PUBLICITAT

Una d'odis sarracens a la vegueria

  • Documents exhumats als arxius departamentals de Perpinyà permeten reconstruir l'enemistat que es professaven el veguer i el seu secretari
  • L'enfrontament va acabar amb la destitució de Larrieu, acusat després de la guerra... ¡Pels crims de Lasmartres!
A. L.
ESCALDES-ENGORDANY

Periodic
Jurament del bisbe Iglesias, l'1 de maig de l1943: Lasmartres és el tercer per l'esquerra, a la primera fila Foto: Fons Casa d'Areny-Plandolit / Arxiu Nacional d'Andorra

Que el veguer Lasmartres va ser un element de qui era millor mantenir-se'n allunyat ens ho van revelar Roser Porta i Jorge Cebrián a Andorrans als camps de concentració nazis. Els extractes de la demolidora Note au sujet de M. Lasmartres redactada probablement entre juliol i agost del 1943 pel secretari Larrieu i elevada al prefecte dels Pirineus Orientals (i delegat permanent per a Andorra) ens retraten un individu «altiu i negligent», que «menyspreava» el contacte amb la població, que es creia i actuava com si fos «l'amo absolut del país», que prodigava les «vexacions i humiliacions» al Síndic i als consellers generals i que havia instaurat un «domini despòtic inspirat en el terror i els menyspreu dels costums locals», amb «accessos de fúria i violència arbitrària» i que no s'estava de donar via lliure als seus «instints sàdics». Ja posat, el secretari Larrieu s'hi hagués pogut esplaiar una mica. Però tot arribarà.

Perquè no hi falti de res, el Lasmartres que emergeix de la Note és un paio garrepa, traficant i acaparador, que cobra en pessetes –la moneda forta de l'època– però que paga en francs, i que té llogats els serveis d'un esbirro anomenat Trouve que li fa de xofer i de mà dreta i a qui Larrieu descriu com un «autèntic gàngster» que el mateix feia de contrabandista que desplomava els fugitius que anaven a espetegar a les seves mans. En tornarem a parlar, d'aquest Trouve, però abans acabem amb el veguer, que amenaça el delegat permanent de la Mitra amb l'ocupació (nazi, per descomptat), a qui li retreu dues visites al quarter general de la Gestapo a Tolosa i sobretot, sobretot acusa d'haver entregat al destacament alemany del Pas de la Casa sengles expedicions de refugiats que havien aconseguit arribar fins a Andorra: cinc militars francesos, el 23 de novembre del 1942, i set homes més, també francesos, el 16 de març del 1943. Amb l'agreujant que el 18 d'abril del mateix any, Lasmartres i Trouve es xivaten a tres oficials alemanys –am qui prèviament han endrapat al Mirador– del pas del Port de Siguer, fins alehsores i pel que es veu una autopista de refugiats, amb resultats tràgics: el 21 d'abril hi intercepten una partida de fugitius i en pelen tres a trets.

Segons una nova i inèdita tongada de documents exhumats als arxius departamentals dels Pirineus Orientals i a la qual ha tingut accés EL PERIÒDIC, la relació entre el veguer –que ho era des del novembre del 1940– i el secretari –un veterà, en exercici des de l'abril 1932, que va arribar en aquest racó de món nostre, atenció, amb la missió d'instruir el recent creat servei de policia– es va començar a deteriorar quan Larrieu li retreu obertament l'entrega de la primera expedició, la del novembre del 1943: «El vaig anar a veure a l'hotel [Valira]; vam discutir, em va titllar de gaullista, li vaig retreure que no respectava el dret d'asil previst als costums andorrans i se'm va posar a bramar que retornaria a França tots els francesos que es refugiessin a Andorra camí d'Espanya o d'Àfrica». Val a dir que aquesta és una de les gravíssimes acusacions que el secretari fa el gener del 1945: França ha estat alliberada, i Larrieu –refugiat al seu torn a Espanya l'agost del 1943, i que des d'aleshores fins al setembre del 1945, quan torna a Andorra per reincorporar-se al seu lloc de secretari del veguer, havia exercit com a delegat de la Creu Roja francesa a Saragossa– es troba detingut a la presó de Perpinyà: acusat precisament d'haver entregat als alemanys aquestes dues infaustes expedicions. Larrieu firma una declaració encara més detallada que la Note del començament –lògic, perquè li va el coll– i afirma que el mateix Lasmartres, que ja se la tenia jurada arran de l'incident del Valira, es desplaça a Barcelona per acusar-lo de «gaullista» i «traïdor» davant del cònsol francès, i que la primavera del 1943 el veguer en persona va «perseguir pels carrers d'Andorra» una altra colla de refugiats –que van ser reglamentàriament reexpedits cap a França.

Foc creuat i joc brut

El cas és que el juny d'aquest mateix any l'un i l'altre es llencen en una intensíssima activitat epistolar que en el cas de Lasmartres arribarà fins i tot al cap de Govern (i ministre d'Afers Exteriors): el veguer acumula arguments per justificar la destitució del secretari; aquest no es cansa d'escriure plecs de descàrrec (i de passada, atacar la reputació del seu encara cap). Aquesta guerra oberta la guanyarà Lasmartres, que s'acaba sortint amb la seva: el 23 de juliol s'incorpora a la vegueria el nou secretari, Germain Soulié, vell conegut nostre –en vam parlar aquí mateix quinze dies enrere, i va resultar un altre peça. Però entremig assistim a un foc creuat on val tot, joc brut inclòs. Larrieu acusa el seu cap de desnonar-lo en ordenar-li que deixi lliure el pis de la vegueria que ocupava amb la família –la dona i dos nens de 3 anys i d'11 mesos; de no abonar-li els 22 dies de juliol que encara va exercir com a secretari i d'amenaçar-lo amb la repatriació forçada: diu que es va decidir a fugir ell mateix a Espanya perquè uns amics andorrans el van advertir que Lasmartres li havia parat una trampa i que al Pas hi havia una patrulla de la Gestapo disposat a endur-se'n un home cap a Tolosa: ell mateix.

Però la versió de Larrieu ja la coneixem, i per partida doble –la Note i la declaració feta a la presó de Perpinyà. En canvi, entre els nous documents apareguts als arxius departamentals hi ha sengles i suculentes cartes del veguer, totes dues datades el 27 de maig del 1943 –per tant, amb el més calent a l'aigüera– i dirigides a M. Breddy, «ministre plenipotenciari» de Vichy encarregat del «afers europeus», i –ja ho hem dit una mica més amunt– al cap de Govern ,perquè Lasmartres no es mocava amb mitja màniga: en plena guerra mundial ell despatxa un afer diguem-ne laboral amb l'amo. A la primera es mostra relativament contingut: «M. Larrieu no mereix cap pietat: haurà de respondre davant de la justícia francesa per frau duaner [contraban, cal interpretar], i davant de la justícia andorrana per actes de venalitat». I aprofita per vendre el substitut que ja té al cap, aquest Soulié que –diu el veguer– «ofereix totes les garanties i que pel seu coneixement del país em serà de gran utilitat». A la segona dispara en canvi tota l'artilleria. Una càrrega que ens dóna una altra cara de Larrieu i que, veuran de seguida, acaba sembrant els dubtes també sobre un personatge que fins ara semblava una pobra víctima...

Diu que el fa fora «perquè no respectar meva autoritat, per deslleialtat i per venalitat», i de seguida passa a desgranar aquestes acusacions, algunes greus; d'altres, gravíssimes, i unes terceres, d'aparentment anecdòtiques. Deslleial perquè, diu, s'ha entès amb un «petit grup d'andorrans que graviten al voltant de la Mitra», i perquè «per ur ànim venjatiu» s'ha dedicat a passar falsos informes sobre certs ciutadans que han acabat jutjats (i condemnats) pel Tribunal de Corts: «Conducta deshonrosa que per ella sola ja justitficaria plenament la seva destitució». Però el bo se'l reserva per al final: primer sembra dubtes sobre la situació financera del secretari, que segons ell anava de pobre –«Queixant-se des del primer dia que vaig arribar de la seva situació miserable», diu– però que cobrava 30.000 francs anuals –allotjament a la vegueria de banda–, acabava de contractar una assegurança de vida per valor de 200.000 francs, i que en tenia dipositats a França 100.000 més. ¿Com s'ho havia fet? «Fàcil», respon Lasmartres: «Traficant amb les seves influències a la vegueria, venent les seves funcions com a secretari del veguer; cobrant-se els permisos d'importació que gestionava en virtut del seu càrrec, i associant-se amb contrabandistes».

La conclusió és per a Lasmartres òbvia: «Larrieu ha actuat segons els seus interessos personals, i la indignació que ha aixecat a Andorra és immensa». Una situació que segons ell ja havien detectat els seus dos antecessors, Samalens i Laumond, però que per alguna se li va ocultar a ell quan es va fer càrrec de la vegueria, el 1940. No l'acusa en canvi de tornar els fugitius a França, càrrec del qual serà acusat el 1944 i del que sembla que finalment es lliura gràcies a les cartes de refugiats francesos a qui va ajudar en la seva etapa a la Creu Roja. Però entre la documentació de Perpinyà hi ha també un curiós pamflet (sense data) de l'Agrupament Andorrà, «organització antifeixista andorrana que ha portat una lluita sorda i secreta contra la Gestapo i els seus col·laboradors». Doncs bé, entre les diatribes del pasquí n'hi ha una que sembla feta a propòsit per torbar-nos l'ànim: «Ens hem donat compte que l'arribada del nou veguer no ha estat ben vist per certs elements. Ho comprenem. Volíeu un nou Larrieu! Un Larrieu que tractés els andorrans no amb liberalitat i humanitat sinó despòticament...» El nostre secretari, ¡¿un dèspota?! ¿O potser és que els de l'Agrupament també el van confondre amb Lasmartres? Una última carta del 16 de febrer del 1945, aquesta del director general de la Seguertat Nacional i dirigida al comissari de Montpeller, pot treure'ns a tots de dubtes: «Sembla que l'interessat [Larrieu] ha estat acusat de fets dels quals podria ser-ne culpable, en fi, el seu cap a la vegueria, M. Lasmartres, actualment en fuga»... Miri el lector que ho teníem clar, qui era dels bons i qui, dels dolents, en aquesta pel·lícula. Doncs ara, ni això.



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT