca
A. L.
ANDORRA LA VELLA

Periodic
La farmàcia Mitjavila va obrir el 1891 a Ca l'Apotecari, A la galeria, el 1905 es va tralladar a l'actual número 2 de la plaça Benlloch -a tocar del Papanico- i una data indeterminada als baixos de la casa Rebés. Foto: FOTOGRAFIA: ÀLEX LARA

Encara que avui sembla mentida, hi va haver un temps en què trobar una farmàcia al nostre racó de món era missió quasi impossible. O millor dit, al revés: com que només n'hi havia una, era fàcil, per no dir xupat, saber on anar a buscar l'específic de torn. L'honor del pioner li correspon, ta-txan ta-txan, a Antoni Dallarès, que a mitjans del segle XIX va obrir paradeta al que avui coneixem –i no per casualitat– com a Ca l'Apotecari, al carrer de la Vall i a tocar de la plaça Benlloch. El cas és que el 1891 el va succeir Miquel Mitjavila, primer en la mateixa ubicació i a partir del 1905 al número 2 de la plaça Benlloch –per entendre'ns: al raconet del Papanico. I la Mitjavila, que encara sobreviu avui, i ja és miracle, als baixos de la Casa Rebés, va ser l'única i feliç farmàcia del país durant els tres decennis següents: no li va sortir competència fins que Ramon d'Areny-Plandolit va obrir el 1936 la farmàcia Internacional. No direm que les farmàcies van des d'aleshores com bolets, però atenció a les xifres: el 1960 n'hi havia sis, que no està malament, i tres de les quals a Escaldes; el 1970, 14; el 1980, 22; el 1990, 36; el 2000, 49, i el 2019, 59. Glups. No direm que n'hi hagi tantes com perfumeries –i la cosa semisurrealista aquesta que hi hagi dos establiments de la mateixa cadena l'un al davant de l'altra– però a aquest pas, tot arribarà. Si l'invent no peta abans, és clar.

En fi, que les dades i xifres d'aquí dalt les ha recollit pacientment Àngels Mach –com saben, ella mateixa farmacèutica, a Canillo des del 1987, a banda de presidenta de la SAC– a l'Aproxmació a una història andorrana de la farmàcia, molt necessari article –la historiografia sectorial és un dels (molts) camps escandalosament deserts per aquí dalt– publicat a l'últim número de Ker, la revista del Grup de Recerca de Cerdanya. Tornem doncs al començament, en aquest Antoni Dallarès, andorrà ell i nascut el 1828, que abans de farmacèutic va ser apotecari. Perquè les coses, fins que el 1857 s'estableix a Espanya la titulació universitària de farmàcia, anaven així, diu Mach: «L'accés a la professió la regulava el Gremi d'Apotecaris, i com que no hi havia escola ni facultat, el futur apotecari entrava d'aprenent en un establiment agremiat, i si al cap de set anys de preparació superava l'examen reglamentari, podia ell mateix establir-se pel seu compte». Aquest devia ser el camí que va seguir Dallarès, probablement aprenent des de jovenet en una apoteca de la Seu –el 1671 n'hi havia dues; el 1774, tres–fins que el 1859 aprova l'examen específic que la Universitat de Barcelona va habilitar per facilitar l'accès a la titulació dels apotecaris en exercici i que, naturalment, no havien passat per la facultat.

Així que Dallarès i Ca l'Apotecari. La cosa va rutllar més o menys bé –cal suposar– fins que el 1891 el Consell General se'n va fins Puigcerdà a buscar un nou farmacèutic: Miquel Mitjavila –fill de Llívia, però res a veure amb la històrica farmàcia Esteve de la localitat: una llàstima, ja ho sabem– i a qui convencen que deixi la clientela de la Cerdanya amb una oferta estil Corleone, impossible de dir-hi que no: 500 pessetes l'any –una petita fortuna a l'època: som el 1891– i, atenció, la nacionalitat andorrana per a ell i la parentela. Va dir que sí. El que intriga Mach és què va passar perquè el Consell anés a buscar un altre farmacèutic, quan ja en tenien un: «Potser l'edat: Dallarès tenia 63 anys i volien assegurar-se que quan es retirés tindria successor...» El més curiós del cas és que Mitjavila –el nostre primer farmacèutic que va passar per la universitat– s'instal·la al mateix local que havia ocupat Dallarès, fins que al 1905 el doctor Esteve Nequi el fa fora i s'ha de mudar a l'actual número 2 de la plaça Benlloch –al costat del Papanico, ja ho hem dit. Més endavant, i en una data indeterminada, es traslladarà a la Casa Rebés.

A Mitjavila li seguiran la Internacional, de Ramon d'Areny-Plandolit, també a la capital (1936); la Lòria, d'Agustí Pol, a Sant Julià (1937); la Guerrero (1943) i Les Valls (1954), de Pilar Ubach i Joan Gouazé, respectivament, totes dues a Escaldes; i la Meritxell, de Josep de Girvés, de nou a la capital (1958). A Encamp hauran d'esperrar fins al 1960 per tenir farmàcia pròpia (Modest Pau i Joan Janer); a la Massana, fins al 1968, i serà encara una farmaciola; a Santa Coloma no obre fins al 1970 la Francesca, de Francesca Castaño, i es dóna el cas que el Pas tindrà farmàcia el 1971 (Josefina Borra), cinc anys abans que Ordino (Joan Brial, 1976) i Canillo (la Sant Roc, de monsieur Dupré, 1976). Un ritme frenètic que ja no tindrà aturador i que Mach atribueix a l'arribada al mercat laboral de la primera i, sobretot, la segona generació de titulats andorrans, a mitjans anys 70.

Col·lapse a la vista

Perquè vet aquí una altra particularitat del gremi farmacèutic local: fins a una data tan avançáda com el 1977, quan el Consell promulga la reglamentació vigent– no calia titulació universitària per obrir farmàcia. N'hi havia prou, diu, a ser andorrà –això, sí– i a acreditar «certs coneixements sanitaris i experiència adquirits en farmàcies de fora o per tradició familiar». Com que ni amb una màniga tan ampla hi havia prou personal disponible, es permetia els farmacèutisc estrangers establir-se al país durant un període de deu anys. Aquesta mena de Xauxa es va acabar, dèiem, el 1977, però el cas és que, tret de Dallarès, els primers farmcèutics de veritat que hi va haver al país van ser estrangers –Mitjavila, català; De Girvés i Gouazé, francesos–, que la resta de farmàcies tenien al capdavant nacionals sense titulació... «tot i que amb coneixements i experiència», insisteix Mach, i que els primers farmacèutics andorrans –nacionals, s'entén– no es van llicenciar fins al 1959. Primeres, de fet: Maria Villeró (del Pont) i Calamanda Riba (Tres Creus).

I així és com arribem als 58 establiments del 2009, una mitjana d'una farmàcia per cada 1.314 habitants –i això, segons els optimistes càlculs de Mach. Una barbaritat si la comparem amb Espanya –on n'hi ha una per cada 2.500 habitants–i no diguem amb Dinamarca –una cada... ¡9.000!– i que es deu –continua– a la inexistència d'una regulació com la que als països civilitzats estableix una distància mínima entre farmàcies. Una situació temerària i només sotenible pel turisme farmacèutic però que, augura, amenaça amb el col·lapse si amb l'obertura econòmica recalen per aquí dalt els titulats dels països veïns que a casa no poden obrir parada però aquí trobaran el cel obert. En tornarem a parlar.



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT