ESCALDES-ENGORDANY
Cinema: 'La grande bellezza'
‘La grande bellezza’ és ‘La dolce vita’ del segle XXI. Una pel·lícula que no deixa indiferent, o l’estimes o l’odies. I si l’estimes, t’entusiasma.
Ah ah ah ah, a far’ l’amore comincia tu... Una colla d’esnobs romans ballen desafarodament al ritme de la versió de Bob Sinclair del clàssic de Raffaella Carra en una terrassa de Roma. Celebren els 65 anys d’un il·lustre periodista italià que es mou entre la jet set des que va arribar a la capital italiana als 26 anys. De seguida es va convertir en una «persona mundana», admet, però no en tenia prou: volia ser «el rei de les persones mundanes, volia tenir el poder de fer fracassar una festa». Mentre tots els distingits decadents es mouen frenèticament, ridículament, en una escena memorable, apareix ell, enmig de la multitud, girant-se a càmera amb una cigarreta a la boca, somrient, és el puto amo. És Jep Gambardella.
La grande bellezza va ser un dels films més reconeguts de l’any 2013: Oscar, Globus d’or i premi Bafta a la millor pel·lícula de parla no anglesa, una llarga llista de nominacions i reconeixements per al seu protagonista, Toni Servillo, en un exercici d’interpretació per treure’s el barret. Però tot el llargmetratge és una lliçó de cinema: la fotografia, els plans, la música (excel·lent)... La trama comença amb un grup de turistes japonesos fotografiant Roma des de dalt d’un dels set turons de la ciutat, quan un d’ells, corprès per tanta bellesa, perd el sentit. Una premonició de la síndrome d’Stendhal que podem patir gaudint del film.
Gambardella confessa que estava destinat a ser escriptor. Quan era jove, els seus amics responien: «La figa!». I ell deia: «L’olor de les cases dels vells». Quina era la pregunta? «Què és el que et fa més feliç a la vida?». Jep estava condemnat a la sensibilitat, havia de ser escriptor.
De fet, Gambardella va escriure «una novel·leta de joventut», L’aparell humà, que va ser tot un fenomen i que quatre dècades després continua sent un referent. Però ja no es va atrevir a escriure res més. Buscava la gran bellesa. L’escriptor esdevé periodista, especialitzat en temes culturals i d’avantguarda, per a un públic culte. La directora del diari, un dels personatges més delirants del film, és, alhora, una de les amigues i admiradores incondicionals de Gambardella, que l’anima a recuperar la ploma i lamenta que no hagi fet la carrera que es mereix.
El veterà periodista és un home sensible, que no deixa que pretesos artistes li preguin al pèl, ni a ell ni als seus lectors. Deliciosa és l’entrevista que li fa a una presumpta artista que parla d’ella en tercera persona i que, com a performance, als peus de les ruïnes d’un aqüeducte, nua, amb el pèl del pubis tenyit de vermell i el símbol comunista dibuixat, l’artista corre i s’encasta de cap contra les pedres. Després, sangonosa, s’aixeca, i encarant-se a l’escàs públic –entre ells Gambardella– clama: «Jo no us estimo!». Així se les gasten els esnobs romans. Esnobs decadents, pretensiosos i acabats. La fauna amb què es barreja Gambardella i amb què surt cada nit. La seva vida és nocturna, i no sap què fer dels matins. És un bon vivant, intel·ligent, seductor, carismàtic, encantador... Tothom reclama la seva presència a les festes.
Però no es quedin amb una imatge superficial del món de Gambardella, perquè si La grande bellezza no peca d’alguna cosa és, precisament, de ser superficial. Són rics, però fracassats, i ho saben, tot i que amb una milionada a la butxaca i nits d’alcohol, drogues, sexe i diversió ho fan passar millor. Una nit Gambardella coneix una dona jove i atractiva i ell li pregunta: «A què et dediques?». La seva contesta és per emmarcar: «Jo? Sóc rica». Bona feina, no troben?
El seductor sexagenari se’n va la llit amb la dona que està entossudida a mostrar-li els centenars de selfies que es fa cada dia, «per conèixer-me millor». Gambardella aprofita un descuit per anar-se’n perquè «si alguna cosa he après en complir els 65 anys és que no he de perdre el temps en coses que no m’interessen». Més tard, a casa del seu íntim amic Romano, escriptor frustrat que viu en una habitació llogada en un pis d’estudiants, li confessarà que a la seva edat ja no n’hi ha prou amb què una dona sigui guapa...
