Com cada any per aquestes dates el Comú de Sant Julià de Lòria edita un monogràfic que reparteix per les cases de la parròquia per explicar tradicions i fets destacables coincidint amb la celebració de la Mare de Déu de Canòlich. Les responsables del text, la recerca històrica i la documentació de l’edició d’aquest any, Teresa Rodrigo i Laia Farrés, van decidir que optarien per explicar l’origen de tradicions com l’aplec a Canòlich –i el mateix topònim– o el repartiment dels pans, per a la qual cosa van engegar un treball de recerca i recopilació de documents i objectes del Comú, l’església i privats de Sant Julià. 
 

Finalment el projecte s’ha convertit en un treball coral, en el qual s’hi han implicat diferents membres del Comú i gent del poble, i que ha suposat que es facin valuoses troballes d’antics documents i objectes, que es mostren des d’ahir i fins al 5 de juny a l’exposició Una història per a Canòlich, a la Casa Comuna. 
 

Peces històriques / Segons informa l’ANA, entre els més destacables, com va explicar Rodrigo, hi ha un pergamí del 1509, un trasllat d’una acta notarial del segle XIII, amb la referència més antiga al mot Canòlich (en aquella època Conòleg) de què disposa el Comú de Sant Julià de Lòria. El pergamí, a banda de la feina històrica de Manuel Anglada, és una prova de com va sorgir el mot. El seu origen està, probablement, en la paraula llatina colonica, perquè l’indret on avui dia es troba el santuari de la Mare de Déu de Canòlich era un espai de conreu per abastir la vila de Civís, fortificada i amb molta activitat. Així doncs, de Choloneg es va passar a Conolech o al Conòleg del pergamí i d’aquí fins a Canòlich.
 

A banda del pergamí, a l’exposició també es destaca el primer llibre d’actes del Comú, que recull les reunions entre 1575 i 1619, i que va ser el detonant d’aquesta feina de recerca històrica. Altres llibres posteriors, per la seva banda, proven l’arrelament de la festivitat, i de les tradicions que comporta.
 

Però aquesta no és l’única informació interessant que mostren els documents trobats a l’antic Comú de Sant Julià. Els llibres d’actes, de comptes i altres elements han servit per veure com el santuari que es va aixecar al lloc de Canòlich va passar de ser consagrat a Sant Andreu i a Sant Bernabé, fins a arribar a la Mare de Déu de Canòlich a principis del segle XVII. Això sí, totes aquestes festivitats es van celebrar sempre entre el final de maig i el principi de juny, i per això ara se celebra de manera establerta l’últim dissabte de maig. Coincidien en l’època de l’any amb les mostres d’armes dels caps de casa al Comú per ser revisades –de fet l’exposició conté també alguns antics mosquetons–i altres esdeveniments.
 

La tradició es pot relacionar també amb el Concili de Trento (1545-1563), a partir del qual a tota l’àrea d’influència catòlica va començar i prendre força el culte a la Mare de Déu, segons va explicar Rodrigo, que va agrair la col·laboració de mossèn Pepe Chisvert en aquesta part del recull històric. En aquella època eren freqüents les troballes de talles medievals del segle XII i XIII que s’enterraven per amagar-les i que apareixien anys després en moure la terra per construir o conrear. Aquestes «verges trobades», com Montserrat o Núria,va explicar Rodrigo, acabaven donant nom al santuari més proper a la troballa i agafant el topònim de l’espai, com és el cas de la Mare de Déu de Canòlich.
 

No obstant això, a l’exposició també es poden trobar documents més moderns, com l’Acord de Comú de 1903 que estableix que el Comú serà el responsable de proveir els pans en el dia de la celebració, un motiu, diu el monogràfic, «més que suficient per pujar fins a l’església», ja que era un aliment exclusiu de les classes benestants. Aquest document també conté la decisió d’establir la celebració com a dia festiu.

 

Origen de l’exposició / «L’exposició neix amb un gran perquè», va explicar Rodrigo, la voluntat dels responsables del monogràfic anual d’«esbrinar com hem arribat a aquesta tradició». La mostra recull més de set segles de la història d’«una petita població dels Pirineus», la part més desconeguda, perquè a partir del segle XX ja se’n conserven fotografies i més dades.

Les responsables de l’exposició, van assegurar que voldrien fer més gran la mostra, perquè «és un projecte que ens fa salivar», ha dit Rodrigo. Tot i això van reconèixer que «és molta feina, cal molt de temps, poder-ho contextualitzar i fer recerca», però no descarten anar més enllà.