PUBLICITAT

Sant Julià de Lòria

És viable completar la Purito?

La clau és mantenir el cap fred, no regalar esforços i mesurar cada pedalada, i menjar i beure constantment

Per RAFA MORA

La pujada a la Gallina.
La pujada a la Gallina. | ÀLEX LARA
La clau és començar el descens de cada port pensant que ets el rei del mambo. No li donin més voltes al tema. És així. En la Purito no valen les mitges tintes, les bromes ni les vacil·lades. No val res més que agafar el manual de la calma, el llibre de ruta al cap, tenir-ho clar i molt present a cada pedalada, a cada desgast físic, i menjar i beure i beure i menjar. 
 
Serà el 9 d’agost quan la marxa cicloturista oficial arrencarà, però aquí explicarem si es pot o no es pot fer una barbaritat com aquesta. Perquè és una salvatjada. Perquè és dura molt dura. Perquè exigeix tant de físic com de cap. 5.200 metres de desnivell positiu per completar 145km i sis ports de muntanya. I quins sis. Cap ni un de fluix, si de cas una Comella que, però, com que és el penúltim és com l’estocada, com el cop de càstig, com l’avís de, compte, figura, que aquí és on acabes pensant que arribaràs a peu de Cortals ben fos. 
 
Des de Sant Julià, la sortida serà a ritme i ja aniràs pensant, company cicloturista, que vas a bon ritme. Primer error. Has de guardar, guardar i guardar, i tot el que no sigui això serà energia que et faltarà després, i quan abans t’arribi la davallada, serà pitjor, així que pensa. Pensa que el primer és Beixalís, un port nou i terrible, amb unes rampes a Vila d’Encamp que et faran tenir un riure nerviós. 
 
Quan vam pujar Beixalís per fer aquest reportatge, l’ascensió va ser per la cara d’Anyós perquè l’altre vessant encara no és asfaltat, i en principi és menys dura, però ja va costar. Arriba aviat, i tardes en agafar el ritme, així que quan baixes cap a Ordino (el descens és perillós, amb enquitranat pastós) penses, uf, on m’he clavat. Baixant menges un plàtan. No hi ha fam, però s’ha de tragar com si portessis un motor de 300CV que xucla més del que voldries. 
 
Al coll d’Ordino, que és el segon port, ja has escalfat, i el puges lent però segur: a ritme de 10 per hora, i pensant que més de 12, tot i poder, ja és massa per tot el que queda. Coronar, i en el descens altra vegada menjant: ara pernil dolç. I beure i beure. A Canillo, omplir aigua en la font –en la marxa oficial hi haurà avituallaments arreu del recorregut–, i direcció Sant Julià. Frenètic descens sense donar un pedal, inèrcia pura i cap avall. Ja al poble lauredià, rampa directa a la Peguera per Juberri. Uf, Juberri, quin malson de travessa, però què bona notícia sortir del poble viu, seure al sillí i posar el ritme lent, novament, sense esforços extra, fins dalt. Allà, un entrepanet petit de pernil dolç amb formatge, i el descens per Aixirivall per arribar a Sant Julià, comprar una cola, una beguda isotònica, reomplir els bidons d’aigua i, si em permeten el caprici, dos donuts de xocolata. 
 
D’aquí, cap a Fontaneda, sense mirament i mantenint el tarannà: lent però segur. En aquest punt, la calor ja fa mal, i com que a més el sol pega directe, abrasa, i has de controlar el que beus i el que et tires a sobre per refrescar, perquè fins Bixessarri no hi ha font. La pujada, infernal, duríssima, amb les cames ja patint aquell quilòmetre estret a tres del cim, i quan corones, barreta energètica i cap avall, novament amb cura pels revolts, i després de reomplir bidons, cap a la Comella. 
 
Aquí, ho reconec, tocava entrepà al Viena. Era això o morir, així que després del mos, Comella, i en el descens, somriure perquè sembla tot fet. Però mentida: Cortals s’agafa molt ferit, i toca tirar de cap: tu tranquil, que ja arribaràs. I hi arribes, tan cansat... però ep, poder fer-se, la Purito es pot. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT