Mentre pujava al llac d’Engolasters per escoltar el concert de la Coral Cantiga, m’anava mirant amb una certa preocupació els núvols amenaçadors que s’aixecaven a l’horitzó. Plouria? Un sentiment d’incertesa que podia intuir com s’estenia pels músics, els cantants, el rapsoda, l’organització i la resta d’espectadors que acudien a la segona cita del FeMAP d’enguany al Principat d’Andorra. 
 

Encara no era assegut i el meu cap anava relacionant el terme incert amb la naturalesa que m’envoltava i m’adonava que aquest terme que tant em preocupava era un dels seus principals atractius. Una peculiaritat que afegia interès pel títol proposat que vaig llegir del programa que em van lliurar a l’entrada, L’amor de la natura i la natura de l’amor. Un cop ja assegut, el parament de l’escenari davant de l’extensió d’aigua envoltada de pins que conformaven el llac i una amplitud d’horitzó enorme  actuaven com a sedant. Clar que davant d’una natura tan imponent un altra incertesa es feia palesa. Els sentirem bé?
 

A mesura que el poeta Enric Casasses desgranava els primers versos que feien referència a un ungüent guaridor, vaig entendre que tot plegat es convertiria en una mena de medicament que m’ajudaria a perdre la por a la pluja i a oblidar-me de la dificultat d’escoltar-los bé. Les seves paraules em recordaven que és quan l’humà aconsegueix posar nom a la natura que l’envolta quan  comença a conviure amb la incertesa tot perdent-li la por. Si, a més a més, hi afegim la música –com és ben sabut qui canta els seus mals espanta– que aplega un grup, fins i tot en aquesta incertesa s’hi pot començar a trobar bellesa. 
 

A mesura que les veus dels grills, els ocells i altre feram ens arribava a través de les composicions dels músics del renaixement, l’escenari, com si també estigués escoltant, anava prenent un altre relleu. Els fins ara amenaçadors núvols jugaven amb un sol que ja anava de retirada com uns magnífics tècnics de llum. 
 

Potser per mirar d’escalfar el ventijol que s’havia aixecat el director de la coral ens va refrescar el joc de paraules inicial, ja que la segona part del concert ens  permetria endinsar-nos en la natura del amor. En aquell punt del concert, el recitador va declamar un vers dedicat als malastrucs –que sempre pensen en la pitjor de les desgràcies– que em va permetre deixar-me endur per les proposicions, corteses, galants o picants que els músics ens estaven fent i que em va permetre comprovar que ajudava a que algunes persones passessin el braç per sobre de les altres. 
 

En acabar, part del públic es demanava per què una experiència com aquella no havia aplegat més espectadors. Una pregunta a la qual jo tampoc hi sé trobar resposta tot i que sóc prou conscient que cada cop menys gent es deixa endur per experiències desconegudes o, el que seria el mateix, incertes.