PUBLICITAT

Escaldes-Engordany

Cinema: Primera Plana

Billy Wilder transforma una història de teatre en una delirant comèdia en què el periodisme i la seva mala vida i les seves males arts passen directament per la consulta del psicoanalista

Per Rafa Mora

Cartell de 'Fan Page'
Cartell de 'Fan Page' | El Periòdic
Necessitem les últimes paraules de Williams mentre puja els 13 esgraons. Quelcom amb molta grapa. Si vols, te les inventes». És l’ètica periodística de Walter Burns (Walter Matthau), el director del Chicago Examiner. La batalla pels lectors és aferrissada i la tropa de vividors que es troba a la sala de premsa de la presó on s’espera l’execució d’un presumpte assassí ho viu amb intensitat. De fet, juguen a les cartes.
 
Hildy Johnson (Jack Lemmon, en un paper fet per a ell, i més amb el mà a mà genial amb Matthau), el millor periodista de l’Examiner, ha decidit casar-se amb la xicota de fa tres mesos i deixa la professió. Se’n va a fer de publicista. Tindrà caps de setmana lliures, podrà gaudir de la vida que no ha tingut fins ara, de temps per estar amb la família, i no es perdrà els moments importants de les persones del seu entorn. «I escriuràs porqueries com Mudances Henry El Ràpid? Déu meu, Hildy, tu ets un periodista, no un brètol que inventa poètics eslògans per a sostenidors». 
 
Primera Plana, de Billy Wilder, és una versió –com les anteriors i posteriors– d’una història ja narrada, però és el film que et fan veure a la facultat de periodisme per moltes raons. La primera, per valorar un guió magistral. La segona, per examinar la narració d’una història divertida. La tercera, per valorar els gags d’un Wilder que mai no falla. La quarta, per veure el món del periodisme. I la cinquena, per saber tot el que no has de fer davant d’una exclusiva. 
 
L’inici del film ens presenta la feinada d’imprimir un periòdic. Mentre van sorgint les lletres de crèdit –sí, és d’aquelles pel·lis que encara mantenia l’encant de tenir una capçalera d’inici amb tot de noms dels autors de l’obra– ens mostra com es preparen les caixes, com es grava, com es filmen els negatius, com s’inserta un titular, com els operaris instal·len els rotllos de paper, com s’arrenca la màquina i com s’imprimeix a tota velocitat per ser al carrer el més aviat possible. 
 
Possiblement aquesta sigui l’única escena seriosa. La resta és pur somriure. Hildy és un periodista cansat de la seva feina. Aquesta professió que tant crema i tant mata la vida de les persones que la practiquen és al mateix temps una droga insuperable, i en l’evolució de la cinta es veu com un home que sembla tenir claríssim el seu adéu professional acaba amb la notícia als seus peus i no pot evitar traure’s la jaqueta i començar a escriure com si no hi hagués res més important a la vida. Ni tan sols que la seva futura esposa (Peggy: Susan Sarandon, amb 28 anys en aquell moment) sigui al costat i li digui que l’està esperant, que han de marxar, que li agafi els bitllets de tren i li digui adéu. Aquell home està en una altra història, picant com un boig, endinsat en la narració dels fets mentre creu que la resta de la vida no té importància. Pura realitat.
 
Els fets. Vet aquí la broma constant de Billy Wilder. L’home que ha demostrat tenir més talent en la història del cinema per dirigir actors i exposar uns guions brillants amb un humor suau molt peculiar té en Primera Plana el màxim exponent de la velocitat narrativa, de la batalla dialèctica i de l’histrionisme argumental. Parla el director de l’Examiner: «A les 7.00 en punt el paio estira la pota, a les 7.03 abandones el pati de la presó, t’espera una ambulància amb un laboratori de revelat i una màquina d’escriure en l’interior, surt a tota velocitat fent sonar la sirena. Mentre tu escrius el reportatge es revela el negatiu, a les 7.22 la foto arriba a mans dels gravadors i el teu reportatge entra en caixes, a les 7.56 posem la primera plana, a les 8.12 les premses comencen a rodar i a les 8.47 llancem al carrer una edició extra».
 
Wilder aconsegueix que Walter Matthau sigui un autèntic poca vergonya, un gran fill de Satanàs –si em permeten la llicència–, a qui només l’interessen el número de lectors, l’exclusiva, i mantenir en plantilla el seu redactor estrella, costi el que costi, enganyant-lo, manipulant-lo, fins i tot suplantant personalitats davant de Peggy per fer-lo tornar a la batalla: «Casis amb un enterramorts, amb un pistoler, amb un jugador trampós, però mai amb un periodista», li diu el director, que tanca la conversa: «Li adverteixo com a amic. És el meu regal de noces». 
 
La velocitat de la cinta es veu compensada amb moments més calmats i, fins i tot, de tensió, però sobretot d’humor. Són memorables els diàlegs entre els periodistes de la premsa rival. Amb tots ells en la mateixa sala, són tan roïns que quan arriba un d’ells amb notícies noves i truca a la seva redacció per explicar-les, la resta l’escolta i li roba la informació però aportant cadascú el seu punt de vista, amb l’estil del seu propi mitjà. El primer periodista: «L’execució segueix fixada a les 7.00. Les autoritats estan previngudes per qualsevol tipus de manifestació. Han reforçat la vigilància als voltants de la presó, de l’ajuntament i també de l’estació de ferrocarril». Versió d’aquesta versió, per part d’un segon periodista que, al mateix temps que truca a un taquígraf, segueix jugant a les cartes –i fumant, i bevent, com tots– amb la resta de companys: «Últimes notícies. El sheriff Hartman ha  contractat a altres 200 amics seus per fer front a les forces subversives pagades per l’Exèrcit Roig». I així en cascada delirant entre els personatges secundaris de la pel·lícula, la colla de canalles amb llibreta i ploma que deixen la professió per terra amb unes adaptacions allunyades totalment de la realitat, i només pensant en posar el seu punt de vista sensacionalista per tal de guanyar lectors. 
 
Són aquests personatges els que Wilder utilitza per mantenir la intensitat de l’argument i al mateix temps fer que el vestit de la cinta sigui complet, perquè cadascú té el seu perfil i el seu nom i cognom, la seva part d’importància en la batalla periodística, tot i que funcionin com un bloc de sangoneres sense ànima. I què dir del sheriff i de l’alcalde. Una altra crítica, ara al sistema corrupte nord-americà: Hartman és un pobre home pressionat per la premsa i constantment desprestigiat en les pàgines dels periòdics, i desesperat acaba actuant com un nen ofès; i el polític és una mala ombra del que hauria de ser, un putero i corrupte, un home capaç de jugar amb la vida d’una persona per tal de guanyar les eleccions. Però no són aquests els únics personatges que donen vida a la cinta, perquè d’altres membres del festival estan tan ben caracteritzats que estem obligats a donar-li la raó al cineasta espanyol, Fernando Trueba, per allò de «Gràcies, Déu» que va dir en referència a Wilder durant el seu discurs d’agraïment per l’Oscar que va rebre el 1994 per la pel·lícula Belle Epoque com a millor cinta de parla no anglesa. La dona de fer feines que acaba sent la gola profunda, la prostituta enamorada del condemnat a mort, el mateix pres que té un paper exclusivament conductor, o el memorable doctor austríac que l’examina amb un deliri de teories freudianes i absurdes sobre frustracions i desitjos sexuals reprimits que, segons expliquen els llibres d’història del cinema, no són més que la crítica de Wilder a Freud, després que el psicoanalista el rebés i el fes fora en assabentar-se que Wilder, en aquella època, molt abans de ser director de cine, era periodista.
 
Sí, estem davant d’una obra mestra, una pel·lícula d’obligat visionat per entendre el que és (i no és) el periodisme, però sobretot com es duu a terme una narració perfecta, un humor brillant, un guió impecable, i una versió d’una versió d’una versió que acaba sent la millor de totes.Perquè hem de recordar que Primera Plana de Wilder, de 1974, és una més de les adaptacions al cinema d’aquesta obra que es va estrenar al teatre de Broadway el 1928 (els autors originals van ser Charles MacArthur i Ben Hecht, ambdós guionistes i, en el passat, també periodistes); el 1931 va tenir el seu pas a la gran pantalla amb la direcció de Lewis Milestone; el 1939 la va readaptar Howard Hawks amb Cary Grant de protagonista en Lluna Nova, i després de la de Wilder en el 74, Ted Kotcheff va filmar amb Interferències la darrera cinta amb aquest argument, però canviant la premsa escrita per la televisió, al 1987. Poden veure-les totes, si els ve de gust. Però Billy Wilder és Billy Wilder.

Comenta aquest article

PUBLICITAT