PUBLICITAT

Estamariu

El Gambo a Estamariu

El concert a l’església de Sant Vicenç va mostrar l’evolució de la viola de gamba

Per Marià Cerqueda

Els germans Fahmi i Rami Alqhai, dissabte a Estamariu.
Els germans Fahmi i Rami Alqhai, dissabte a Estamariu. | Femap
Acabada la visita a l’església de Sant Vicenç d’Estamariu, el sol il·luminava la serra del Cadí amb una llum que semblava anunciar la tardor, que ja és a les envistes del calendari. La temperatura ambiental, si més no, n’era la pròpia, tot contrastant amb la satisfacció que demostraven els visitants pel que havien vist i après.

En tornar a entrar a l’església vaig voler anotar un joc de paraules fet per un espectador. Si els músics havien escollit The spirit of gambo per presentar el concert, algú ho canviava per un entremaliat The spirit of mambo.  D’altra banda, un nen confonia un altre espectador amb el capellà del poble i no es deixava convèncer per la seva mare, a qui li va demanar dues vegades si ho era o no. Tot plegat confirmava el canvi sofert per Sant Vicenç. De gairebé estar en runes, l’any 1999, a oferir litúrgia i conservar una de les poques mostres de pintures murals in situ de la comarca de l’Alt Urgell.

Potser és  aquest esperit d’au Fènix, tot ressorgint de les cendres, que ajuda a què els concerts que es programen aquí tinguin un tarannà eclèctic –a tall d’exemple recordem el concert ofert pels germans Zapico, en la primera edició del Femap–. En el cas de dissabte, el propòsit dels germans Fahmi i Rami Alqhai era oferir l’evolució de la viola de gamba. Un instrument que va caure en desgràcia al final del barroc i que ha sofert una important revifada, especialment després de l’èxit del film Tous les matins du monde, estrenat l’any 1991 i del que l’any passat el festival en va programar diverses sessions. Originària del segle XV a València, la viola de gamba sembla derivar d’una mescla entre la viola de mà cristiana i el rebab, d’origen àrab, de la qual prové el costum de recolzar-la en la cama, «gamba» en italià.

El repertori

El programa s’inicià amb les obres de Tobias Hume, una de les quals donava el títol de The spirit of gambo al concert. Un concert que tot seguit adoptà la sonoritat d’una guitarra, amb obres de Gaspar Sanz, i en què els músics es van  lluir especialment en la interpretació dels Canarios. En aquell punt es feia evident que l’espectador que havia canviat gambo per mambo no anava tan desencaminat, tot i que no ho devia saber. Sembla ser que mambo, derivat d’una llengua del Congo, significa «conversa amb els Déus».

El tercer bloc de la nit, en què es revisava l’època d’esplendor de l’instrument, es va dedicar als compositors amb més relació amb la divinitat. Marin Marais, conegut com «l’àngel» i Antoine Forqueray, «el dimoni». L’últim bloc, amb una obra de Cristoph Shaffrath, il·lustrava com la música de la viola ja es deixava influir per les sonoritats dels violins i violoncels, cap a la fi del barroc.

Un repàs exhaustiu, en què es va demostrar la vigència de l’instrument, que va acabar amb dos aclamats bisos.

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT