Una de les novetats del Femap d’enguany és la incorporació d’un concurs d’aparadors pels comerciants  dels Pirineus que s’hi vulguin afegir. Un  exercici estimulant ja que obliga als propietaris  a fer ús de l’enginy tot lligant la seva oferta comercial amb una temàtica tan ben definida com ara la música antiga.
 

La iniciativa –que els invito a descobrir, tot passejant pels municipis participants, ja que en molts casos ha estat resolta amb gran imaginació– està destinada a despertar la curiositat dels passavolants. Curiosament, un festival vindria a ser com un gran  aparador que permetria als creadors, però  també als intèrprets, donar a conèixer la seva feina allà pels indrets que visiten i on actuen. I en aquest aspecte el Femap (Festival de Música Antiga dels Pirineus) cuida molt el marc on es desenvolupa aquest aparador, ja que permet als músics actuar en escenaris magnífics, però és molt cert que també ajuda a fer memòria als espectadors de la riquesa patrimonial, i natural, que hi ha en el territori.
 

Una experiència que imagino gratificant, donat que hi ha formacions que repeteixen. Aquest és el cas del Cor d’Amics de la Unió, que actuava el passat dissabte als claustres de la Catedral i que ja havia cantat, en el mateix escenari,  tres anys abans, tot i que  en aquella ocasió en companyia del Cor Vivaldi. 
 

Aquest any, tal i com va anunciar Josep Vila Jover, el seu director, en presentar el concert, el programa ens oferia un dels texts més musicats de tots els temps, l’Stabat Mater, en una de les versions més aclamades, la de Giovanni Battista Pergolesi. No resulta estrany que els creadors s’hagin aproximat a aquests versos que ens parlen d’un dolor tan universal com el que experimenta qualsevol mare en acompanyar a un fill, cap a la mort.
 

I l’Stabat Mater no fa més que descriure el dolor de Maria en veure com el seu fill Jesús està essent crucificat a la Creu. Un símbol, com és prou sabut, sobre el qual es basteix el cristianisme.
 

Com ja vàrem poder descobrir fa tres anys, aquesta coral, originaria de Granollers, està composada per un grup de magnífiques veus blanques. Escoltar com aquest grup de nois i noies transmeten la música hauria de ser obligatori per  aquelles veus que sempre estan a punt per criticar el jovent.
 

Amb un magnífic acompanyament del Quartet Arcattia, la vetllada també va tenir temps d’aturar-se en una ‘juganera’ ària, d’una cantata de Bach, i en dues cançons de Henry Purcell. Per acabar, la coral ens va oferir un bis com déu mana. Així, en lloc d’anar a buscar un tema nou, els músics van tornar a lluir-se tot interpretant la primera part del Stabat Mater.
 

En acabar el concert, i ja quan abandonava els claustres, vaig poder observar com els nois i noies del Cor  s’afanyaven a vendre la seva música en format Cd a algun dels espectadors que hi havien assistit a la Catedral. 
 

Vaig marxar tot pensant en la utilitat de l’aparador que oferia el  Femap i, alhora, en com el mateix festival s’engrandia al acollir aquesta mena de propostes tot establint-se una simbiosi prou enriquidora per a la cultura de casa nostra.