PUBLICITAT

Reykjavík

Dos bronzes més

Sansa i Guri compleixen amb les previsions i pugen al tercer calaix del podi i De Sà obté el passaport per a la final dels 200 lliures

Per El Periòdic

Dos medalles més al sarró i ja en van tres. Totes provinents de l’atletisme –amb el permís del tennis, que té dues més assegurades però encara s’ha de definir el color–, la font de metalls per excel·lència d’Andorra en els Jocs dels Petits Estats. Ahir van ser Pep Sansa en els 3.000 obstacles i Clàudia Guri en salt d’altura els que es van penjar la medalla de bronze per engreixar el medaller tricolor que va estrenar Marcos Sanza dimarts amb una plata. Certament, tots dos van fer bons els pronòstics. Van fer el que havien de fer, que no és poc, per pujar al podi.
 
Sansa, un veterà que se les coneix totes, i que a cada any imparell no falla en la seva cita amb els metalls, es va moure pel tartà de la millor manera. «És el que té tenir algú de la seva experiència en bona forma», va apuntar el director tècnic, Abraham Férriz, orgullós del seu pupil. Cert és també que la carrera va caure del seu favor, tot i que segons la seva preparació estava per fer 4.40 i va acabar fent dotze segons menys.
 
Eren sis els que corrien. La sortida va ser relativament lenta i tot es va posar de cara quan el seu màxim enemic pel bronze –en base a les millors marques personals de cadascú–, el monegasc Zouhair Ouerdi, es va retirar lesionat. Sansa va mantenir el ritme, que cada vegada era més alt, per conservar benzina.  Els dos favorits, l’islandès Pétturson –finalment campió que reeditava el títol– i el xipriota Nikolas Fragkou –segon– ni baixaven el ritme ni se’ls veia tocats, així que calia vigilar els altres dos que quedaven. 
 
Un d’ells, el monegasc Jamal Baaziz, es va quedar enrere a partir del 1.500, com el seu compatriota amb aspecte d’haver-se lesionat –tot i que no es va retirar i va acabar últim amb molta diferència–. A l’altre, l’islandès Saemundur Olafsson, li van començar a minvar les forces i va acabar depenjant-se. Aquest, que va finalitzar quart, ho va fer a 21 segons de Sansa. El bronze no va perillar en cap moment i la plata tampoc es va veure en cap moment a tir, tot i que cap dels dos primers va ser capaç de deixar enrere l’andorrà fins a l’últim revolt. Poques paraules va necessitar Férriz per resumir la seva actuació: «Li encanta aquesta prova i era difícil fer una cursa millor».
 
BONA RESPOSTA DESPRÉS D’UN COP

Clàudia Guri també tenia l’objectiu de fer podi. Per a ella la lectura també era òbvia: dues rivals amb marques inassequibles per a ella i tres més amb les que rivalitzaria pel bronze. Ella era la primera d’aquestes en saltar i això afegia un punt de pressió extra. Però se’n va sortir i de la millor manera. Va fer 1,55 metres, 1,60, 1,65 i 1,68 a la primera. Les seves rivals van fer nuls a partir de l’1,65 i no van poder amb 1,68. La primera, Maria Bukovic (Montenegro), i la segona, Elodie Tshilumba (Luxemburg)estaven entre l’177 i 1,80 i eren inabastables. Així es va quedar el podi, doncs. «Dimarts la vaig fer saltar el triple sabent que no tenia molt a fer però no va competir bé i es va donar una bona plantofada. Allò va servir perquè avui [per avui] donés el que ha de donar. A ella li agrada competir i sempre sap que ha de fer. Acabo molt satisfet perquè no era el dia per buscar fer marca i ha estat la millor de les set competint».
 
En els 200 lliures, Mikel de Sà afrontava les semifinals amb opcions de lluitar per aconseguir l’última plaça i així ho va fer. Set corredors tenien marques inassequibles per a ell i havia de ser el millor dels altres set. Ho va aconseguir sent el tercer de la seva sèrie i tirant d’estratègia, perquè a l’inici no va voler força i es va quedar últim i una mica enrere. Però va anar en progressió fins ser el millor dels pitjors. El premi, que no és un altre que anar a la final, li donaran dissabte. «El primer dia no va córrer bé i avui sí que és l’únic que li he demanat. Això ha acabat en un bon temps: 22,85», va lloar d’ell el director tècnic.
 
Per últim, Laia Isús va ser la cara amarga. Tenia problemes a la panxa –«possiblement dels nervis», va opinar Férriz– i això la va condicionar alhora de fer els 1.500. Sense opció de metall, la seva missió era aguantar el ritme de la islandesa Birkisdóttir, que tenia una marca una mica inferior, però va aguantar un quilòmetre. A partir de llavors va haver de tirar sola, cuidant de no perdre el sisè lloc de vuit amb el qual va acabar. Férriz no va acabar del tot satisfet: «Estic content perquè ha estat valenta però no tant perquè al final podia haver aguantat més». Avui, descans d’atletisme i demà més.

Comenta aquest article

PUBLICITAT