PUBLICITAT

Andorra la Vella

El MoraBanc i la vida després del parquet

L’ACB permet la premsa entrevistar els jugadors abans d’anar a la dutxa

Per Iván Moure

Stojanovski amb la mirada perduda i Jones amb el mòbil, diumenge al Poliesportiu al vestidor del MoraBanc.
Stojanovski amb la mirada perduda i Jones amb el mòbil, diumenge al Poliesportiu al vestidor del MoraBanc. | TONY LARA
   La tafaneria és un dels hobbies preferits de l’ésser humà i per això molts dels espectadors del BC MoraBanc Andorra es preguntaran quines cares posen els jugadors després dels partits i en general, que es cou en un vestidor. 

Des del diumenge passat, tothom podrà saber alguna cosa més d’aquest gran misteri a través dels mitjans de comunicació. L’ACB pensa dia rere dia com guanyar terreny al totpoderós futbol i l’últim invent ha estat aquest, el de copiar una iniciativa que ja es du a terme a l’NBA i l’Eurolliga de permetre a la temporada 2015-2016 que la premsa accedeixi al fins fa no res lloc més sagrat i íntim per als jugadors. Durant un espai de deu minuts valen les fotos –no compromeses, obviament–, com així va aprofitar-les EL PERIÒDIC per publicar-ne una en la portada d’ahir, i les entrevistes Amb total llibertat. Tot sigui per l’espectacle.
 
Així que el primer experiment al Poliesportiu va ser en el MoraBanc-Dominion. Els contrastos de les cares van estar a l’ordre de la nit. Al vestidor visitant, un Bogris feliç i respectuós, xiulat per alguns durant el partit però que va desitjar la millor de les sorts al club que li va reobrir les portes a l’ACB entre l’alegria dels seus nous companys, els Raül López, Mumbrú o la dels protagonistes inesperats, Shawn James i Alex Ruoff. I els seus ex, els ídols locals, amb cares llargues. Cridava l’atenció el silenci sepulcral per la derrota al vestidor del MoraBanc. No era nit per alegries, era evident, i així ho van reflectir sobretot Stojanovski, Jones i Shermadini. Les seves cares eren poemes. D’altres com Betinho o Sada van optar per buscar refrigeris abans de seure al seu lloc o de petar la xerrada si és que algun periodista no els caçava. L’activitat top, però, va ser la de treure el mòbil i... Cadascú a la seva fins que algun periodista reclamés la seva atenció o fins que s’acabessin els deu minuts per poder anar a la dutxa. 
 
A partir d’ara, doncs, la botzina final deixarà de significar que s’ha acabat l’espectacle. Després del parquet també hi ha vida.
 

Comenta aquest article

PUBLICITAT