El resident a Andorra, Ángel Vicioso, està encarant el tram final de la seva carrera. Encara li queden moltes pedalades, però comença a estar condicionat per les lesions que ha patit en els darrers anys. Tot i això, és lluitador i treballa per sobreposar-se a totes elles. La més forta d’aquesta temporada ha fet que visqui un dels moments més difícils: es va trencar la clavícula quan estava en un bon moment de forma durant la Volta al País Basc. Va ser una de les caigudes més ximples que es pot tenir: anava darrera del cotxe del seu equip, que li havia de servir d’ajuda per atrapar el pilot, i en un gual el vehicle va frenar i ell, que anava concentrat damunt de la bicicleta i mirant avall, va topar directament contra el cotxe. 
 

Just abans venia d’assolir el millor resultat de l’any: va guanyar el GP Indurain en l’escapada final sorprenent els favorits. Es trobava molt bé, venia de superar lesions més greus i la temporada augurava bons resultats, però només tres dies després se’n va anar tot a norris al País Basc. No obstant, Vicioso va voler seguir lluitant, i per avançar la seva recuperació, els metges li van posar una placa a la clavícula. Però dos dies abans de començar la Vuelta va caure i la placa que porta se li va trencar, posant dificultats afegides al que suposa afrontar una prova de tres setmanes. «Si el ciclisme ja és dur per si mateix, amb una lesió encara ho és més. Intentava posar-me de peu el mínim possible per no carregar l’esquena, i així passava tots els dies... Només acabar les etapes havia d‘anar directament amb els fisioterapeutes i els osteòpates», comenta el resident al Principat, que té pensat treure’s la placa cap a l’hivern ja que no afecta a la seva mobilitat. El ciclista del Katusha explica quin va ser el motiu principal per seguir endavant en la Vuelta tot i el patiment de la clavícula: «El desgast era màxim. Si no hagués estat perquè Joaquim estava per disputar la Vuelta m’hagués retirat». És el que els toca als gregaris moltes vegades, patir per a què altres puguin guanyar. 
 

Com a resident d’Andorra, un dels moments més intensos de la Vuelta per a ell va ser l’etapa del Principat, la qual accepta que no havia realitzat al complert prèviament: «No la vaig fer cap vegada sencera perquè ja em coneixia tots els ports».  
 

Però la d’Andorra no va ser l’única etapa intensa per a ell: «Tant la jornada de Calatayud, que és on he viscut sempre, com la d’Andorra, que és on resideixo ara, em van emocionar». La seva vinculació al país pel temps que hi porta vivint ha fet que no descarti quedar-s’hi una vegada finalitzi la seva etapa de professional, com el seu company d’equip, Purito Rodríguez: «És possible que em quedi. Amb la meva família estem molt a gust, els meus fills a l’escola estan bé i és probable que ens plantegem la vida aquí, però encara no ho hem decidit». Malgrat tot, tampoc té clar del tot quin serà el dia que finalitzarà la seva carrera: «Estaré un any més segur, després ja veure si faré un altre. A mi m’agradaria renovar per un altre any, però no sé què passarà». Potser té més corda del que sembla.