PUBLICITAT

Alba Florejachs: «Sembla que de moment, les comèdies em trien a mi»

LAIA F. MAROT
SANT JULIÀ DE LÒRIA

Periodic
L'actriu Alba Florejachs a les taquilles de la Villarroel Foto: JULIO CARBO

Avui a les 21.30 hores a l'Auditori Claror del Centre Cultural i de Congressos Lauredià, la comèdia romàntica aplaudida a la Villarroel, Losers, dirigida per Marta Buchaca. L'actriu protagonista, l'Alba Florejachs – que ja vam conèixer al Principat amb L'any que ve serà millor i els seus papers al Polònia– ens parla de l'obra que s'estrena avui al Principat, dels tòpics i de les pressions socials.

– De què va ‘Losers' i quin és el teu paper?

– Jo faig de Sandra; ella va ha una botiga per donar de baixa el mòbil de la seva mare morta, i allà es troba amb en Manel (Jordi Díaz) i té un ‘flechazo'. Ella és una fracassada, perquè amb l'edat que té no ha aconseguit el que socialment s'espera de nosaltres.

–I quina edat tens?

–L'Alba 33, la Sandra tocant els quaranta. Té una feina molt precària, com el Manel, que té gairebé quaranta anys i treballa en una botiga de mòbils, no és ni encarregat. No sé quan cobren, però com a molt els dos són mileuristes. A més, els dos han tingut mares bastant castradores, la de la Sandra li deia que acabaria sola i rodejada de gats. Tan ella com ell es senten uns fracassats, per això el títol de Losers.

–Que trist que encara haguem de patir el «nena se't passarà l'arròs»...

–Sí, això de no tenir parella, no tenir una bona feina, un cotxe i una casa, sembla que no siguis ningú. Ara suposo que ja no passa tant, la crisi ho ha fet veure t amb uns altres ulls, perquè la majoria de gent no pot assolir aquestes ‘fites' .

–Així doncs, ‘Loseres' se n'enriu d'aquests tòpics?

–Sí, sí. Però ells ho pateixen molt, aquí és on està la comèdia. Per ella, el Manel és un amor a primera vista, però és que de fet, la Sandra s'aferra a qualsevol mascle amb dues potes que veu que compleix els mínims. Està desesperada. I ell també, al llarg de l'obra es va veient que és un tio que no ha sabut escollir bé les parelles. Ella tampoc. Sempre han estat els deixats, els abandonats. I això és un problemón. Quan ho vius tu en les teves pròpies carns, quan et deixen, ets sents la pitjor persona del món, et baixa l'autoestima.

– LA conclusió: si amb trenta-i-pico no estàs amb ningú, ets un ‘loser'?

– Jo no ho crec. Ara ja fa temps que ha nascut un negoci entorn del món dels singles i on molta gent ho és perquè vol. I el futur està en quan ets més gran i dius ‘seguim sent parella però cadascú a casa seva', això és magnífic, perquè no t'has de menjar la convivència.

–Creus que als pobles també està canviant la mentalitat?

–Si que és veritat que jo tinc més amics del poble que es casen que no els de ciutat...

– Podria ser que els de poble ho patim més doncs...

–Jo crec que també té molt a veure amb la religió, tenim arrels catòliques molt fortes. El Manel i la Sandra en aquesta obra no es plantegen ni la poligàmia, i de fet, la gent encara es posa les mans al cap quan sents parelles que tenen relacions obertes.

– Existeix el model de parella perfecte?

– No, l'obra també se'n riu de tots els tòpics de parella, de quan convius, com és un i com és l'altre; si ho saps portar bé, és meravellós, sinó, qualsevol petit drama pot ser motiu de separació. Als nostres protagonistes hi influeix molt el món dels ‘ex' i del que projecta cadascun, és molt universal en aquest sentit.

– La Sandra s'assembla a alguna de les dones de ‘L'any que ve serà millor'?

–Tenen a veure amb la crisi personal. Totes i tots arribem a aquell moment de la vida que dius: ho hauria de tenir tot fet ja. Tenen a veure amb la pressió social i el que desencadena la pressió social, que és la que t'acabes posant tu mateix al cap. I enlloc de ser feliç amb el que tens i gaudir, et passes menjante el tarro amb el que t'agradaria tenir o el que encara no tens. Amb L'any que ve serà millor hi ha més una relació de temes que de personatges.

– I tu com la portes aquesta pressió social?

–(riu)Jo estic molt bé! estic fent la feina que m'agrada, acabo de muntar companyia, La Mandona, amb dues amigues i estem tirant endavant un espectacle; estarem al Festival Shakespeare el 25 d'octubre i després a la Sala Muntaner . I a nivell personal estic molt bé.

– Els teus personatges al Palònia també són humorístics. Els teus papers sempre tenen un toc còmic?

–Fins al moment sí,ja canviarà més endavant espero. M'agrada el que faig, però tinc inquietuds de canviar una mica de registre. L'obra que fem amb la companyia també és una comèdia... així que sembla que de moment, les comèdies em trien a mi. També passa que et veuen que et sents còmode amb un registre determinat i aprofiten i tiren per aquí. Espero també...bé, en realitat no espero res, perquè pensar que vindrà un director que digui: ‘va, un paper dramàtic per aquesta noia'... és poc realista. Ja m'ho buscaré jo.

–Com és treballar amb el Jordi Díaz, un dels ‘sexsímbols' catalans?

–Per a mi és com un cosí, som col·legues, i ha sigut molt divertit treballar amb ell, molt enriquidor. Hem aprés molt l'un de l'altre. Dins del curro, però sobretot fora de la feina, ens ho passem bomba.

–Heu estat a la Villarroel, i ara?

–Ara és temporada de bolos i de moments furgoneta, que queden gravats. Tot el què passa fora de l'obra.

–Me'n pots explicar algun?

–La furgoneta són més les històries del Jordi, que són increïbles. No m'atreveixo a explicar-les perquè són seves. En escena una anècdota que vam tenir molt molt forta, una senyora que va parlar des del minut zero fins que va acabar la funció. Cada vegada que la Sandra deia: me'n vaig! ella contestava: adiós adiós! Va ser un infern.

–Andorra la coneixes només per feina ?

–Vam venir amb L'any que ve serà millor, però també hi he estat amb ex parelles i la família. Ah! i tinc una amic l'Isak Férriz, que és andorrà! 


Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT