Sense televisió, sense internet i pràcticament sense ràdio, amb el cinema accessible només pels rics i amb una majoria analfabeta, els dirigents polítics van trobar en la il·lustració la millor forma de fer una crida als habitants dels països en guerra per combatre l’enemic. Obres d’art que reclamaven la lluita per la pàtria; missatges fets imatge i viceversa. Mestres d’aquest art van ser els revolucionaris russos que als anys 10 van crear un estil, el constructivisme, que ha perdurat en els anys. 
 

Les característiques, totalment recognoscibles, del cartellisme soviètic responien a un canvi de model social. Durant l’època dels tsars   l’art els pertanyia, només ells hi podien accedir, i el realisme era l’única expressió artística que acceptaven. Mentre a principis del segle XX Europa vivia una revolució artística amb les noves avantguardes, Rússia començava la seva revolució civil amb el punt àlgid l’any 1917. A ella s’hi van afegir els artistes, amb un art polític –entenien que havia de tenir una finalitat útil– que responia a la construcció del sistema socialista. Pintura, escultura, arquitectura... Totes les modalitats van fer un gir radical al realisme per endinsar-se en una perspectiva abstracta, on dominaven les figures geomètriques i les línies pures. 

El cartellisme es va convertir en la principal via d’expressió. Era pràcticament la única forma de fer arribar els missatges a la societat. Amb Alexander Ródtxenko al capdavant dels artistes compromesos amb la revolució i seguit per d’altres tan destacats com Vladímir Maiakovski o El Lissitzky, van imposar l’ús de línies gruixudes –connotant força– i planes amb les construccions en diagonal, els fotomuntatges i els colors també plans –negre, blanc, blau i roig– que representaven Rússia i els bolxevics. Aquestes propagandes anaven sempre acompanyades de l’ús de tipografies elementals, dures i amb missatges clars i directes. 
 

Hi havia un diferència molt important amb els primers cartells de guerra que van aparèixer, per exemple, als Estats Units: mentre els soviètics van passar a la història per instaurar una nova forma d’art al territori, els americans es limitaven a seguir una il·lustració molt més tradicional. 

 

Després d’aquesta primera etapa i d’anys –pocs– de pau, quan l’exèrcit nazi comença la seva invasió a principis dels anys 40, els dirigents decideixen recuperar els cartells com a principal eina de propaganda de guerra. En aquesta ocasió es mantenen gran part dels trets característics dels corresponents a la Revolució Russa: les línies, la tipografia i, sobretot, els colors. El vermell segueix predominant, no només per la seva relació amb comunisme, sinó també per les connotacions que implica. En rus, la paraula vermell –krasni– té la mateixa arrel que la paraula bell –krasivi–, i en la seva mitologia representava el color de la sang dels treballadors en la seva lluita per lliurar-se del jou del capitalisme, que s’afegia als significats generalitzats a aquest color: la força, la valentia, la passió, a més de l’agressivitat. 
 

En aquests cartells –com els que es poden veure en l’exposició– recuperen part del realisme per evocar emocions, cridant a l’heroïcitat dels seus soldats i la crueltat del nazisme. També es va crea un nou corrent, molt més satíric. En molts d’ells s’hi inclouen caricatures per ridiculitzar l’enemic, amb el grup conegut com Kukriniski –Mijaíl Kupriánov, Porfiri Krylov y Nikolái Sokolov– com a principals representants. 

 

Una de les principals característiques d’aquesta època pel que fa als cartells de l’antiga URSS és el paper central que va agafar la dona. Mentre l’home, el soldat, era el que marxava lluny de casa a combatre, les dones eren les encarregades de mantenir el país en peu, de reconstruir les destrosses i de cuidar els fills. 
 

Entre ells destaca La Mare Pàtria  (superior esquerra), de principis de la Segona Guerra Mundial, on es veu una dona vestida de vermell capitanejant un exèrcit de ballestes agafant el jurament de l’exèrcit roig on s’hi llegeix: «La mare pàtria et crida!». Aquest cartell, per la seva composició, la idea que en desprèn i la seva importància, s’ha comparat amb el famós «I Want You For U.S Army» de J.M. Flagg, on hi apareix l’Oncle Sam –la personificació nacional dels Estats Units– utilitzat durant la Primera i la Segona Guerra Mundial, i que encara anava precedit per un de més desconegut, del 1914 i creat per Alfred Leete, on hi apareixia Lord Kitchener també senyalant endavant sota el lema: «Your country needs you».
 

El cartell soviètic de La Mare Pàtria es podria considerar un missatge de complicitat –qui ho havia de dir!– als americans i l’Exèrcit Aliat per la seva lluita conjunta contra el feixisme. Tot i compartir la mirada penetrant i el missatge directe demanant l’allistament militar, el fet de que els soviètics fessin a la dona protagonista recordava als soldats les mares, àvies, filles i esposes que havien patit directament l’invasió alemanya, exaltant el desig de venjança. 
 

També en clau de lluita conjunta entre països històricament enemics, es troba un que coincideix amb els últims mesos de guerra en el que es llegeix «Europa serà lliure!» (superior dreta). La dona, la pàtria, de nou protagonista, és lliurada de les cadenes del nazisme gràcies a tres espases que mostren la bandera britànica, l’americana i la russa. El vermell ja queda en un segon pla i es prioritza l’alliberació i la victòria conjunta. El cap aixecat i la mirada de la dona perduda en l’horitzó, observant, ara sí, el futur.
 

Un cop finalitzada la guerra, era el moment de recuperar-se. Tot i les múltiples destrosses i les gairebé incomptables baixes de soldats i civils, l’esperança tornava a brotar. Les dones, de nou, a diferència del que es podia veure als cartells americans, eren protagonistes de la reconstrucció. «Som-hi, fem la feina!» era el lema del cartell de 1944 creat per Serebrjanskij. La dona que hi apareix mostra una mirada tranquil·la i segura, esperant ajuda per agafar l’altre costat del palet que subjecta els maons que havien de construir el futur. Sense perdre l’atractiu –però lluny de l’estil pin-up amb el que es mostrava l’americana de l’època–, la protagonista reforça la idea de la capacitat de la dona per recuperar la llar i el país. 
 

70 anys després del 8 de maig de 1945, els cartells de guerra han passat a ser obres d’art que ens recorden les etapes més fosques de la humanitat que no s’han de repetir.