Dijous passat el Femap arribava a Andorra tot presentant-se en societat a la Casa Areny-Plandolit d’ Ordino. Un imponent casalici que els espectadors podien visitar una estona abans d’assistir al concert, programat per a dos quarts de vuit. Aquest primer contacte permetia al respectable comprovar que la música no li era aliena al edifici, donat que entre les moltes sales que es poden recórrer n’hi ha una dissenyada expressament com a sala de ball i una altra com a sala de música, tot i que en aquesta ocasió el concert es va oferir  en la sala d’armes. 
 

Certament un lloc tan afí a la noblesa, era l’ideal per a la interpretació de música cortesana, com així ens ho prometia el programa de la mà del llaütista de renom internacional Hopkinson Smith. Ens trobàvem a punt de fer un  viatge sonor a través de l’època d’Elisabet I d’Anglaterra. Una època d’esplendor cultural, ja que  sota el seu regnat també van aparèixer figures com ara els dramaturgs  Shakespeare i Marlowe i els compositors que estàvem a punt d’escoltar, John Dowlad, Antonhy Holborne, o John Johnson.  

Amb un posat sobri, que no desmereixeria gens al que se li suposa a un noble, el llaütista nord-americà resident a Suïssa va introduir-nos en un món on, tot seguint la màxima de que un noble manté certes responsabilitats amb els seus servents –noblesa obliga– l’intèrpret ens va anar mostrant com els músics de la cort divertien als forjadors de l’imperi britànic. 
 

Així, en una petita variació del programa, el respectable podia apreciar com Dowland i Hollborne, abordaven de distinta manera un mateix tema, una fantasia, el nom de la qual ja indica com els compositors intentaven, tot guardant unes certes formes, fugir de figures musicals més rígides.
 

De fet cada peça es convertia en un exercici estilístic que va sublimar al final del concert.  Així, en el darrer tram del concert,  la música composada per John Dowland, ens descrivia a tres dames de la cort. La primera, dedicada al esperit de Lady Clifton, es servia de subtils  variacions en les tonalitats musicals per a mostrar-nos a una dama capriciosa i de caràcter voluble. La segona, titulada Mignarda,  compartia la seva particular visió de la bellesa femenina, dolça i reposada. Un tercet que tancava amb la peça dedicada a Lady Hundson, que tal com la va descriure Hopkinson era impulsiva però amb un cert humor.

Per acabar, quan encara ressonava en la sala la darrera nota del bis  –d’ una de les peces més afamades de Dowland, la pavana Lacrimae, també coneguda com Flow my tears (les meves llàgrimes flueixen)–  aquesta es va deixar acompanyar per un gran tro, que va retornar al respectable a la Casa Areny-Plandolit.