La sensibilitat de Gambardella li fa fixar-se en la filla d’un amic seu, de 42 anys, que fa stripteases artístics al local que dirigeix el seu pare. És una dona fora del comú, que grinyola dins del món fals i refinat en què es mou el cèlebre periodista. Ramona, es diu. Un nom «ambiciós». I entre Jep i Ramona sorgeix una amistat, un amor, que transcendeix més enllà del físic. «Ha estat bonic no fer l’amor», li diu el veterà a la jove després de passar la nit junts. «Ha estat bonic estimar-nos», respon ella.
ROMA, CITTÀ ETERNA / I, de fons, Roma. Una ciutat que els seus protagonistes estimen i odien amb la mateixa intensitat. Una ciutat que fagocita els seus ciutadans, sobretot aquells que intenten sobresortir. «El millor de Roma són els turistes», etziba Gambardella en una conversa pseudointel·lectual entre col·legues d’alt standing. La Roma que es mostra al film és captivadora: fuig dels tòpics i, excepte la formidable vista del Coliseu de què gaudeix el periodista des de la terrassa de casa seva, La grande bellezza ens mostra racons en què Gambardella adora perdre’s i que fan entendre perquè la colla de míseres aburgesats no es mou de la ciutat.
Sorrentino, director i coguionista de la pel·lícula, no ignora que Roma és el bressol de l’Església catòlica, a la qual dóna un pes rellevant a la trama, des del postureig assajat en un funeral a les corrupteles i vicis de la jerarquia eclesiàstica, personalitzada en el cardenal Bellucci, destinat a ser el futur Papa. Gambardella no deixa passar l’oportunitat de ridiculitzar el cardenal en un sopar en què la convidada d’honor és sor Maria, una missionera de 104 anys que viu a l’Àfrica i que, tot i que quasi no parla, és el desllorigador de Gambardella. El periodista està contingut des de fa dècades, incapaç de tornar a escriure, i sor Maria, un personatge que ratlla la caricatura, li recorda que «les arrels són importants».
Gambardella ho veu clar, i se’n va al far de l’illa en què va conèixer el seu primer i únic amor, Elisa, que estarà present durant tota la pel·lícula perquè Alfredo, el marit d’Elisa durant 35 anys, ve a comunicar-li que ella ha mort i que Jep és l’únic home que va estimar. L’ombra d’Elisa és poderosa i fa renèixer Gambardella, que a l’illa, recordant-la, decideix tornar a escriure perquè, «què és la vida sinó un truc?».
La grande bellezza no és una pel·lícula a l’ús, amb un inici, nus i desenllaç tradicional, sinó que és una sorpresa, un exercici de cinema, i una deliciosa demostració del que poden crear uns quants genis de l’audiovisual junts.
La grande bellezza va ser un dels films més reconeguts de l’any 2013: Oscar, Globus d’or i premi Bafta a la millor pel·lícula de parla no anglesa, una llarga llista de nominacions i reconeixements per al seu protagonista, Toni Servillo, en un exercici d’interpretació per treure’s el barret. Però tot el llargmetratge és una lliçó de cinema: la fotografia, els plans, la música (excel·lent)... La trama comença amb un grup de turistes japonesos fotografiant Roma des de dalt d’un dels set turons de la ciutat, quan un d’ells, corprès per tanta bellesa, perd el sentit. Una premonició de la síndrome d’Stendhal que podem patir gaudint del film.
Gambardella confessa que estava destinat a ser escriptor. Quan era jove, els seus amics responien: «La figa!». I ell deia: «L’olor de les cases dels vells». Quina era la pregunta? «Què és el que et fa més feliç a la vida?». Jep estava condemnat a la sensibilitat, havia de ser escriptor.
De fet, Gambardella va escriure «una novel·leta de joventut», L’aparell humà, que va ser tot un fenomen i que quatre dècades després continua sent un referent. Però ja no es va atrevir a escriure res més. Buscava la gran bellesa. L’escriptor esdevé periodista, especialitzat en temes culturals i d’avantguarda, per a un públic culte. La directora del diari, un dels personatges més delirants del film, és, alhora, una de les amigues i admiradores incondicionals de Gambardella, que l’anima a recuperar la ploma i lamenta que no hagi fet la carrera que es mereix.
El veterà periodista és un home sensible, que no deixa que pretesos artistes li preguin al pèl, ni a ell ni als seus lectors. Deliciosa és l’entrevista que li fa a una presumpta artista que parla d’ella en tercera persona i que, com a performance, als peus de les ruïnes d’un aqüeducte, nua, amb el pèl del pubis tenyit de vermell i el símbol comunista dibuixat, l’artista corre i s’encasta de cap contra les pedres. Després, sangonosa, s’aixeca, i encarant-se a l’escàs públic –entre ells Gambardella– clama: «Jo no us estimo!». Així se les gasten els esnobs romans. Esnobs decadents, pretensiosos i acabats. La fauna amb què es barreja Gambardella i amb què surt cada nit. La seva vida és nocturna, i no sap què fer dels matins. És un bon vivant, intel·ligent, seductor, carismàtic, encantador... Tothom reclama la seva presència a les festes.
Però no es quedin amb una imatge superficial del món de Gambardella, perquè si La grande bellezza no peca d’alguna cosa és, precisament, de ser superficial. Són rics, però fracassats, i ho saben, tot i que amb una milionada a la butxaca i nits d’alcohol, drogues, sexe i diversió ho fan passar millor. Una nit Gambardella coneix una dona jove i atractiva i ell li pregunta: «A què et dediques?». La seva contesta és per emmarcar: «Jo? Sóc rica». Bona feina, no troben?
El seductor sexagenari se’n va la llit amb la dona que està entossudida a mostrar-li els centenars de selfies que es fa cada dia, «per conèixer-me millor». Gambardella aprofita un descuit per anar-se’n perquè «si alguna cosa he après en complir els 65 anys és que no he de perdre el temps en coses que no m’interessen». Més tard, a casa del seu íntim amic Romano, escriptor frustrat que viu en una habitació llogada en un pis d’estudiants, li confessarà que a la seva edat ja no n’hi ha prou amb què una dona sigui guapa...
La sensibilitat de Gambardella li fa fixar-se en la filla d’un amic seu, de 42 anys, que fa stripteases artístics al local que dirigeix el seu pare. És una dona fora del comú, que grinyola dins del món fals i refinat en què es mou el cèlebre periodista. Ramona, es diu. Un nom «ambiciós». I entre Jep i Ramona sorgeix una amistat, un amor, que transcendeix més enllà del físic. «Ha estat bonic no fer l’amor», li diu el veterà a la jove després de passar la nit junts. «Ha estat bonic estimar-nos», respon ella.
ROMA, CITTÀ ETERNA / I, de fons, Roma. Una ciutat que els seus protagonistes estimen i odien amb la mateixa intensitat. Una ciutat que fagocita els seus ciutadans, sobretot aquells que intenten sobresortir. «El millor de Roma són els turistes», etziba Gambardella en una conversa pseudointel·lectual entre col·legues d’alt standing. La Roma que es mostra al film és captivadora: fuig dels tòpics i, excepte la formidable vista del Coliseu de què gaudeix el periodista des de la terrassa de casa seva, La grande bellezza ens mostra racons en què Gambardella adora perdre’s i que fan entendre perquè la colla de míseres aburgesats no es mou de la ciutat.
Sorrentino, director i coguionista de la pel·lícula, no ignora que Roma és el bressol de l’Església catòlica, a la qual dóna un pes rellevant a la trama, des del postureig assajat en un funeral a les corrupteles i vicis de la jerarquia eclesiàstica, personalitzada en el cardenal Bellucci, destinat a ser el futur Papa. Gambardella no deixa passar l’oportunitat de ridiculitzar el cardenal en un sopar en què la convidada d’honor és sor Maria, una missionera de 104 anys que viu a l’Àfrica i que, tot i que quasi no parla, és el desllorigador de Gambardella. El periodista està contingut des de fa dècades, incapaç de tornar a escriure, i sor Maria, un personatge que ratlla la caricatura, li recorda que «les arrels són importants».
Gambardella ho veu clar, i se’n va al far de l’illa en què va conèixer el seu primer i únic amor, Elisa, que estarà present durant tota la pel·lícula perquè Alfredo, el marit d’Elisa durant 35 anys, ve a comunicar-li que ella ha mort i que Jep és l’únic home que va estimar. L’ombra d’Elisa és poderosa i fa renèixer Gambardella, que a l’illa, recordant-la, decideix tornar a escriure perquè, «què és la vida sinó un truc?».
La grande bellezza no és una pel·lícula a l’ús, amb un inici, nus i desenllaç tradicional, sinó que és una sorpresa, un exercici de cinema, i una deliciosa demostració del que poden crear uns quants genis de l’audiovisual junts.