Andorra la Vella
Les promeses també vénen
David Civera (Caja Rural) no és un professional, ni té una gran nòmina, només és un ciclista sub-23 de València que entrena a Andorra i somia viure-hi «perquè és un lloc meravellós»
Té 20 anys i és de Museros, un petit poble de la comarca valenciana de l’Horta, al nord de la capital del Túria, una zona plana com una taula rasa. De pare amant del ciclisme, amb un germà fisioterapeuta i un altre de pilotari, l’esport rutlla per la sang d’aquest aspirant a ciclista professional que fa uns anys va descobrir Andorra, on venia amb la seva mare per fer petites estades en alçada al Pas de la Casa, i que ara té una autèntica passió per les carreteres del país. El seu nom és David Civera, com el cantant, sí, però res a veure, perquè aquest sua el mallot amb una idea fixa en el cap: ser professional. Si fos per ell, s’instal·lava ja al Principat, però de moment no és un pro amb calers, sinó un pencaire del pedal que somia amb el màxim i que fa números per acabar el mes.
Fa dos anys, aquest jove valencià que ara milita en el Caja Rural i que competeix en la categoria sub-23 va sortir a entrenar un matí des del Pas de la Casa i en l’ascensió al Coll d’Ordino per Canillo pedalava just a roda de Joaquim Purito Rodriguez i Xavi Florencio. Els dos pros anaven parlant, i ell, silenciós, respectuós, a la seva, només desitjava no despenjar-se. No només va aguantar, sinó que va coronar, va continuar amb ells fins a Arinsal i tots tres van tornar pel Coll d’Ordino, novament, per fer una etapa junts. Llavors, Civera corria per a l’equip Koplad-Uni2 de Sopelana, al País Basc, on tenia una petita habitació per quan competia, i repetia cada estiu les concentracions «en alçada» a Andorra, cosa que no és habitual en un ciclista sub-23 «perquè és molt dur físicament, però també psicològicament». I això últim, el factor mental, és important, clau s’hauria de dir, perquè ara que ja no puja a Andorra amb la seva mare, ara que s’ho paga tot i ha d’administrar cada euro que guanya per acabar el mes podent entrenar, menjar i descansar en les millors condicions, ara que viu sol, al Pas de la Casa sent aquesta solitud pesada. La bici és la seva aliada, i Andorra «la millor oficina possible per a la meva feina». «Entrenar veient les muntanyes nevades és increïble, és una sensació meravellosa», afirma aquest jove de la València hortolana, plana, on la muntanya més propera a casa seva és un port de poc més de 500 metres d’alçada, un coll –dir-li coll fa riure, fins i tot– que no arriba a tenir més de 5km a una mitjana del 5% de pendent... i a Andorra té el paradís: ahir, per exemple, va sortir del Pas, va pujar Envalira, Coll d’Ordino, Cabús, Pal, i va tornar pel mateix camí, fent una segona pujada a Envalira des del Pas. 130km en cinc hores, i 4.000 metres de desnivell.
«Sempre que vinc, abans de tornar a marxar ja estic pensant quan tornaré», assegura amb passió. Vol ser a Andorra més temps, i no com ara que fa estades més o menys llargues, d’algunes setmanes, en un apartament llogat, mentre va i tornar de competir. No pensa en els beneficis fiscals de viure i tenir els seus diners a Andorra, entre altres coses perquè no li’n sobren, sinó en un indret «meravellós» per entrenar i arribar així al seu somni, que és el professionalisme.
«Em dono dos anys com a màxim», s’imposa a sí mateix com a marge per donar el salt als pros. De moment, competeix en sub-23 amb uns colors de prestigi com els del Caja Rural, ara mateix la gran pedrera del ciclisme espanyol.
Si arriba al seu objectiu, Andorra haurà tingut una gran part de culpa. «Quan vaig acabar els exàmens del selectiu, els meus companys marxaven de viatge de final de curs a Mallorca, de festa, i jo em vaig anar a una carrera. Després un amic em va dir que venia a Andorra, i només havia escoltat parlar del país per l’esquí... però vaig veure que és molt més que això». Aquella setmana va «fer pols totes les carreteres» pujant «tots els ports», i es va enamorar. «És el meu lloc favorit per entrenar», insisteix. «El ciclisme és de maduració», afirma convençut, «i entrenar aquí em fa més sòlid». «No es tracta només d’arribar a professionals, sinó de mantenir-se, que és el més complicat», hi afegeix. Vol que les exigents carreteres d’Andorra l’ajuden, i per això suma quilòmetres i experiència lluny de casa seva. Recordin: David Civera, 20 anys, del Caja Rural. Si un dia el veuen entre els pros, ja saben on s’ha format.
Fa dos anys, aquest jove valencià que ara milita en el Caja Rural i que competeix en la categoria sub-23 va sortir a entrenar un matí des del Pas de la Casa i en l’ascensió al Coll d’Ordino per Canillo pedalava just a roda de Joaquim Purito Rodriguez i Xavi Florencio. Els dos pros anaven parlant, i ell, silenciós, respectuós, a la seva, només desitjava no despenjar-se. No només va aguantar, sinó que va coronar, va continuar amb ells fins a Arinsal i tots tres van tornar pel Coll d’Ordino, novament, per fer una etapa junts. Llavors, Civera corria per a l’equip Koplad-Uni2 de Sopelana, al País Basc, on tenia una petita habitació per quan competia, i repetia cada estiu les concentracions «en alçada» a Andorra, cosa que no és habitual en un ciclista sub-23 «perquè és molt dur físicament, però també psicològicament». I això últim, el factor mental, és important, clau s’hauria de dir, perquè ara que ja no puja a Andorra amb la seva mare, ara que s’ho paga tot i ha d’administrar cada euro que guanya per acabar el mes podent entrenar, menjar i descansar en les millors condicions, ara que viu sol, al Pas de la Casa sent aquesta solitud pesada. La bici és la seva aliada, i Andorra «la millor oficina possible per a la meva feina». «Entrenar veient les muntanyes nevades és increïble, és una sensació meravellosa», afirma aquest jove de la València hortolana, plana, on la muntanya més propera a casa seva és un port de poc més de 500 metres d’alçada, un coll –dir-li coll fa riure, fins i tot– que no arriba a tenir més de 5km a una mitjana del 5% de pendent... i a Andorra té el paradís: ahir, per exemple, va sortir del Pas, va pujar Envalira, Coll d’Ordino, Cabús, Pal, i va tornar pel mateix camí, fent una segona pujada a Envalira des del Pas. 130km en cinc hores, i 4.000 metres de desnivell.
«Sempre que vinc, abans de tornar a marxar ja estic pensant quan tornaré», assegura amb passió. Vol ser a Andorra més temps, i no com ara que fa estades més o menys llargues, d’algunes setmanes, en un apartament llogat, mentre va i tornar de competir. No pensa en els beneficis fiscals de viure i tenir els seus diners a Andorra, entre altres coses perquè no li’n sobren, sinó en un indret «meravellós» per entrenar i arribar així al seu somni, que és el professionalisme.
«Em dono dos anys com a màxim», s’imposa a sí mateix com a marge per donar el salt als pros. De moment, competeix en sub-23 amb uns colors de prestigi com els del Caja Rural, ara mateix la gran pedrera del ciclisme espanyol.
Si arriba al seu objectiu, Andorra haurà tingut una gran part de culpa. «Quan vaig acabar els exàmens del selectiu, els meus companys marxaven de viatge de final de curs a Mallorca, de festa, i jo em vaig anar a una carrera. Després un amic em va dir que venia a Andorra, i només havia escoltat parlar del país per l’esquí... però vaig veure que és molt més que això». Aquella setmana va «fer pols totes les carreteres» pujant «tots els ports», i es va enamorar. «És el meu lloc favorit per entrenar», insisteix. «El ciclisme és de maduració», afirma convençut, «i entrenar aquí em fa més sòlid». «No es tracta només d’arribar a professionals, sinó de mantenir-se, que és el més complicat», hi afegeix. Vol que les exigents carreteres d’Andorra l’ajuden, i per això suma quilòmetres i experiència lluny de casa seva. Recordin: David Civera, 20 anys, del Caja Rural. Si un dia el veuen entre els pros, ja saben on s’ha format.