PUBLICITAT

ANDORRA LA VELLA

Menys indignar-se i més actuar

Sor Lucía Caram participa en una xerrada dedicada a la memòria i la solidaritat

Per ESTHER JOVER MARTIN FOTO: TONY LARA

Sor Lucía Caram i l’escriptor Amadeu Alemany conversen a la terrassa del parc Central, ahir a la tarda.
Sor Lucía Caram i l’escriptor Amadeu Alemany conversen a la terrassa del parc Central, ahir a la tarda. | TONY LARA
«Parlem de guerra per poder reflexionar sobre la pau», aclareix l’escriptor Amadeu Alemany, que aquest vespre presenta La columna dels esguerrats (Voliana Edicions), una novel·la sobre la Guerra Civil Espanyola i, en concret, sobre la Batalla de l’Ebre. Alemany en parlarà acompanyat per una convidada de luxe, Sor Lucía Caram, monja dominica i destacada activista social, amb la qual conversarà sobre memòria i solidaritat. Ahir a la tarda ja en van oferir un avançament a EL PERIÒDIC al parc Central.

«En aquests moments estem vivint una altra guerra», subratlla Lucía Caram. «Portem des de l’any 2008 en una guerra que s’està cobrant moltes víctimes, en la qual hi ha molts humiliats, i encara no hem estat capaços d’organitzar un gabinet de crisi, de fer un pacte nacional per lluitar i defensar les víctimes d’aquesta guerra que està fabricant uns pocs rics, noves formes de pobresa i en la qual cada vegada hi ha més gent que no té accés a una vida digna».

Caram, argentina de naixement, fa 20 anys que viu a Catalunya (Manresa) i s’ha fet molt popular gràcies a les seves declaracions incendiàries, en què diu veritats com punys que no cauen bé a tothom. Des de la Fundació Rosa Oriol ajuda moltes persones i famílies a subsistir. La dominica alerta que la situació ja fa massa temps que dura «i els drets s’estan convertint en un privilegi. La situació es cronifica i tenim gent que mai més tindrà accés a una vida digna» , adverteix. «A la canalla els estem robant la infància perquè si un nen no menja cada dia això tindrà seqüeles en el seu creixement», i detalla que el passat novembre hi havia més de 2,7 milions d’infants en situació d’exclusió social i, actualment, ja són gairebé el 33% de la canalla que viu a Espanya. «Això és una guerra o no és una guerra?», critica. «Exactament igual que després del 1939, una generació perduda», afegeix Alemany.

 «Ens havien dit que la felicitat era tenir i tenir més que els altres», lamenta Caram, «i això ens ha portat a l’abisme. No pot ser que ens ignorem els uns als altres», exclama. Malgrat tot, la situació ens ha portat a descobrir «que volem construir una societat de justícia i en pau», afirma la religiosa.

La crisi desfermada, en part, és conseqüència de la guerra de la qual parla Alemany. Anys de guerra, misèria i dictadura van empènyer la gent a confondre riquesa amb benestar, el posseir amb la felicitat. «El que Lucía Caram diu és ben bé així», corrobora l’escriptor. «Les guerres canvien de registre però sempre són guerres. Al segle XXI ho són contra la gent més feble, de vegades sense trets», raona. «Preservar la memòria històrica és importantíssim. Quan tu analitzes i coneixes el teu passat pots entendre més o menys el teu present i arreglar el teu futur, però si no saps què va passar... I la joventut d’avui en dia a l’estat espanyol en sap molt poc de la Guerra Civil Espanyola». La democràcia encara «no és prou madura», assegura, «actualment estan manant els hereus d’aquell feixisme, no ens enganyem», recorda.

«Una democràcia que està segrestada», puntualitza Sor Lucía. «A més de rescatar els bancs amb els diners de tots estan llençant la gent al carrer amb violència. I a la gent víctima del sistema se l’està culpabilitzant. He vist com 80 policies nacionals expulsaven al carrer 43 persones d’un edifici, entre les quals hi havia tretze infants i tres persones en tractament de quimioteràpia! Qui ho ha ordenat és un delinqüent!», exclama. «I és feixisme», afegeix Alemany.

Caram coneix molts casos indignants, com una parella que ha perdut la feina i l’empresa i no pot donar de menjar els seus tres fills, i ha demanat a la monja dominica que els busqui una família d’acollida per a la canalla, o un grup de prostitutes que li van demanar que es reunís amb elles en una jornada de reflexió, dones abocades a la prostitució per alimentar els seus fills, en un sistema que les ha portat a la misèria. «Són l’exemple de l’amor infinit. Hi ha amor més gran? Jo crec que no», diu. «No són les xifres que anuncia el ministre Montoro [el titular d’Hisenda espanyol], són drames concrets, amb noms i cognoms. No són víctimes d’una guerra cruenta? No s’han d’arrossegar per donar de menjar els seus fills? No són estadístiques!», exclama la monja dominica.

Amb tot, Caram ho té clar: «No es pot construir un país només des de la indignació. És un primer pas però no un port d’arribada. Cal practicar molta crítica però també molta autocrítica. Hem d’aprendre a consumir i a relacionar-nos d’una altra manera». Deixar de consumir voraçment i fer-ho de forma responsable i sostenible, «preguntant-nos si consumim productes nets o estem comprant roba bruta, fabricada amb l’explicació. La crisi ens ha despertat, ens ha descobert noves formes de pobresa i d’esclavitud», per tant, Caram opina que «el canvi no vindrà per aquells que ens han portat a aquesta situació sinó que ho hem de rebentar per les costures, de forma pacífica, creant alternatives, un nou model de societat».

«És que ara que dius això», interromp Alemany, «a mi em vénen al cap uns valors socials revolucionaris. És inversemblant pensar que els feixistes espanyols es van aixecar contra la Segona República perquè estaven duent a terme aquests valors dels quals parles, perquè creien que s’estava arribant massa lluny».
Però, com donem la volta a la situació actual? «Pots fer dues coses: mirar cap a una altra banda i pensar ‘això no és el meu problema’ o indignar-te i no fer res, o indignar-te i preguntar-te què puc fer jo. És molt important no oblidar-nos d’on venim perquè sabem on ens pot portar», exposa Caram. «Només quan t’has mullat pots denunciar l’autoritat. No tens res a perdre, i et tornes incòmode per al sistema. Per això em diuen monja cojonera, porque toco los cojones!», confessa.

«Hi ha molta gent que s’està queixant tot el dia i no fa res. I la solució passa per això». Sor Lucía mostra un paper on ha escrit les sigles M.E.C.: «Mou El Cul. Aquest és el meu partit, que ha de ser un partit transversal. El sistema ha fracassat, però quina alternativa presentem? Estem disposats a canviar els nostres hàbits de vida?», reflexiona. «Hi ha molta hipocresia perquè ens presenten molt lluny situacions de violència i de guerra que estem mantenim a canvi del nostre benestar. I en som corresponsables».

Sor Lucía Caram conclou: «No hem de donar el que ens sobra, hem de donar fins que ens faci mal», i relata la metàfora de la gallina i el porc que preparen un esmorzar americà, d’ou fregit i bacó: «La gallina col·labora: posa els ous i se’n va. I el porc s’hi deixa la pell, es compromet: el bacó. Només canviarem la situació si tenim gent que sigui com el porc. Siguem porcs».

Si volen saber més sobre com ser més porcs, a partir de les vuit del vespre a la Sala d’actes del Comú d’Escaldes-Engordany.

Comenta aquest article

PUBLICITAT