PUBLICITAT

Escaldes-Engordany

L’amor mou muntanyes

Marc Garcia i Miki Roqué van viure junts quatre anys de la seva infància, que són recordats en un llibre

Per IVÁN MOURE

Marc Garcia (el tercer per la dreta, a baix), Roqué (el tercer per l’esquerra del mig) i Busquets (el tercer per la dreta del mig) amb el cadet del Lleida.
Marc Garcia (el tercer per la dreta, a baix), Roqué (el tercer per l’esquerra del mig) i Busquets (el tercer per la dreta del mig) amb el cadet del Lleida. | #GASS
Al març del 1988, naixia un nen a Andorra la Vella que de ben petit va tenir clar que volia ser futbolista professional. Va entrar en les categories inferiors de l’FC Andorra i amb dotze anys va donar el salt a la UE Lleida.

Tres mesos més tard, al juny, també va nàixer un nen a Tremp que ben jovenet va mostrar un interès desmesurat per jugar al futbol i amb només onze anys va captivar els caçatalents de la UE Lleida quan jugava a les categories inferiors del Tremp. El primer es diu Marc Garcia Renom, jugador de Tercera Divisió al Rubí, internacional amb la selecció tricolor en 21 ocasions i un fixe en el lateral esquerre. El segon és Miki Roqué Farrero, que va tocar el cel futbolístic amb les samarretes del Liverpool, del Betis i de la selecció espanyola sub-21 i que va morir el 24 de juny del 2012 amb 24 anys, víctima d’un càncer pèlvic.

Les vides de Marc i Miki es van creuar el 2000 a la residència d’esportistes Màrius Torres. La Masia del Lleida. L’aparell del somni d’aquests dos nens. «Els dos deixàvem les nostres famílies, l’escola, els amics... Tot perquè volíem ser futbolistes. Ho teníem clar i érem valents», justifica el 21 de la tricolor. Ja es coneixien de vista perquè Roqué havia jugat contra Marc Garcia en enfrontaments entre l’Andorra i el Tremp. «Amb l’infantil, que dirigien Koldo i Justo, recordo perfectament els partits. Roqué ja destacava llavors... Però vam ser nosaltres els que vam pujar de categoria», s’enorgulleix Marc. Va ser la residència la que els va convertir en íntims amics. Roqué dormia amb Roger Vives i Marc, en l’habitació del costat. «Sempre ens reuníem fins a altes hores de la nit. Jugàvem a fer alineacions: la del pròxim partit del Barça o del Lleida, onzes tipus... Els comparàvem i debatíem». Sempre el mateix llenguatge. El de la pilota.

Per això es van conèixer també els seus pares. Anaven a veure’ls cada dissabte, a un equip al qual cohabitaven Miquel Riau –competència de Gayà al València B-, Pau Bosch –actual capità del Lleida- o Sergio Busquets, que no necessita presentació.  Els vincles familiars es va forjar indesctructibles entre dos nens que menjaven, jugaven, reien i ploraven junts durant quatre anys. Dins i fora de la residència. Se sentien com germans. «Era un nen increïble. Fregava la prepotència de tan convençut que estava d’ell mateix. D’entrada sobtava la seva manera de veure les coses, tan segur, però aquest és el secret per triomfar».

Un dia va sonar el telèfon de Miki des de Liverpool. Rafa Benítez el volia a Andfield Road. Era el juny del 2005. Al desembre debutava en Lliga de Campions amb el dorsal 34 contra el Galatasaray, substituint Xabi Alonso al minut 84 en un partit que va acabar en derrota per 3-2. «Veure allò va ser una alegria total. La porta que tothom buscava, la que nosaltres somiàvem cada nit, se li obria», recorda Marc amb nostàlgia. Ja no pararia i en aquest punt, inevitablement, les seves vides adquirien rombs diferents i el contacte, que no les bases de la seva amistat, passava a ser menys freqüent. Roqué va jugar un any cedit a l’Oldham, mig any al Xerès, la temporada d’ascens del Cartagena a Segona i al 2009 era traspassat al Betis B. Com amb el Liverpool, el company de Marc d’aquell Lleida no tan llunyà va debutar un 9 d’octubre del 2010 contra Las Palmas de la mà de Pepe Mel, que va marcar un gol i ja no li va poder treure del lloc ningú.

És llavors quan comença la dramàtica lluita contra el càncer. Roqué sentia molèsties a l’esquena, «però no podia aturar-se i deixar passar el tren», insisteix Marc, «i va poder jugar contra el Barça en Copa. Aquell dia vam parlar per telèfon. Ningú ho sabia però d’aquelles ja tenia mal a l’esquena. Segurament va jugar al Camp Nou amb el tumor a sobre. I va fer un partidàs», ressalta.

Un temps després, el 5 de març del 2011, Marc es trobava als mitjans de comunicació que el seu amic tenia càncer. «Em vaig quedar en blanc», reconeix. «Però ell era així, reservat. L’endemà em va trucar i m’ho va explicar tot. Res de llàgrimes. Sempre amb mentalitat positiva».

El tumor  estava a la zona del sacro i el coxis, una zona vital per al futbolista. Al maig del 2011 va passar per quiròfan i un parell de mesos més tard va començar a treballar per lliure a la Ciutat Esportiva Joan Gamper, a 200 metres dels entrenaments de Messi i companyia. «Se li havia ficat al cap  recuperar-se per tornar a jugar. No hi havia qui l’aturés», renega amb el cap Marc. El càncer es va reproduir i el va obligar a abandonar el futbol. Tot i així, Roqué va trovar una altra fita a fer: «Va ser molt dur però em va donar una altra lliço de coratge», lloa l’andorrà. Perquè Miki no volia veure els seus amics tal i com estava de malalt. Tenia pànic. Però mantenia el contacte per telèfon: «Li vaig preguntar si ens tornariem a veure algun dia i em va respondre: ‘En un camp de futbol no, però ara vull caminar’. Li van treure el sacro i el coxis i als cinc dies ja tenia un altre repte a fer. No tenia límits», explica amb admiració. El cert és que Miki tractava de no preocupar els seus amics de la infància i mai va arribar a explicar com de greu era la seva malaltia. «Era una manera molt seva de protegir-nos», entèn Marc, però veritablement la vida de Miki s’estava apagant i va morir el dia de Sant Joan del 2012.

Tot el món del futbol va plorar la seva mort. Alfonso Pérez va mostrar una samarreta del Betis amb el seu nom en un partit benèfic entre els clàssics del Madrid i el Bayern, el Betis li rendeix tribut en els minuts 26 de tots els partits en homenatge al seu dorsal amb l’equip blanc-i-verd, Pepe Reina, Cesc o Ramos també es van enrecordar d’ell quan Espanya va guanyar l’Eurocopa 2012, al juny de l’any passat es va inaugurar el Memorial ‘Etern 26’ a la zona nord del Benito Villamarín i l’última és la publicació d’un llibre de la seva carrera futbolística. «Escriure sobre ell era una dels últims desitjos que va tenir perquè estava convençut que superaria la seva malaltia. Pensava que potser podia servir com un al·licient el seu exemple de superació i ell sempre vol ajudar. Era així. De fet deia que els diners no serveixen des res sense ajudar a ningú», argumenta Marc.

L’internacional andorrà és, com a part de la seva vida, un personatge amb rellevància dels prop de 70 que han documentat el llibre de Roqué. «Simbolitza el voler viure amb una manera molt peculiar de veure les coses. De voler ser professionar del futbol va passar a tenir com a repte aprendre a caminar i el vèies feliç perquè sominava amb portar la granja del seu pare».  Marc també ha rendit -segueix i seguirà fent-ho- els seus homenatges particulars al seu germà de la infància; al seu Facebook, Twitter i Instagram es poden veure comentaris en el seu record, algunes fotos d’ells dos junts, com una d’equip al Lleida, amb un campió de tot com Busquets allà plantat. També s’ha fet un tatuatge en un braç amb les inicials del seu nom i cognoms i el seu número al Betis, MRF 26. «Me’l vaig fer quan es va complir un any de la seva mort. Després de l’enterrament tot és recent i la gent el recordava, però quan passa el temps entra en l’oblit i jo el que vull és que el seu record estigui per sempre. Mai deixaré de fer-ho perquè sempre estarà en la meva vida».

Aquesta és la manera que té Marc de correspondre a tot el que el seu amic li va donar. Perquè el maleït càncer li va prendre la vida, però l’amistat entre ells és eterna i perdurarà per sempre. En l’última conversa que van tenir parlaven de que havien d’anar a fer una paella al Port de Barcelona. «Era una de les tradicions que més ens agradava conservar», indica un Marc convençut de que algun dia es retrobaran i podran fer-la. L’andorrà porta en el cor el record del seu amic i això li dóna força. «Per jugar a futbol i per la vida», matisa. Aquest és una al·licient per a cada entrenament, per a cada partit. I això és amor. Ben utilitzat, una de les armes més poderoses que tenim en les nostres vides.
PUBLICITAT
PUBLICITAT