PUBLICITAT

ESCALDES-ENGORDANY

L’autor de la línia del Carroi fotografia l’aigua en moviment

Miquel Mercè participa a la Biennal Land Art Andorra amb una intervenció i una exposició

Per ESTHER JOVER MARTIN

L’arquitecte i fotògraf Miquel Mercè entre dues de les imatges que formen l’exposició ‘Poètic contrast’, ahir a la galeria Pilar Riberaygua.
L’arquitecte i fotògraf Miquel Mercè entre dues de les imatges que formen l’exposició ‘Poètic contrast’, ahir a la galeria Pilar Riberaygua. | Tony Lara
Sí, és ell. El creador de la línia, de la ratlla blanca que destaca a la tartera del Carroi i que tantes opinions ha suscitat. L’arquitecte Miquel Mercè té una altra passió, la fotografia, i aquest vespre inaugura l’exposició Poètic contrast a la galeria Pilar Riberaygua, un esdeveniment inclòs en la programació de la primera Biennal Land Art Andorra. 
 
En arquitectura «cada projecte és un procés molt llarg i la fotografia és l’instantània, captura el moment», va explicar ahir Mercè. «En arquitectura es va de l’abstracte a la realitat, i en fotografia capturo la realitat, amb la sensibilitat de la meva professió».
 
A Poètic contrast Mercè juga amb l’aigua i la roca, els dos elements naturals que ha retratat durant gairebé un any. «He volgut anar més enllà, he buscat reflectir la noció de moviment», va especificar. Per aconseguir que les imatges d’aigua transmetin força i moviment, Mercè ha utilitzat «un filtre molt dens i llargues exposicions». L’objectiu de la càmera l’ha exposat entre 30 i 120 segons, per capturar «la vida de l’aigua, la profunditat i la textura de les roques».
 
L’artista ha buscat el riu en els llocs que ha considerat més adequats per aplicar la tècnica fotogràfica i aconseguir les imatges que volia, indrets «amb poques actuacions antròpiques, i sempre en dies núvols, per evitar contrastos entre llums i ombres, i sense vent, perquè només l’aigua s’ha de moure», va detallar. Mercè ha treballat als prats dels Clots i ha resseguit els rius Perafita, Madriu i Valira d’Orient. 
 
L’exposició a la galeria Pilar Riberaygua ressegueix el camí de l’aigua: des que flueix a l’alta muntanya, tímidament, entre parts, fins que, a poc a poc, va guanyant força i intensitat fins a cobrir les roques i erosionar-les. «El procés no s’acaba aquí perquè l’aigua continua fins al mar, i també hi ha l’origen, on neix, o quan plou».
 
A l’arquitecte no li interessa la tècnica sense més sinó que hi hagi poesia. «Jugo amb els contrastos, com amb la línia de Land Art». 
 
LONGITUD SENSE AMPLADA / El muntatge de la intervenció Longitud sense amplada, és a dir, el llençol blanc de cotó de 220 metres de llargada per 2,80 metres d’amplada, va provocar un interès inaudit, fins i tot, una trucada a la Policia. «Jo explico la sort que tenim de viure en un país on la gent reacciona quan hi ha una intervenció en el paisatge, perquè la resposta va ser immediata», va argumentar Mercè. «Discrepo», va respondre la galerista, Carme Tinturé: «La gent no acostuma a reaccionar, però aquí hi ha hagut el factor sorpresa, sobretot del veïnat, més per protecció personal que per la natura». 
 
Amb tot, el que és segur és que Longitud sense amplada no ha deixat indiferent ningú i ha generat debat sobre què és art, què és land art i com s’intervé en el paisatge natural i urbà. Sense la línia blanca molts no s’haguessin assabentat que durant un mes Andorra celebra una biennal artística. 
 
«La intervenció pretenia generar un diàleg, fer aixecar el cap, mirar la muntanya, conscienciar la gent del que tenim al voltant», va argumentar Mercè. «He volgut reflectir la relació entre l’urbà i el natural ja que un arquitecte sempre intervé en el paisatge i s’ha de reflexionar. He fet una intervenció des d’un punt de vista arquitectònic», va defensar.
 
La col·locació del llençol no va ser una tasca senzilla: l’equip que el va estendre, amb Miquel Mercè al capdavant, va descendir per la tartera des del pic del Carroi i va anar desplegant la tela, fixant-la amb les pedres de l’entorn. Des del centre urbà, d’altres col·laboradors anaven avisant si la línia era recta. «He fet un gest antròpic, col·locant una línia recta que no hi és a la natura, però sense violència».
 
Quant al debat sobre els conceptes d’art i d’art de la terra (land art) Mercè ho té clar: «Jo he fet una instal·lació en el paisatge usant elements del paisatge». Tant l’exposició com la línia, fins al 10 d’octubre.

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT